Planificació de Regadius

PLA NACIONAL DE REGADIS H-2008

1 Justificació d'un Pla Nacional de Regadius

1.1 Antecedents històrics de la política de regadius a Espanya

Històricament el regadiu ha estat unit al desenvolupament de l'agricultura a les grans civilitzacions mediterrànies. A Espanya el regadiu va ser introduït i àmpliament desenvolupat fa segles, per aprofitar les condicions naturals de llum i calor de la conca mediterrània i hi ha nombroses referències històriques al foment dels regadius.

Però la intervenció de l'Estat en matèria de transformació en regadiu té l'origen contemporani a finals del segle XIX, de la mà del regeneracionisme. És justament aquest corrent de pensament el que va elevar la política hidràulica a la categoria de política central i element fonamental per a la superació de l'endarreriment econòmic espanyol. Una política hidràulica que s'havia d'entendre en un sentit ampli com un procés de transformació accelerat de l'agricultura extensiva i tradicional a l'agricultura intensiva i moderna mitjançant la transformació en regadiu.

El pla general de canals que va propugnar Joaquín Costa va ser la base ideològica del primer Pla Nacional d'Obres Hidràuliques redactat per Gasset el 1902. Aquest Pla va assignar a l'Estat la construcció i finançament de les obres hidràuliques, i es va significar així com punta de llança de l'intervencionisme estatal en política de regadius que encara culminaria en la Llei.

Durant les primeres dècades del segle XX, i especialment sota la dictadura de Primo de Rivera, la política hidràulica va tenir un desenvolupament important de la mà del Comte de Guadalhorce, al qual a més cal reconèixer-li la paternitat de les Confederacions Hidrogràfiques, model d'organització, planificació i participació en la gestió de l'aigua que té com a element més original la definició de la conca.

Les idees de Costa van trobar a Lorenzo Pardo el professional de l'aigua que a la Conca de l'Ebre, com a responsable de la Confederació Hidrogràfica, va plasmar en projectes tècnics i execucions d'obres els principis ideològics del regeneracionisme. Però el que consolida Pardo com a precursor de la moderna planificació hidrològica a Espanya és la redacció del Pla Nacional d'Obres Hidràuliques de 1933. Fins aquell moment, tots els plans d'obres hidràuliques havien estat mers catàlegs de projectes més o menys coherents, mentre que a Plan de 1933 ja es pot trobar una visió integradora de la Plana.

El 1939 es va crear l'Institut Nacional de Colonització i es va aprovar la Llei de Colonització de Grans Zones. En aquesta època, la política de regadius es connecta a la política de colonització, l'objectiu fonamental de la qual és l'assentament de colons a les terres expropiades a les Grans Zones Regables executades per l'Estat. La Llei de 1939 va pretendre que l'ordenació i l'execució de les obres de colonització es duguessin a terme en col·laboració entre l'INC i la iniciativa privada. L'aplicació d'aquesta llei amb prou feines va tenir èxit, ja que aquesta col·laboració no va tenir lloc, de manera als anys 40 la transformació pública de regadiu va ser gairebé inexistent, només 20.000 hectàrees justament en un moment en què la manca d'aliments era un greu problema i la necessitat d'incrementar la productivitat agrària era imperiosa (Etapa d'autar). Molt més èxit va tenir, en canvi, la Llei de reserves que va permetre una notable expansió del regadiu sobre la base de transformacions privades. Gairebé 100.000 hectàrees es van transformar mitjançant aquesta llei en pocs anys de la dècada dels 40.

La Llei de colonització de 1939 va donar pas a la Llei de Grans Zones Regables de 1949, encara vigent, que va suposar la intervenció total de l'Estat en matèria de grans regadius. Segons la nova llei, era l'Estat qui decidia les grans zones a transformar, qui promovia la transformació i qui executava i finançava totes les obres i les inversions necessàries. L'aplicació de la nova llei juntament amb una assignació pressupostària important per a la transformació pública de regadius va donar els seus fruits als anys 50 i més encara als anys 60, quan la política de regadius es va convertir en la política clau per a la modernització de l'agricultura i per a l'augment i diversificació de la producció d'aliments, en una etapa de fort creixement econòmic i canvi de la dieta. El pressupost destinat a la política de regadius va assolir les màximes cotes en aquesta dècada, en el marc dels Plans de Desenvolupament. Així, als anys 50 es van transformar per iniciativa pública 192.000 hectàrees i als anys 60 prop de 350.000 hectàrees.

Als anys 70 el ritme de transformacions en regadiu continu sent elevat, per iniciar un lent declivi als anys 80 que s'aguditzaria als anys 90, en gran mesura per restriccions pressupostàries. A mitjans dels anys 80 la transformació en regadiu passa a ser competència de les administracions autonòmiques, encara que l'Administració General de l'Estat manté les competències a les zones regables d'interès nacional. Tot i la participació financera de les dues administracions el pressupost total destinat a regadius va disminuir sensiblement a partir d'aquestes dates, cosa que va provocar una forta caiguda del ritme de la transformació en regadius.

El suport de l'Administració a la transformació privada ha estat una altra constant de la política de regadius espanyola, que ha afectat principalment aquells regadius la transformació dels quals era fàcil i econòmica, la majoria regadius mitjançant pous. Aquesta política ja es va iniciar als anys 40 amb la política de reserves (preus remuneradors) i va continuar en dècades posteriors amb un altre tipus d'incentius (subvencions, crèdits tous, beneficis fiscals, assistència tècnica i d'altres). Es pot dir que una part significativa dels regadius privats s'han beneficiat d'aquest tipus d'ajuts per emprendre la transformació.

En resum, el balanç de la transformació pública de regadius al llarg del segle XX és el següent: 316.000 hectàrees transformades mitjançant la Llei de 1911, 992.000 hectàrees mitjançant la Llei de 1949 (posteriorment refosa a la Llei de reforma i desenvolupament agrari de 1973). CCAA. A aquestes xifres caldria sumar les 695.000 hectàrees transformades en regadiu per la iniciativa privada mitjançant ajuts públics, cosa que representa un percentatge elevat del total de gairebé 1.300.000 hectàrees transformades per la iniciativa privada. Pocs països poden presentar un balanç de resultats com aquest, cosa que reflecteix la importància que la política econòmica i la política agrària espanyola han concedit històricament a la política de regadius.

1.2 La importància del regadiu a Espanya

El regadiu ha tingut un paper clau en l'economia agrària espanyola, especialment a partir del 1940. Als anys del racionament d'aliments (etapa d'autarquia), el regadiu transformat per la iniciativa privada mitjançant la política de reserves va permetre millorar l'abastiment d'aliments bàsics com el sucre, la patata i els cereals. Als anys 50 quan l'agricultura espanyola inicia l'enlairament econòmic, el regadiu es converteix en l'avantguarda del procés de modernització agrària. És justament al regadiu on la utilització dels moderns mitjans de producció entra amb més força, on la substitució de treball per capital es fa de forma més intensa i on la productivitat agrària augmenta de manera més ràpida.

 Però potser l'etapa en què el regadiu va jugar un paper més decisiu va ser la del desenvolupament econòmic dels anys 60. El ràpid creixement econòmic i el fort augment de la renda per càpita va provocar el canvi de la dieta alimentària espanyola, disminuint el consum d'alguns aliments (cereals i lleguminoses) i augmentant el d'altres (sucre, olis, carns). Els desajustos productius de l'agricultura d'aquells anys (es produïa allò que ja no es consumia i es consumia allò que no es produïa) van provocar tensions inflacionistes i un desequilibri creixent de la balança comercial agrària. Les importants transformacions públiques en regadiu dels anys 60 van suposar una oportunitat per superar aquesta situació, ja que gràcies a la diversificació de produccions que permet el regadiu va ser possible atendre les noves demandes d'aliments d'una població més urbana i amb més poder adquisitiu que la dels anys 40 i 50.

En els anys posteriors, el regadiu va continuar jugant un paper clau a la fase madura del procés de modernització agrària. Gràcies a l'increment de la productivitat agrària generat pel regadiu, s'ha aconseguit que una població activa agrària cada cop menor alimenti una població urbana cada vegada més gran i més exigent quant a la varietat, quantitat i qualitat dels aliments que demana. Com a conseqüència de l'activa política de regadius, la Producció Final Agrària aportada actualment per les produccions del regadiu espanyol suposa més del 50% de la Producció Final Agrícola, quan la superfície de regadiu només ocupa el 13% de la superfície agrícola útil.

Al mateix temps, el regadiu ha contribuït que la balança comercial hagi passat de ser deficitària als anys 60, 70 i part dels 80 a ser excedentària als anys 90. El regadiu ha estat determinant perquè els suposats avantatges que algunes produccions agràries presentaven en un escenari d'incorporació a la CEE s'hagin convertit en una realitat. Així, un cop superades les traves a l'exportació establertes per al període transitori, el gran enlairament de la balança comercial agrària de la segona meitat de la dècada dels anys 90 es deu principalment a la forta expansió de les exportacions de les produccions del regadiu i de manera especial a les fruites i hortalisses. Per això, el regadiu és en certa manera responsable, juntament amb altres factors, que la balança comercial agrària hagi passat d'una taxa de cobertura del 82% el 1985 a una del 110% el 1999, i que el percentatge de les exportacions sobre la producció final agrària hagi passat de representar el 30% al 30%.

Però la importància del regadiu a l'economia agrària espanyola no només és rellevant des d'un punt de vista macroeconòmic, com s'acaba de veure, sinó també des d'una òptica microeconòmica. En efecte, la transformació en regadiu, pública o privada, ha suposat per a molts pagesos la supervivència econòmica. Donats els problemes estructurals de l'agricultura espanyola, caracteritzats per la petita dimensió de les explotacions, molts agricultors han pogut augmentar la producció i la renda agrària gràcies al regadiu. De vegades, la transformació en regadiu de tota o una part de l'explotació ha estat l'única sortida per romandre a l'agricultura. Això és més cert en les petites transformacions privades, sovint realitzades amb ajuts públics que han permès regar una part de l'explotació mitjançant pous o preses directes en lleres superficials.

Per comprendre l'aportació del regadiu a nivell d'explotacions agràries només cal dir que, de mitjana, una hectàrea de regadiu produeix sis vegades més que una hectàrea de secà i genera una renda quatre vegades superior. A les zones de regadius intensives del litoral mediterrani i atlàntic sud aquestes diferències són molt superiors, la qual cosa explica la forta expansió del regadiu privat durant els darrers 25 anys. En canvi, als regadius de l'Espanya interior, el pes de les transformacions públiques realitzades a partir dels anys 40 és molt més gran. Però el regadiu no només permet una renda més alta sinó també més segura. I això per una doble via: per una banda, per la major diversificació de produccions que permet el regadiu, evitant així el risc del monocultiu de secà, i per altra banda, redueix el risc climàtic dels secà àrids i semiàrids, en què la variabilitat de les precipitacions anuals i estacionals provoca severes pèrdues econòmiques.

Si ara s'analitza l'aportació el regadiu des de la perspectiva del desenvolupament rural, també les xifres són eloqüents. Un dels objectius principals de la política de desenvolupament rural és la creació d'ocupació i la fixació de la població del medi rural, i el regadiu contribueix decisivament a aconseguir aquest objectiu. La primera aportació del regadiu és la seva generació d'ocupació directa més gran, ja que de mitjana una hectàrea de regadiu requereix 0.141 UTA, mentre que una hectàrea de secà només necessita 0.037 UTA. Per tant, el potencial de força de treball mitjà del regadiu més que triplica el corresponent al secà. Aquestes diferències són molt més grans en l'agricultura del litoral mediterrani i atlàntic sud, on una hectàrea de regadiu genera fins a 50 vegades més ocupació que una hectàrea de secà.

Però l'ocupació directa generada pel regadiu no constitueix l'única ni moltes vegades, la principal aportació del regadiu al desenvolupament rural. En efecte, una part substancial de la indústria agroalimentària de primera transformació es localitza a prop dels centres de producció de la matèria primera agrària, a fi de reduir costos de transport i minves, així com garantir el proveïment de les plantes de transformació. És el cas de la indústria sucrera, farratges deshidratats, fruites i hortalisses, patates, cotó, tabac i altres produccions. Però moltes d'aquestes produccions s'obtenen als regadius continentals i mediterranis del nostre país, de manera que el regadiu genera un nivell elevat d'ocupació a les indústries agroalimentàries que s'abasteixen de les produccions obtingudes als regadius circumdants.

Per això, és freqüent que les zones amb forta presència de regadiu tinguin un alt nivell d'ocupació al sector agrari ia la indústria agroalimentària, que se situa entre el 20% i el 40% de la població ocupada total. Això és especialment clar en zones amb regadius intensius (vall de l'Ebre, Múrcia, Comunitat Valenciana i litoral d'Andalusia), però també es pot apreciar en altres zones interiors d'Andalusia i en les grans concentracions de regadiu de comunitats autònomes com Castella i Lleó i Extremadura.

En moltes zones rurals, no només litorals sinó també de l'interior, l'existència del regadiu ha permès articular-hi un important complex agroalimentari, que ha jugat un paper clau en la generació de renda i ocupació al medi rural. El teixit econòmic i social sustentat per aquest complex ha mantingut vives aquestes zones rurals, cosa que es manifesta en una densitat de població major, una població menys envellida, una taxa d'atur més baixa i una taxa d'activitat més elevada. La comparació de l'estructura demogràfica i ocupacional de zones rurals de l'interior amb regadiu i sense, dóna resultats reveladors sobre la importància del regadiu com a element motor del desenvolupament rural. No és estrany que en aquest tipus de zones continuï existint una forta demanda social per millorar els regadius existents o fins i tot per augmentar la superfície de regadiu, ja que l'experiència demostra que el regadiu és un dels elements clau per al manteniment de la població del medi rural.

Un altre element que cal tenir en compte per valorar la importància del regadiu és el seu paper en l'ordenació del territori rural. La irregularitat de les precipitacions, pròpia d'un clima mediterrani, l'escàs cabal dels rius, conseqüència d'unes conques reduïdes superficialment, i el predomini d'un model territorial basat en l'economia agrària, organitzada espacialment en multitud de nuclis rurals escassament comunicats, va suposar que en la major part d'Espanya la rurals més riques i les més endarrerides, i l'aspiració fonamental de totes les regions com a palanca per millorar-ne la posició relativa i la qualitat de vida.

La implantació o presència de regadius genera una activitat que ocupa un espai al territori, i per tant, es veu condicionada per les seves característiques, mentre que, alhora, transforma aquest espai. En aquest sentit, el regadiu compleix una funció social com a factor d'equilibri territorial. En efecte, el regadiu pot frenar l'èxode rural de zones amb risc d'abandonament o almenys de pèrdua de població i, fins i tot, com s'ha comprovat en algunes zones transformades, ha actuat com a element de recuperació demogràfica. Així, el regadiu contribueix a mantenir un cert equilibri territorial fixant població al territori, cosa que en zones rurals en declivi és un objectiu bàsic per evitar l'abandonament i la consegüent degradació de l'espai, el paisatge, els recursos naturals i el medi ambient.

D'aquesta manera es pot considerar que el regadiu multifuncional, caracteritzat per fixar població, ordenar el territori i mantenir l'espai rural, constitueix una peça bàsica del nou model d'agricultura europea consagrat a l'Agenda 2000. Aquest regadiu multifuncional, és el que en aquest Pla Nacional de Regadius es defineix com a regadiu social, i que mereix el suport públic.

Finalment, no es pot deixar d'esmentar la importància del regadiu com a usuari de l'aigua a Espanya. En efecte, el sector del regadiu és el principal usuari de l'aigua al nostre país. Per això, qualsevol pla d'actuació o mesura per millorar la gestió de l'aigua a Espanya passa necessàriament per millorar la gestió i l'ús de l'aigua al regadiu. Quan es parla de les possibles mesures per millorar l‟eficiència de l‟ús de l‟aigua a Espanya, totes les mirades es dirigeixen al regadiu. Així ha de ser, doncs encara que el regadiu aporti només el 2% del PIB i empri el 4% de la població ocupada, consumeix el 80% dels recursos hídrics disponibles, uns recursos cada cop més escassos i degradats la gestió sostenible dels quals és fonamental per a la conservació del medi ambient. Això confereix al regadiu una posició central en les polítiques d'aigua i medi ambient. No serà possible augmentar l‟eficiència de l‟ús de l‟aigua, recuperar aqüífers en situació de sobreexplotació, preservar aiguamolls valuosos o millorar la qualitat de l‟aigua, sense millorar l‟ús agrari de l‟aigua.

1.3 El nou marc institucional de l'aigua i el regadiu

Després de l'entrada en vigor de la Llei 29/1985, del 2 d'agost, d'Aguas, la política de l'aigua a Espanya ha seguit un llarg recorregut fins a concloure en les dates actuals amb l'aprovació del Projecte de llei Pla Hidrològic Nacional al Congrés dels Diputats. L'aprovació de la Llei 29/1985 va marcar una fita històrica, no només perquè va derogar una Llei que va ser aprovada el 1879, sinó perquè va consagrar la pertinença al domini públic de totes les aigües i va atorgar a la planificació hidrològica una funció primordial en l'ordenament i l'administració dels recursos hídrics i les conques hidrogràfiques. El procés de planificació va culminar la primera etapa amb l'aprovació dels Plans Hidrològics de conca mitjançant el Decret Llei 1664/1998 de 24 de juliol.

Encara que de menor rang legal que el Pla Hidrològic Nacional, els plans de conca integren elements d'importància radical per al futur dels regadius a Espanya. Entre ells destaquen la definició i els objectius de garantia de les dotacions d‟aigua de les zones regables, l‟ordenació dels usos en situacions d‟escassetat, els projectes dirigits a augmentar l‟oferta d‟aigua i, per tant, el màxim creixement potencial de la superfície regable de la conca i, finalment, els objectius d‟estalvi d‟aigua assolibles mitjançant projectes de modernització i rehabilitació de les zones regables. L'aprovació de la Llei del Pla Hidrològic Nacional tanca el procés obert l'1 gener de 1986, amb l'entrada en vigor la Llei 29/1985, alhora que marca per als propers vint anys el creixement de la superfície regable de les conques que, de conformitat amb la Llei, ho poden fer. D'aquesta manera, encara que amb horitzons temporals diferents la planificació de regadius queda subordinada a les obres i projectes inclosos a la Llei del Pla Hidrològic Nacional, i vinculades al que disposa aquest Pla.

La modificació de la Llei 29/1985 d'Aigües mitjançant l'aprovació de la Llei 13/1999 de 13 de desembre, en elevar les exigències en l'ordenament i la preservació del domini públic hidràulic, planteja nous reptes per als usos agraris de les aigües. L'obligatorietat d'instal·lar aparells de mesura de consums, la possibilitat d'incrementar o minorar els cànons i les tarifes en funció dels cabals consumits pels regants o els contractes de cessió de concessions constitueixen elements essencials per racionalitzar els usos agrícoles, però són difícilment aplicables sense actuacions modernitzadores dels regadius obsolets, deteriorats o estructura.

L'accelerat ritme de modificacions legals culmina amb l'aprovació a finals de l'any 2000 de la Directiva Marc sobre Política d'Aigües 2000, després de la qual s'obre un període que conclourà l'any 2012 perquè els Estats Membres puguin acreditar-ne el millor compliment. El desig i la necessitat de racionalitzar els usos agraris de laigua està implícitament o explícitament present en tots els elements de planificació i textos legals vigents. Això no obstant, la satisfacció d'aquesta necessitat es veu fortament limitada, si no impossibilitada, en els regadius antics o sotmesos a processos de deteriorament i envelliment, tant estructuralment com socialment. Resulta impensable que l'esforç i la sensibilitat dels regants a les comunitats o zones regables antigues siguin suficients per emprendre els projectes de modernització, sense els quals els canvis del nostre marc legal són d'impossible aplicació. Aquest Pla Nacional de Regadius neix inspirat per la necessitat creixent de racionalitzar l'ús de l'aigua a totes les zones regables espanyoles, noves o antigues, harmonitzant els objectius de la política de l'aigua amb la millora en les condicions de vida dels regants, el desenvolupament rural i l'augment de la seva competitivitat als mercats agraris.

1.4 Necessitat d'una planificació general dels regadius

La planificació dels regadius a Espanya constitueix una tasca obligada, per tots els factors que s'indiquen a continuació, sense que l'ordre en què estan exposats signifiqui cap ordre de prelació.

El primer factor és la necessitat d'incorporar a la política de regadiu els canvis institucionals, socials i econòmics profunds, que s'han produït en els últims quinze anys i que estan incidint en l'evolució del regadiu a Espanya. Entre aquests canvis cal destacar els traspassos de funcions i serveis de reforma i desenvolupament agrari des de l'Administració General de l'Estat a les CCAA i, entre aquests, els corresponents als regadius; la incorporació d'Espanya a la UE, participant plenament dels seus Reglaments i Directives, en el marc de les quals s'han de desenvolupar les polítiques pròpies; el caràcter estratègic que la Llei d'Aigües vigent confereix a la planificació hidrològica; la consideració de l'aigua com a bé econòmic (recurs escàs), la qual cosa significa que l'agricultura ha de competir amb altres usos de l'aigua, entre els quals els mediambientals han calat amb força en les demandes socials; i finalment la creixent tendència a la globalització i progressiva obertura dels mercats agraris, cosa que requereix millorar l'eficiència productiva i la competitivitat de la cadena agroalimentària, començant per la primera baula que són les explotacions agràries, en la competitivitat de les quals els regadius són un factor decisiu.

El segon factor és la necessitat d'enquadrar el desenvolupament dels regadius a la Política Agrícola Comuna (PAC) i al desenvolupament sostenible consagrat a l'article 2 del Tractat d'Amsterdam. La PAC actual suposa el manteniment d'un important nivell de suport per als principals sectors productius, però limitant a cadascun la quantia nacional, regional o individual de la producció, superfície, o cabana ramadera que pot rebre el corresponent suport via preu o ajuda directa. Només s'exclouen d'aquest enfocament les fruites i hortalisses, el vi i la ramaderia industrial (porcí, i avícola), sectors que no perceben ajudes directes ni tenen garantia de preus, encara que en el cas del vi i de certs fruiters hi ha determinades prohibicions de realitzar noves plantacions i/o ajudes a l'arrencada, fet que suposa una certa limitació. Prop del 80% de la superfície de secà i del 65% de la de regadiu estan sotmesos a alguna limitació de l'oferta (quotes, quotes, drets de prima, superfícies de base, cabana ramadera de base, o quantitats màximes garantides). Aquestes limitacions a les produccions condueixen a la necessitat de polítiques nacionals de concertació i ordenació per evitar possibles excés i les penalitzacions consegüents.

En un mercat únic, l'augment incontrolat de les produccions agràries de regadiu en unes regions acaba afectant negativament totes les altres com a conseqüència del descens dels preus agraris o de les penalitzacions generalitzades en les ajudes en els supòsits de sobreproducció. Aquesta interrelació entre les produccions agràries regionals exigeix que els poders públics ordenin i coordinin les seves actuacions per evitar desequilibris en la capacitat productiva de l'agricultura i, en particular, els que es puguin derivar de les transformacions i el creixement desordenat dels regadius. Per això cal un marc nacional d'actuacions en matèria de regadius, al servei d'un desenvolupament sostenible del medi rural, d'una política coherent d'ordenació de produccions i mercats i de la gestió eficient d'un escàs recurs com és l'aigua.

El tercer factor és el mandat legal per dur a terme la planificació de regadius a Espanya. Aquest mandat legal procedeix de la Llei d‟Aigües de 1985 i, més recentment, del Reial Decret de 1664/98 que va aprovar els Plans Hidrològics de Conca. En efecte, la Llei d'Aigües estableix que els plans hidrològic de conca i el pla hidrològic nacional tindran en compte les diferents planificacions sectorials i comprendran obligatòriament les normes bàsiques sobre millores i transformacions en regadiu que assegurin el millor aprofitament del conjunt dels recursos hídrics i terrenys disponibles. El Reial decret que va aprovar el 1998 els Plans Hidrològics de Conca encara és més explícit, ja que estableix que la construcció de les infraestructures hidràuliques promogudes per l'Administració General de l'Estat se supeditarà a la normativa vigent sobre avaluació d'impacte ambiental, a les previsions pressupostàries i als plans sectorials corresponents quan la seva normativa específica així ho prevegi. En especial, en matèria de regadius les actuacions i les inversions de l'Administració General de l'Estat s'atendran als programes, terminis i previsions establertes al Pla Nacional de Regadius, vigent en cada moment.

El quart factor és el mandat parlamentari per dur a terme la planificació de regadius a Espanya. En efecte, prenent en consideració la rellevància de l'agricultura de regadiu en la planificació hidrològica, atesa la seva condició de principal usuari de l'aigua, el Congrés dels Diputats va adoptar l'any 1994 un Acord pel qual va instar el Govern a elaborar un Pla Agrari de Regadius en què es recollissin les superfícies regades per millorar d'aigua, la influència de la reforma de la PAC i dels acords del GATT als cultius de regadiu, així com els estudis de rendibilitat necessaris.

La missió de dur a terme aquest mandat parlamentari no estava exempta de gaires dificultats tècniques, jurídiques i polítiques. Tècniques, per la manca d'informació completa sobre la situació dels regadius existents a Espanya; jurídiques, pel complex entramat de normes i regulacions a què s'ha de sotmetre la planificació de l'aigua i dels regadius a Espanya; i polítiques, pel marc competencial en matèria de regadius, derivat de lEstat de les Autonomies.

L'elaboració i l'aprovació d'un Pla Nacional de Regadius pel Govern de la Nació es fonamenta en l'article 149.1.13 de la Constitució Espanyola que estableix com a competència exclusiva de l'Estat Les bases i la coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica. Aquest títol competencial legitima el Govern de la Nació per proposar una planificació de regadius que, de conformitat amb la doctrina constitucional, es basen en el consens, la cooperació i la col·laboració entre l'Estat i les comunitats autònomes en una tasca comuna en què concorren dos àmbits competencials cridats al foment i desenvolupament ordenat dels regadius a Espanya.

Per donar compliment a aquest mandat parlamentari, es van iniciar a finals de 1994 els treballs i estudis necessaris per elaborar un Pla de Regadius. Així, el febrer de 1996 el Consell de Ministres va aprovar un Avanç del Pla Nacional de Regadius amb un horitzó temporal referit a l'any 2005. La terminació dels estudis de base sobre la situació real dels regadius existents i en execució, la necessitat d'adequar les previsions d'actuació en matèria de regadius a les polítiques comunitàries, i finalment, Rural per al període 2000-2006, van aconsellar una posada al dia de l'Avanç esmentat, tant pel que fa als seus objectius concrets, com a l'horitzó d'execució. A l'hora de definir aquest nou horitzó temporal, s'ha tingut en compte que l'obtenció de finançament comunitari requeria la coincidència del nou horitzó del PNR amb el període de programació dels fons estructurals comunitaris, la planificació dels quals comprèn el període 2000-2006 però l'execució del qual s'estén fins a l'any 2008.

Els programes (2000-2006) de Desenvolupament Rural contenen actuacions per a la Millora de les Estructures Agràries que inclouen mesures de gestió dels recursos hídrics a l'agricultura. Per tant, aquests programes compten amb la corresponent aportació de fons europeus per cofinançar les inversions en matèria de regadius, tant a les regions d'Objectiu 1 (Andalusia, Astúries, Canàries, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Extremadura, Galícia, Múrcia i Comunitat Valenciana), com de les regions fora d'Objectiu 1 (Aragó, Balears, Balears, Cantàbria com a regió en règim de transició.

1.5 Principis i directrius generals duna nova política de regadius: pla nacional de regadius

La planificació de regadius ha de respondre a una sèrie de principis i directrius generals que incorporin els canvis institucionals, econòmics i socials, així com les noves tendències, enfocaments conceptuals i criteris recollits al Tractat de la Unió i als Reglaments i Directives que afecten de manera directa o indirecta el desenvolupament del regadiu.

Els principis generals del Pla Nacional de Regadius Horitzó 2008 són els de sostenibilitat, cohesió, multifuncionalitat, competitivitat, equitat, flexibilitat, coresponsabilitat i coordinació.

El principi de sostenibilitat s'aplica a les noves transformacions en regadiu ia la millora i la consolidació dels existents, i comprèn no només la sostenibilitat mediambiental, sinó també la sostenibilitat econòmica i social. En efecte, un regadiu no serà sostenible si les produccions no són rendibles o si els agricultors de les zones regables abandonen el medi rural.

El principi de cohesió implica planificar un conjunt de regadius socials, la finalitat dels quals sigui fixar població a les zones rurals en declivi (desenvolupament rural) i contribuir així a reduir les diferències de renda i qualitat de vida entre aquestes zones rurals fràgils i les zones rurals desenvolupades i zones urbanes.

La multifuncionalitat és un altre principi general que ha d'informar la planificació dels regadius. Es tracta de traslladar al regadiu aquest nou concepte introduït per l'Agenda 2000 dins la definició del model europeu d'agricultura. Per tant, el regadiu ha de satisfer no només la tradicional funció de producció d'aliments, a la qual ara caldria afegir aliments segurs i de qualitat, sinó noves funcions com la de la conservació dels recursos naturals, en aquest cas recursos hídrics, del paisatge i del medi ambient rural, o la de fixar població a les zones rurals deprimides per evitar-ne el total abandonament, cosa que alhora es relaciona amb el conjunt social.

La competitivitat és un principi essencial que, a més, es relaciona amb el principi de sostenibilitat: només un regadiu competitiu és sostenible. Això no obstant, cal aprofundir en la definició d'aquest principi per incorporar certs elements que s'hauran de tenir en compte en la redacció del PNR. Avui dia, la competitivitat internacional està molt distorsionada per elements jurídics, institucionals i polítics. En efecte, la condició de “ceteris paribus”", fonamental per comparar la competitivitat de la producció agrària de diferents països, no es compleix, ja que hi ha diferències notables de polítiques agràries, socials, ambientals i també, diverses regulacions legals i organització institucional entre uns països i els altres, que pertorben seriosament les anàlisis de competitivitat agrària. L'Organització Mundial de Comerç (OMC) tracta d'evitar les distorsions per la via de la política regulacions laborals, ambientals, socials i altres.

L'equitat com a principi general de la planificació, es pot interpretar a la seva accepció territorial o des del vessant dels usuaris. La primera es pot considerar inclosa dins del principi de cohesió, per la qual cosa no s'hi insisteix. Quant a la segona, aquest principi significa que cal mantenir l'equilibri entre grups d'usuaris perquè els beneficis dels uns no afectin negativament els altres ni distorsionin els mercats, cosa que aniria en perjudici dels agricultors i consumidors. Un cas il·lustratiu de l‟aplicació d‟aquest principi és la transformació en regadiu de grans zones on l‟orientació productiva dominant es basa en produccions amb suport d‟ajudes PAC sotmeses a limitacions.

El principi de flexibilitat s'ha d'introduir en la planificació per adaptar-la sense rigideses a les condicions canviants del sector agrari i als dilatats períodes de maduració dels regadius, dins d'un primer horitzó temporal 2008 que coincideix amb el període d'execució de la programació dels fons europeus ja aprovats per al període 2000-2006. Aquest principi és fonamental, ja que les recents i successives crisis polítiques (desaparició de l'URSS, crisi dels Balcans, revoltes a països asiàtics, inestabilitat política a països d'Amèrica Llatina, protestes contra la globalització) i les crisis econòmiques (Mèxic, Rússia, Indonèsia, Brasil, Japó o Argentina) es produeixen de manera gairebé inesperada. Ningú no pot preveure com evolucionaran en el futur els equilibris geopolítics mundials, les situacions econòmiques, la seguretat alimentària, les regulacions i organitzacions internacionals, els moviments migratoris i de capitals, la revolució biotecnològica i altres. L'única manera de protegir-se de tantes incerteses és fent una planificació flexible i revisable periòdicament.

El principi de coresponsabilitat deriva del fet que les competències en matèria de regadius estan compartides entre l'Administració General de l'Estat i les comunitats autònomes. La traducció pràctica del principi de coresponsabilitat consisteix en la participació de les dues administracions en la planificació, execució i finançament de les actuacions. Lògicament, la contrapartida de la coresponsabilitat és la cooperació, de manera que aquestes actuacions han de ser programades i convingudes entre el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació i les conselleries corresponents de les comunitats autònomes competents en matèria de regadius.

Finalment, el principi de coordinació institucional s'ha d'aplicar per aconseguir la coherència imprescindible en les actuacions de les administracions agràries i hidràuliques, tant nacionals com autonòmiques, cosa que, sens dubte, tindrà un efecte multiplicador en l'eficàcia conjunta de la planificació hidrològica i de la de regadius. L'actual coherència entre les dues planificacions significarà un avenç definitiu per millorar la gestió de l'aigua a Espanya. No hem d'oblidar que la planificació de regadius és una planificació a curt i mitjà termini amb un horitzó temporal subjecta a la conjuntura actual però amb prou flexibilitat per poder adaptar-se a les expectatives que contempla la planificació hidrològica.

***

En aplicació d'aquests principis generals, el Pla Nacional de Regadius ha de ser més que un catàleg d'obres i actuacions públiques distribuïdes al territori amb criteris de proporcionalitat basats en determinats indicadors, ha de ser l'expressió i el reflex d'una nova política de regadius que ha de perseguir el desenvolupament de les zones rurals, integrant l'activitat productiva amb la conservació dels recursos amb la conservació dels recursos

Vertebrar el territori, evitant o reduint els processos de pèrdua de població, abandonament i envelliment de les zones rurals, en especial de les àrees en declivi on la transformació de petites superfícies té gran interès per fixar població activa i crear i mantenir l'ocupació agraria. L'activitat econòmica indirectament lligada a la producció en aquests regadius també contribuirà a assegurar el manteniment de serveis bàsics ia diversificar les rendes de treball i capital vinculades a les comarques on s'emplacen.

Millorar el nivell de vida dels agricultors, incrementant la productivitat del treball i la renda de les explotacions agràries i promovent un augment de la dimensió econòmica. Això contribuirà a atreure joves agricultors, amb prou formació i capacitació per millorar la competitivitat de les explotacions de regadiu i afavorir un ús més racional de l'aigua.

Ordenar les produccions i els mercats agraris, consolidant un sistema agroalimentari competitiu, sostenible i diversificat en les seves produccions, i adequant-se a la PAC, especialment a les restriccions i limitacions productives. El pla de regadius s'inspira així en una visió integrada de la producció de béns finals agroalimentaris, segons la qual les millores en normalització i qualitat i una major adequació als mercats finals no només redunden en una rendibilitat més gran de les explotacions agràries, sinó que permetrà a les indústries transformadores i de distribució competir millor en el mercat únic europeu.

Millorar les infraestructures de distribució i aplicació de l‟aigua de reg, per racionalitzar l‟ús dels recursos hídrics, reduir la contaminació d‟origen agrari de les aigües superficials i subterrànies i promoure el canvi dels sistemes de reg amb incorporació de les innovacions tecnològiques que permetin aplicar tècniques de reg menys exigents en el consum d‟aigua. El pla de regadius concep la gestió de l'aigua per al reg com un procés continu, que recorre un llarg camí des de l'embassament o aqüífer fins a la planta, en què hi ha múltiples oportunitats per millorar la productivitat dels recursos emprats, però que per la seva gran complexitat exigeix l'aplicació de mètodes integradors, sense els quals resulta impossible trobar la combinació d'actuacions més eficaç.

Incorporar criteris ambientals en la gestió de terres i aigües per evitar-ne la degradació, permetre la recuperació d'aqüífers i espais naturals valuosos (aiguamolls), protegir la biodiversitat i els paisatges, i reduir els processos de desertització.

***

Aquests principis i directrius generals condueixen a unes noves orientacions de la política de regadius que, de manera equilibrada, es pretenen impulsar amb aquest Pla Nacional de Regadius quant a les prioritats i coresponsabilitat de les actuacions a desenvolupar.

En primer lloc, la millora, la modernització i la consolidació dels regadius existents, especialment les dirigides a racionalitzar l'ús de l'aigua, es consideren prioritàries i, a mitjà termini, s'exclou l'inici de grans transformacions en noves zones regables. Les úniques noves transformacions que es contemplen en aquestes orientacions són petits regadius en comarques rurals desafavorides o en retard relatiu amb el propòsit de crear ocupació, fixar població i diversificar les produccions, contribuint a l'ordenació i l'equilibri socioeconòmic del territori. A les zones que actualment estan en execució es continuaran moderadament els plans de transformació, però amb criteris selectius de rendibilitat, optimització de les inversions ja realitzades i sostenibilitat productiva, social i ambiental.

En segon lloc, l'execució de les actuacions serà compartida i coordinada entre les diferents administracions públiques amb competència en matèria de regadius. La coordinació queda assegurada en aquesta planificació sectorial ja que el MAPA i les comunitats autònomes acorden els objectius territorials, convenen actuacions i estableixen conjuntament els instruments d'execució entre els quals destaquen els convenis específics de col·laboració.

Finalment, les noves orientacions reforcen la coresponsabilitat dels regants a les actuacions que els afecten, ja que els mecanismes actuals de suport s'amplien amb noves possibilitats d'agilitzar i finançar els projectes de millora, modernització i consolidació de les zones regades.

Aquestes orientacions introdueixen un equilibri raonable entre les funcions productives, socials i territorials de l'agricultura de regadiu de manera compatible amb la provisió de béns públics ambientals.

2 Elaboració del PNR: síntesi metodològica i estructura general

El procés tècnic d'elaboració del PNR ha seguit una seqüència de diverses fases, connectades entre elles i que s'han desenvolupat en un context de canvis normatius i institucionals que incideixen en la planificació sectorial dels regadius. La seqüència d'elaboració, que correspon als diversos capítols en què s'estructura el Pla, i ha estat la següent:

Aquesta seqüència s'esquematitza de manera més ampliada en els dos gràfics adjunts.

1. Informació i estudis bàsics

La planificació i programació d'actuacions s'ha de recolzar en una informació prèvia, pluridisciplinar i tan àmplia com sigui necessària, quant a la seva base física i territorial ia totes les complexes relacions i efectes creuats entre desenvolupament econòmic, equilibri regional i sostenibilitat productiva, social i ambiental.

Per això, es va procedir a la recopilació, actualització i tractament de la informació i dades estadístiques obtingudes de diferents fonts sobre el medi físic i humà, diferents aspectes de l'economia agrària i qüestions mediambientals, amb els quals s'han creat bases de dades gràfiques i documentals, la gestió i l'explotació de les quals es realitza a través del Sistema d'Informació Geogràfica (GIS) del Ministeri d'Agricultura, Pesca.

Partint de tota aquesta informació i de tots els estudis realitzats, el capítol 3 conté sintèticament les referències més característiques de l'agricultura en relació amb els regadius. Als primers apartats del capítol s'ofereixen dades sobre les condicions naturals en què es desenvolupa l'activitat agrària (apartat 3.1.) i es descriu el context demogràfic del medi rural i la influència que el regadiu té en l'evolució demogràfica i en l'ocupació rural (apartat 3.2.)

En els apartats següents del capítol es tracta de situar l'agricultura en les xifres macroeconòmiques, en l'aportació de l'activitat agrària a l'economia ia l'ocupació general (apartat 3.3) i en les estructures productives de dimensió física i econòmica (apartat 3.4).

Les referències a la indústria alimentària i als intercanvis comercials són obligades quan són la destinació d'una bona proporció de molts cultius de regadiu i són determinants per al futur (apartats 3.6 i 3.7 respectivament).

En la planificació de regadius, sobretot si s'hi inclouen noves transformacions, és fonamental estudiar les possibles opcions productives i les perspectives dels mercats. A l'apartat 3.5 es descriuen els diferents sectors regulats per les OCM, se n'analitza la situació a Espanya i es fa una valoració de les possibilitats productives compatibles amb un increment dels regadius. Aquestes valoracions s'han de considerar estimacions revisables en tot moment ja que la interdependència entre els mercats dels uns i dels altres productes és característica del sector agrari (penseu, per exemple, en com la crisi de l'EEB ofereix noves oportunitats per produir un regadiu proteïna vegetal amb destinació a l'alimentació ramadera que fa uns quants anys no existien).

Finalment, a l'apartat 3.8 es consideren, per la seva incidència als regadius, les polítiques i limitacions ambientals i es relacionen les zones regables amb els territoris subjectes a diferents nivells de protecció conservacionista.

2. Anàlisi i diagnòstic de la situació actual

Conegut el marc físic, social, econòmic i ambiental en què es desenvolupa l'agricultura, cal analitzar, d'una banda, la situació dels regadius i diagnosticar la problemàtica més rellevant de les que actualment estan en explotació o en execució i, de l'altra, l'interès d'iniciar noves transformacions. Per això, s'han realitzat estudis en diversos àmbits i entre ells, com a més significatius, els següents:

– Caracterització i tipificació dels regadius existents de les zones en transformació i d'altres zones potencialment regables.

– Economia de les explotacions agràries vinculades al regadiu.

Demanda i consum daigua.

– Mediambientals

– Energètiques

Partint d'aquests estudis previs, el capítol 4 sintetitza les conclusions obtingudes. Així, en els apartats 4.2, 4.3 i 4.4 s'avalua, respectivament, les superfícies regables i regades des de diverses perspectives (sistemes de reg, origen de les aigües, dotacions, estat de les infraestructures, etc.), les zones regables en execució (situació administrativa, característiques actuals de les zones, sistemes de reg, sòl, producció).

Per completar el diagnòstic de la situació, en els successius apartats del capítol 4 es fa una anàlisi econòmica de les explotacions en relació amb el regadiu (4.5), s'estudien els problemes de les aigües subterrànies (4.6), s'analitza la distribució dels regadius en els diferents espais territorials (4.7), es resumeix l'estat del medi ambient en relació amb els. (4.9) i s'avaluen els regadius a la llum de la planificació energètica (4.10).

3. Prioritats, objectius i programació

L'últim pas de la planificació és la formalització de prioritat en les actuacions, a l'horitzó temporal considerat, la determinació dels objectius que es pretenen assolir i la programació dels dispositius administratius, calendari, finançament inversions necessàries, etc. Aquest és, precisament, el contingut del capítol 5, que a l'apartat 5.2 estableix la prioritat i objectius generals i al 5.3 concreta les actuacions, desglossades en els tres tipus d'actuacions (millora, regadiu en execució i regadius socials) degudament territorialitzats i en un programa de suport (formació, avaluació de sistemes de reg, vigilància ambiental, etc.).

A l'apartat 5.4 es quantifiquen i territorialitzen les inversions necessàries per assolir els objectius proposats i el finançament previst.

Finalment, a l'apartat 5.5. s'avaluen algun dels efectes esperats amb la posada en marxa del Pla Nacional de Regadius, com ara el consum i l'estalvi d'aigua, els efectes energètics i l'impacte en l'ocupació.

3 Referències bàsiques del sector agrari i els regadius

3.1 El medi físic: clima, sòl i aigua

El coneixement dels recursos bàsics és imprescindible per a qualsevol tipus de planificació i en particular la dels regadius.

Els factors físics que condicionen el desenvolupament dels regadius són fonamentalment el clima, el terra i l'aigua. El clima, quant al règim d'insolació i temperatures, condiciona el tipus de cultius a implantar i la productivitat al regadiu. El sòl es mostra menys limitatiu ja que la superfície en reg sol coincidir amb els millors sòls i la superfície de terres amb aptitud per a reg és molt més gran que la permesa pels recursos hídrics i les limitacions socioeconòmiques. L'aigua condiciona el desenvolupament dels regadius en funció de la qualitat i la disponibilitat.

3.1.1 El clima: precipitacions i temperatures

La Península Ibèrica s'enquadra en conjunt en els climes mediterranis temperats, amb hiverns freds i estius càlids i una concentració de pluges a la primavera-tardor amb sequera als mesos d'estiu. Tot i aquests trets generals hi ha una sèrie àmplia de climes regionals relacionats amb l'altitud i la complexa topografia del territori i amb la seva exposició als fronts Atlàntics i la influència mediterrània.

És clara l'existència a la península de dues zones ben diferenciades quant a precipitacions: l'Espanya seca situada al sud i l'Espanya humida situada al nord.

L'Espanya humida presenta unes precipitacions mitjanes superiors als 800 mm, assolint en ocasions els 2.000 mm, i s'estén pel nord peninsular des de Girona fins a la Corunya associada als sistemes muntanyosos Galaics, Cantàbrics i Pirinencs. Es correspon amb les conques Galícia-Costa, Nord, part nord de les Conques Internes de Catalunya i part nord de la de l'Ebre. En zones interiors associades amb àrees muntanyenques es troben zones humides entre àrees força més seques. Així a la conca del Guadalquivir, a la Serra de Grazalema (Andalusia Occidental), es localitza el màxim pluviomètric peninsular amb 2000 mm/any. Precipitacions superiors a 700 – 800 mm/any es donen també a Gredos, zones elevades de la Serralada Ibèrica, a Guadarrama, Gata, Serres de Cazorla i Segura i altres.

L'Espanya seca (400-600 mm) comprèn els altiplans nord i sud, la conca de l'Ebre excepte Pirineus, el Llevant, la conca del Guadalquivir, la conca del Sud i la major part dels arxipèlags. Al SE, i certes zones de l'interior, apareixen les zones més seques de la península amb precipitacions menors de 400 mm arribant a no assolir els 200 mm.

El pas de l'Espanya seca a la humida es realitza al llarg de zones intermèdies, amb precipitacions entre 600-800 mm, principalment als peus de muntanya de les serralades.

Pel que fa a l'estacionalitat de les precipitacions, es pot diferenciar el règim mediterrani, amb màximes a la primavera i la tardor, que s'estén principalment per la zona oriental peninsular i el règim oceànic, amb màximes hivernals, que s'estén per la zona occidental i cantàbrica.

La sequera estival es dóna a tota la península encara que s'aguditza a la meitat sud.

De l'anàlisi de les temperatures es dedueix que les mitjanes anuals presenten una gran variabilitat en la distribució espacial, condicionada per l'alçada i la continentalitat. Pel que fa a l'oscil·lació tèrmica, es poden distingir:

Zones amb marcada amplitud tèrmica que comprenen els dos altiplans i la vall de l'Ebre. La influència marítima està molt atenuada i els mecanismes de radiació determinen, a l'hivern, un fort refredament, amb inversions tèrmiques a les valls, on s'acumula l'aire fred i es produeixen freqüents gelades per radiació. A l'estiu, aquests mateixos processos ocasionen una forta reescalfament de la superfície i de l'aire en contacte amb ella.

Zones de la vora septentrional i gran part de la costa atlàntica tenen hiverns suaus i estius frescos com a conseqüència de la influència atlàntica que es manifesta al llarg de tot l'any.

Zones de la costa mediterrània tenen uns hiverns càlids per la influència marítima i la posició d'abric orogràfic davant dels fluxos freds septentrionals i uns estius molt calorosos per les reduïdes dimensions d'aquest mar i les freqüents inversions d'aire càlid.

3.1.2 Tipus agroclimàtics

La caracterització climàtica del país s'ha fet a partir de la classificació agroclimàtica de Papadakis obtinguda de l'Atlas Agroclimàtic Nacional.

El sistema desenvolupat per Papadakis presenta, com a fonament i originalitat, el que defineix la naturalesa i possibilitats d'un clima en termes dels cultius que hi poden vegetar. Per això, i d'acord amb les necessitats ecològiques de les plantes cultivades, les ordena en funció dels requisits tèrmics d'hivern i d'estiu, de la resistència a les gelades ia la sequera. Això us permet definir una zona o estació utilitzant determinats cultius indicadors les exigències dels quals són conegudes i se satisfan en ella.

Considera que les característiques fonamentals d'un clima que afecten el desenvolupament dels cultius són dues: el règim tèrmic en els dos vessants, tipus d'hivern i tipus d'estiu, i el règim d'humitat.

En relació amb els grans tipus climàtics o ecoclimes, a Espanya tenen representació els grups fonamentals següents: el mediterrani, que amb les seves diverses variants ocupa la major extensió superficial, el marítim, el continental i, finalment, el desèrtic que es presenta en reduïda extensió a les Canàries.

En el corresponent capítol dedicat a la caracterització i tipificació dels regadius existents es detalla la distribució i localització dels regadius en els diferents tipus climàtics predominants al país.

3.1.3 Índex climàtic de potencial agrícola de L. Turc

L'índex climàtic del potencial agrícola de Turc permet establir el potencial productiu d'un territori i comparar aquest potencial entre diferents zones.

El mètode es basa en l‟existència d‟una correlació entre els valors de determinades variables climàtiques, al llarg d‟un període donat (un mes, una estació, un any) i la producció, expressada en tones mètriques de matèria seca per hectàrea, d‟una planta adaptada i cultivada en condicions tècniques actuals normals, és a dir, sobre sòl ben llaurat i fertil.

Encara que la relació producció-índex sigui diferent per als diferents cultius, és evident que només el valor numèric de l'índex permet jerarquitzar zones per la seva major o menor capacitat productiva. Dins aquesta disposició es distingiran els resultats obtinguts en condicions de secà dels que s'obtenen per al regadiu (partint que el subministrament d'aigua no actua com a factor limitant).

La comparació de l'índex anual en secà i en regadiu, per a un mateix lloc, permet establir l'increment global que des del punt de vista productiu suposa la transformació en regadiu a l'àrea considerada.

En segon lloc, fixades les condicions de cultiu, sigui de secà o de regadiu, l'índex facilita la comparació de potencials productius interzonals respecte d'un cultiu determinat, expressant les diferències atribuïbles a qualsevol dels factors climàtics integrats a la seva elaboració, en termes estrictament productius.

L'índex de Turc per a secà oscil·la, per al conjunt de la superfície nacional, entre els valors inferiors a 5 i els propers a 45. Els índexs menors es localitzen a les dues submesetes i al sud-est i els índexs majors a les àrees costaneres del Cantàbric i, més concretament, al conjunt de la muntanya mitjana Cántabro-Pirenaica.

Per al regadiu, els índexs més baixos se situen a les altures de l'interior amb valors propers a 15. La potencialitat màxima correspon a tota la franja costanera mediterrània ia continuació atlàntica, ampliada a la depressió del Guadalquivir, amb valors de l'índex a l'entorn de 60. En aquest àmbit la potencialitat agrícola màxima correspon al sud-est i illa 60 i s'arriba a algunes estacions a depassar el valor 65.

3.1.4 El terra

Per a l'estudi general de les característiques de les terres s'ha utilitzat el mapa de sòls 1:1.000.000 del CSIC, de tot el territori nacional i les unitats del qual poden passar-se als seus equivalents en altres classificacions (Soil Surveys USDA i FAO). S'han tingut en compte els estudis d'usos del sòl a escala 1:100.000 i els Mapes de cultius i aprofitaments i classes agrològiques a escala 1:50.000, realitzats pel Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, i els estudis d'usos del sòl realitzats per la Direcció General de Desenvolupament Rural a les diferents conques. Així mateix, s'han avaluat les característiques generals de les terres, actualment sota reg i de possibles zones a transformar.

L'objectiu consisteix a donar una visió dels regadius actuals, amb els seus problemes a causa de les limitacions dels seus paràmetres físics, clima, sòl i aigua de reg, i, d'altra banda, donar una visió general de les terres a les diferents conques per a noves transformacions.

L'estudi per conques mostra l'alt potencial climàtic del sud-oest, el sud, el litoral mediterrani i els arxipèlags amb sòls aptes per al reg. Inclusivament quan el factor sòl no és apropiat, la creació de sòls artificials és pràctica força comuna.

Sovint es desprèn que el factor sòl no és el més limitatiu per a la implantació de diversos regadius, tenint més importància l'aigua, tant en qualitat, com en quantitat i el clima com a condicionant per a certs cultius.

3.1.5 L'aigua

Els recursos hídrics de l'Espanya peninsular amb prop de 500.000 km² de superfície estan condicionats per la seva orografia, clima i situació geogràfica. La precipitació mitjana anual de 684 mm, equivalent a 346.000 hm³/any, li permet un vessament mitjà de 220 mm, que proporciona un volum de recursos naturals en un any mitjà de 111.000 hm³, dels quals una mica més de 82.000 hm³ són superficials i uns 29. 2.000 hm³ aproximadament corresponen a aqüífers drenats directament al mar.

Dels recursos totals del país, només són aprofitables en el seu estat natural, amb una demanda uniforme, el 9%. Aquest percentatge es redueix a menys del 5% per a una demanda variable per a reg, en què les necessitats en els mesos secs supera notablement la dels humits, cosa que ha obligat a executar nombroses preses (1.174) amb una capacitat d'embassament, incloent-hi les petites, de 56.000 hm3, encara que els recursos regulats. No tots els recursos naturals podrien ser regulats econòmicament, estimant-se el sostre potencial de regulació en uns 70.000 hm³.

La distribució geogràfica dels recursos hídrics és molt irregular. La zona nord amb el 11% de la superfície peninsular espanyola aporta el 40% dels recursos però amb un cost elevat per aprofitar-lo. El 89% de la superfície restant subministra el 60% dels recursos, té una escolament inferior a la mitjana i presenta dins d'ella uns valors variats (Ebre, Duero, Tajo i Pirineu Oriental són superiors) i així mateix, una cobertura per habitant variable (Litoral de Llevant i Canàries presenten els índexs més baixos).

Des de l'òptica de la gestió dels recursos, el conjunt nacional es divideix en conques hidrogràfiques definides a la Llei d'Aigües com el territori on les aigües flueixen al mar a través d'una xarxa de llits secundaris que convergeixen en una llera principal única.

Les conques hidrogràfiques poden ser intercomunitàries quan el territori que comprèn pertany a diverses comunitats autònomes i intracomunitàries quan està comprès en una sola comunitat autònoma.

Les conques intercomunitàries depenen orgànicament del MIMAM, i les conques intracomunitàries (Galícia Costa, Conques Internes de Catalunya, Balears i Canàries) han estat transferides a les administracions autonòmiques respectives.

Per al conjunt de recursos naturals, les conques es divideixen en zones i subzones hidrogràfiques. Per gestionar els recursos disponibles, per tal de satisfer les demandes d'aigua, es divideixen en sistemes i subsistemes d'explotació. Un resum d'ambdues zonificacions s'expressa al quadre següent.

CONQUES HIDROGRÀFIQUES: SUPERFÍCIE (km²), ZONES I SISTEMES DE GESTIÓ

3.1.6 Resum

L'agricultura espanyola es desenvolupa en unes condicions físiques més difícils que les d'altres agricultures amb què ha de competir.

Les temperatures extremes tant a l'hivern com a l'estiu dificulten les alternatives de cultiu o les situen en situacions marginals.

Les precipitacions no només són escasses en gran part del territori, sinó que es distribueixen irregularment al llarg de l'any agrícola. La vulnerabilitat de l'agricultura espanyola davant del medi físic es reflecteix en gairebé 3,5 milions d'hectàrees anuals de guaret agronòmic; aquesta xifra és semblant a la de la superfície regada que és l'expressió de l'esforç realitzat per, per una banda, afrontar l'escassetat d'un element imprescindible per a l'activitat productiva com és l'aigua i, de l'altra, aprofitar les condicions favorables de llum i sol del clima mediterrani.

La diversitat física de les regions és molt elevada i determina tipus d'agricultures molt diverses, amb una certa especialització productiva, cosa que dóna lloc a moltes comarques a una gran dependència econòmica i social d'un cultiu determinat (oliverar i vinya, per exemple).

3.2 Demografia i població activa

3.2.1 Introducció

En els estudis dels problemes del desenvolupament econòmic, les condicions demogràfiques dels territoris afectats per processos de creixement es consideren com un factor crític per a l'èxit dels programes o mesures que es puguin concebre, tant si es parla d'estratègies de desenvolupament inserides en un pla com d'iniciatives de caràcter més espontani, més endogen. En un i altre cas la pervivència de les inversions depèn molt essencialment dels recursos humans compromesos en el projecte.

La posada en regadiu implica una de les mesures de desenvolupament rural de més fort impacte territorial, afectant de manera evident les poblacions concernides, modificant les expectatives poblacionals a un termini immediat i obrint altres expectatives amb repercussions de llarg termini.

Una categoria alhora demogràfica i econòmica és la fracció de la població total que pot assumir l'activitat, és a dir, que protagonitza l'exercici efectiu de la vida econòmica. L'evolució de la població activa, així com la seva estructura i distribució al territori donen la mesura del potencial productiu, de la capacitat d'ocupació que efectivament pot ser mobilitzat per una acció de desenvolupament semblant a la posada en reg d'una zona o comarca.

Potencial demogràfic i potencial laboral perfilen el marc dels programes de desenvolupament que considerin la ressonància territorial dels programes d'actuació.

En el marc d'una planificació de regadius, que per la seva pròpia naturalesa té incidència directa al territori, cal considerar els epígrafs significatius següents: Evolució i taxes de creixement o regressió anual de la població i distribució territorial de la població, l'evolució de la població agrària i les seves relacions amb el conjunt de l'activitat així com les seves relacions amb la transformació en regadiu.

3.2.2 Evolució a la població espanyola

La població espanyola ha evolucionat de manera diferent als països del nostre entorn, en un context de majors taxes de creixement per a Espanya. No obstant això, en els darrers anys s'ha modificat aquest creixement, suposant un canvi de tendència, i actualment és la taxa de creixement de la població espanyola equiparable a la de la UE i fins i tot lleument inferior si s'exclou la immigració.

La població espanyola ha passat de 30.583.466 habitants el 1960 a 40.251.100 habitants el 2000. No obstant això, la població ha evolucionat cap a una disminució de les taxes de creixement que han passat de l'1,01% anual entre 1960 i 1981 al 0,44 19 entre el 1991 i el 1996 en què s'assoleix l'1,5 %.

En el darrer període analitzat s'ha produït una certa recuperació d'aquesta tendència regressiva, causada principalment pel creixement de la immigració, però no impedeix que les estimacions de taxes de creixements siguin negatives a partir de l'any 2011, si es mantenen les tendències demogràfiques actuals i en absència de moviments migratoris.

Contemplada en conjunt, la població espanyola ha evolucionat com mostren els indicadors següents que expressen amb claredat un procés d'aproximació als paràmetres demogràfics del conjunt dels països europeus.

INDICADORS DEMOGRÀFICS

El canvi demogràfic produït a Espanya en els darrers quaranta anys ha significat una caiguda de la taxa bruta de natalitat de 12,2 punts (de 21,6 a 9,4 naixements per cada mil habitants) mentre que la taxa de mortalitat s'ha mantingut estable, cosa que ha donat lloc a un fort procés d'envelliment, amb efectes de diferent intensitat segons el grau de grau de diferent població.

Tant el creixement de l'esperança de vida en néixer que ha experimentat un increment de 8,5 anys en el període 1960-1996 com la taxa de supervivència de la població de més de 65 anys que ha crescut en 11,3 punts expressen clarament les condicions d'evolució previsible de la població i les previsibles repercussions sobre l'estructura dels serveis socials.

S'ha produït una tendència de les taxes de creixement vegetatiu cap a l'estancament demogràfic, en passar d'una aportació de població anual del 12,9‰ a la incorporació de menys de mig punt el 1998. (0.49‰).

Més enllà de la perspectiva global contemplada anteriorment, el mapa núm. 7 mostra l'evolució de la població espanyola sobre la base territorial que constitueix la comarcalització agrària elaborada pel Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació i publicada el 1996, que es considera la més apropiada per relacionar-les amb les zones de regadiu.

Les taxes comarcals de creixement acumulatiu anual de la població entre 1981 i 1996 (o els seus valors negatius: regressió demogràfica) permeten apreciar-ne l'evolució i destacar la tendència cap al despoblament de les comarques interiors, amb cessió regular de població, a les regions costaneres ia les grans aglomeracions. S'ha referit l'evolució amb base comarcal el 1996 per ser el darrer any de Padró oficial de la població fins a la celebració del proper Cens de població a l'octubre de l'any 2001.

La pèrdua de població al llarg del període 1981-1996 es pot apreciar amb rotunditat en el conjunt de comarques que cobreixen el territori anomenat de Lusitania interior, fins a la zona regable de les Vegas Baixes del Guadiana, zona on es produeix una recuperació demogràfica que es manté cap al sud fins a la zona regable del riu Chanza. Es troben en procés greu de despoblament moltes comarques muntanyoses del Sistema Central, Ibèric i Bètic, totes amb molt poca incidència en la presència d'àrees regables, amb la particularitat de la presència d'alguna zona regable antiga (El Rosarito).

La comparació de les densitats comarcals entre els dos períodes assenyalats permet matisar la informació aportada a l'evolució de les taxes anuals de creixement de la població en relacionar la població amb el territori ocupat. Els mapes n^us  5 i 6 reflecteixen les densitats de població comarcal dels anys 1991 (Cens) i 1996 (Padró) establint quatre categories reconegudes de límits de ruralitat: La primera, segons el criteri de la Comissió (Directiva 466/86/CEE) fixa el límit poblacional per a les zones desafavorides en el 501TP3 es troba la mitjana de densitat d'Espanya sigui diferent a cada mapa (77 habitants per km2. el 1991 i 79 el 1996).

S'incorporen als mapes els límits de ruralitat segons Eurostat i l'OCDE respectivament situats en 100 i 150 hab./km² que han estat àmpliament utilitzats pels seus organismes corresponents per a la formulació de les estratègies territorials o els estudis i informes.

Els mapes situen les comarques amb més greus problemes de despoblament (comarques amb densitats de població inferiors a 10 hab./km² ) als perfils dels sistemes muntanyosos, si bé cal ressaltar la importància de l'amenaça al sistema central i comarques de les muntanyes de Rioja i algunes comarques de l'altiplà cerealista de Castella i Lleó. La sèrie de comarques que constitueixen la Lusitania interior que no compten amb el reforç de l'agricultura regada es troben igualment en el marc de les àrees amenaçades, amb densitats inferiors a 20 hab./km² que poden ser considerades com el límit superior de les zones amenaçades.

El mapa núm. 8 detalla la desigual distribució de la població des del punt de vista de la importància de la proporció de persones en edat de jubilació, que es concentra a les zones que han patit una erosió demogràfica més forta que es tradueix en densitats més baixes. Són per tant simultàniament més envellides i més despoblades, assolint a les zones de muntanya proporcions de greu deteriorament. Ambdues Castelles presenten símptomes d'envelliment significatius, esmorteïts per la presència de zones regables, en algunes comarques, fenomen que es produeix igualment a la vall de l'Ebre. Les zones amb nivells d'envelliment més suaus cobreixen tan sols la fracció de territori, de les comarques costaneres de l'arc mediterrani i sud Atlàntic, en què coincideix importància turística i àrees regades igualment de gran importància econòmica. Un cas singular en aquesta distribució territorial el presenta la conca del Guadalquivir, possiblement imputable a la vitalitat demogràfica d'aquesta regió.

3.2.3 Evolució de la població a zones rurals

La Unió Europea ha establert en la política d'acció estructural una definició d'espai rural que no implica una simple delimitació geogràfica sinó que fa referència al teixit econòmic i social que abasta activitats diverses i inclou els espais naturals i cultivats, així com els pobles, viles, ciutats petites i centres regionals. (Futur del Món Rural, 1988,39) definició que abastant un territori molt gran (més del 80 % de la superfície de la Unió Europea) a requerit definicions més operatives fonamentades en la densitat de població o en el nombre d'habitants.

Una de les variables més utilitzades per a la valoració d'una manera operativa del grau de ruralitat en les successives iniciatives comunitàries referides al món rural és la densitat de població i és en funció de la proporció de municipis amb densitats rurals, segons la normativa comunitària, com es presenta el mapa núm. 9 que detalla el grau de ruralitat de les comarques espanyoles, considerant la de². en coherència amb allò establert per les Iniciatives Comunitàries i que permet vincular per a les comarques espanyoles les entitats municipals rurals i les estructures urbanes de les mateixes comarques, assumint la consciència que tota comarca conté algun grau de ruralitat. El mapa detalla així un gradient de ruralitat que facilita una tipologia.

Des del punt de vista censal, les dades del Padró l'any 1999 a Espanya hi havia una població de 40.202.760 habitants, de la qual un 51 % habitava en municipis de més de 50.000 habitants i un 15,4 % en municipis de menys de 5.000 habitants, segons es detallen.

POBLACIÓ A LES ENTITATS MUNICIPALS EL 1999

En el període que va des del cens de 1960 a 1996 s'ha produït una completa modificació de la distribució territorial de la població que ha significat una pèrdua del 47,1 % de la població resident en nuclis de menys de 5.000 habitants i un increment de població a les ciutats de més de 50.000 habitants. d'entitats municipals més grans de 50.000 habitants existents el 1960 s'ha incrementat un 59,5%. El quadre següent detalla l'evolució de la població a cada període censal. El quadre permet apreciar l'aguda tendència al despoblament rural per a la qual cosa s'ha reiterat el càlcul de la variació de la població rural o semi-rural (les entitats singulars de menys de 10.000 habitants, segons l'INE) i les poblacions en agregats poblacionals de més de deu mil, de més de vint mil i de més de 50.000 en la que entenem conclou.

VARIACIÓN DE LA POBLACIÓ (%) DELS NUCLIS SEGONS LA SEVA MIDA

Des del punt de vista del territori s‟ha donat lloc a la formació de grans àrees metropolitanes que cobreixen amplis territoris amb l‟aparició d‟agricultura periurbana en proporcions significatives en aquelles regions en què coexisteix l‟agricultura i les conurbacions que determinen la interacció entre diverses grans ciutats dins d‟un espai comarcal.

El poblament ha evolucionat de forma congruent amb la redistribució de la població i s'han pogut assenyalar dos períodes en la distribució recent de la població i l'hàbitat:

El període de 1981 a 1991 mentre que el 57,9 % dels municipis inferiors als 2000 habitants van perdre més del 10 % de la seva població i el 13,2 % van créixer per damunt de la mitjana nacional, tan sols un 25,6 1TP30 dels 0000000000 de municipis intermedis. experimentat pèrdues superiors al 10 %. No obstant això, en aquests municipis un 27,7 % ha crescut per sobre de la mitjana nacional del seu grup, cosa que evidencia un comportament irregular del conjunt nacional. Per als municipis superiors a 5.000 habitants, la proporció de nuclis que creixen és més important que la dels que perden població, evidenciant així tant els mecanismes de reestructuració de la població com la tendència a la concentració demogràfica a partir dels nuclis més rurals.

EVOLUCIÓ DE L'ESTRUCTURA DE L'HÀBITAT AL PERÍODE 1981-1991

Les pèrdues de població durant el període 1981-1991 als nuclis menors de 2.000 habitants, és a dir els més rurals, es reparteix entre les dues Castelles i Aragó (48 % del total dels municipis que han perdut més del 10 % de la seva població) sent al mateix temps aquestes Comunitats Autònomes les que posseeixen la4 del total de municipis amb menys de 2.000 habitants).

EVOLUCIÓ DE L'ESTRUCTURA DE L'HÀBITAT AL PERÍODE 1991-1999

Durant el període 1991 – 1999, el 38,5 % dels municipis inferiors a 2.000 habitants van perdre més del 10 % i el 19,9 % d'aquest mateix grup van créixer per sobre de la mitjana nacional, reduint a la meitat la tendència a la pèrdua de població dels petits municipis 1999, enfront de la ràtio del període anterior (1 per cada 4). Els municipis intermedis presenten una pauta semblant, creixent el 34,1 % de la cohort i perdent població en proporcions superiors al 10 % tan sols el 9 % d'aquest grup, mentre que el decenni anterior la relació entre creixement i pèrdua era pràcticament alhora. Per als municipis superiors als 5.000 habitants, la proporció dels nuclis que creixen per sobre de la mitjana nacional és més important que la dels que perden població situació coherent amb la produïda en el període anterior. Així mateix, pel que fa a la dècada anterior i pel que fa als municipis de més de 10.000 habitants, es percep un augment del percentatge de municipis que perden població per sobre del 10 %.

3.2.4 Evolució de la població i regadiu

La incidència del regadiu en l'evolució demogràfica és un fet cert, encara que les formes d'influència no són de cap manera lineals. En general, les comarques amb presència de terres en regadiu mantenen densitats de població superiors i taxes de creixement anual positives; en els casos que es produeixen pèrdues de població, la sortida de població és més lenta que en cas d'absència de regadiu.

En el cas de les comarques de la franja costanera Atlàntic – mediterrània (vegeu mapes 5 i 6) que acumula algunes de les zones amb més densitats demogràfiques i de superfície amb regadius de llarga tradició i àmplia oferta concorren diversos factors de creixement, és a dir, creixen tant per causa de la migració interior com del seu propi potencial de desenvolupament.

Compareu la taxa de creixement acumulatiu anual d'Espanya (0.33 % anual entre 1981 i 1996) amb les corresponents al conjunt d'aquestes comarques (per sobre de l'1 % anual) segons es detalla al mapa núm. 7.

Pel que fa als regadius de l'interior, la relació entre creixement de la població i regadiu resulta igualment manifesta, encara que més matisada. Les conques de l'Ebre i del Guadalquivir destaquen per la convergència entre àrees regades i millors densitats, especialment a l'alt Ebre, les Vegas del Guadiana, i les comarques del Camp de Calatrava, Manxa i Centre d'Albacete, mostren una condició territorial que podria qualificar-se d'“illes demogràfiques” atès l'entorn de baixa intensitat.

Els regadius de les Conques del Duero i del Tajo, presenten un comportament demogràfic menys clar, en un context climatològic que no permet variacions de la productivitat explosives per causa de la posada en reg, la funció del regadiu, des del punt de vista de la població rau a esmorteir la pressió territorial, afavorint un nivell poblacional que mantinguin. Als mapes 5 i 6 es pot apreciar com l'entorn de les comarques que compten amb zones regables del Duero es troben regularment per sota dels nivells poblacionals que corresponen a les zones amb reg. En resum, si a altres zones el regadiu és una mesura de desenvolupament rural, en aquestes comarques el regadiu pot ser entès com una mesura de suport al desenvolupament rural.

Presa en conjunt la població a les diferents comarques amb àrees regables mostra l'evolució següent:

EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ EN ZONES REGADES (%)

Es consideren àrees significativament regades, als efectes d'aquesta anàlisi, aquelles comarques que compten almenys amb el 20 % de la seva superfície cultivada posada en regadiu. Entre les comarques per sota d'aquest llindar es pot detectar l'existència de 8,5 milions de persones residint a comarques amb menys del 2 % de la superfície cultivada posada en reg.

Comparant el creixement de la població resident a les àrees regades al llarg dels tres períodes analitzats, es detecta que les taxes de creixement intercensal de la població registrada als espais regats són sistemàticament superiors a la mitjana de creixement al conjunt d'Espanya. Això indica transvasament de població des de les zones no regades a les regades.

La densitat demogràfica amb relació a l'extensió de la superfície comarcal regada dóna la distribució següent:

DENSITAT DE POBLACIÓ (HABITANTS/KM²) SEGONS LA SUPERFÍCIE REGADA

Tot plegat, les zones regables més eficients estan vinculades a processos d'urbanització que generen la seva pròpia dinàmica de diversificació i desenvolupament econòmics. Les densitats superiors de població solapen aquests dos fenòmens no contradictoris: la tendència creixent a la concentració urbana representa nivells més alts de densitat que es corresponen amb la presència, en molts casos històrica, de comarques amb proporcions molt altes de superfície regada i gran diversificació ocupacional.

L'estructura de la població comparada entre les comarques amb i sense regadiu evidencia les diferències de resposta demogràfica en els aspectes següents:

a) L'estructura per edats de les zones de reg es troba a diversos punts per sobre de la corresponent a les zones sense reg en la proporció de població jove, cosa que no és sinó expressió de les majors oportunitats d'ocupació de les primeres

b) Coherentment amb això, l'envelliment de la població és més important a les zones sense regadiu.

c) El món rural en general presenta una tendència greu al despoblament de població femenina, sobretot en edat genèsica, problema que es fa considerablement més greu a les zones sense reg que en aquelles regades: la raó entre sexes és d'equilibri en aquestes últimes (100,52) mentre que per a les comarques no regades és de 95, 3 1.

d) L'índex de substitució o reemplaçament de la població que entra i surt en activitat és molt més favorable a les zones regades, situant-se entorn del 120 % mentre que les zones sense regadiu afronten el problema de manteniment de l'activitat juntament amb el de manteniment del reemplaçament de les cohorts de població que arriben a l'edat de jubilació.

3.2.5 Problemes de les àrees rurals amb dificultats

Els grans canvis que han esdevingut al medi rural en els darrers anys, expressats per una forta i constant reducció de la mà d'obra agrària, així com l'apreciable creixement de la diversificació econòmica en aquestes zones, ha generat una redefinició del paper del sector agrari en el desenvolupament rural.

D'altra banda s'ha produït una profunda transformació de l'estructura ocupacional rural com a conseqüència dels mecanismes de deslocalització industrial i les noves tecnologies d'informació i comunicació que han facilitat una vinculació més gran de les zones rurals amb el sistema econòmic global, a més de la seva tradicional vinculació amb el sistema agroindustrial, generant una situació en què es perceben comarques rurals en creixement juntament amb altres en condicions de dificultat.

Les àrees rurals en dificultats poden estar afectades per algunes de les situacions següents:

a) Àrees pressionades pel procés d'urbanització

Les àrees i les comarques rurals properes a grans aglomeracions o incloses en sistemes metropolitans, ben comunicades generalment, ocupen gran part de la franja litoral i dels entorns periurbans de les grans aglomeracions poblacionals de l'interior.

En termes generals, la principal limitació que pateix la producció agrària en aquests entorns fa referència a la lluita pel canvi d'ús del sòl, en els casos en què la pressió urbanística amenaça la permanència de l'activitat agrària. Cal destacar que algunes de les zones de regadiu més eficients i més productives es troben als entorns de les zones urbanes ia les conurbacions costaneres coexistint amb els processos d'expansió urbana. En tots dos casos cal planificar adequadament el futur d'aquests regadius com a defensa i conservació del medi ambient en harmonia amb el sistema d'urbanització creixent.

En conjunt, aquestes comarques creixen en població activa agrària, alhora que creixen en riquesa generada i en diversificació de l'estructura productiva. No són per tant comarques deprimides i solen tenir problemes associats al medi ambient i riscos de reducció dels espais cultivats, per la qual cosa la millora i la consolidació dels seus regadius ha d'actuar sobre la problemàtica derivada de l'ús intensiu de l'aigua, la sobreexplotació de recursos subterranis, els riscos de salinització de sòls i aigües, i l'escassetat del recurs.

b) Zones rurals en decadència

Les zones rurals d'agricultura poc intensiva, bàsicament extensiva, i amb escassa diversificació econòmica se situen a la perifèria llunyana dels centres de serveis o dels agregats d'activitat industrial més dinàmics i constitueixen el gruix de les àrees rurals agràries.

Es tracta de regions que uneixen la pèrdua de població activa agrària a la de població rural, si bé en els darrers temps el procés migratori ha evolucionat afavorint la formació de petits nuclis urbans en gairebé tots els entorns rurals, fent possible una agricultura que respongui fàcilment a la condició de multifuncionalitat que la societat reclama actualment i fa possible la perspectiva de la complementarietat de rendes en els casos activitats complementàries en el sentit que s'estableix a la vigent legislació de modernització de les explotacions.

Els quadres d'evolució de l'estructura de l'hàbitat mostren com els municipis de deu a vint mil habitants, que en el període intercensal 1981-1991 van guanyar població al 75 % dels casos han passat a representar gairebé el 78 % en el període 1991-1999. De la mateixa manera el grup de petites ciutats situades a l'entorn de 20 a menys de 50.000 habitants ha crescut igualment passant del 80,6 % el 1991 a 84,3 el 1999.

Una situació peculiar de les regions agrícoles extensives es relaciona amb l'existència de grans àrees de regadius tradicionals, principalment a les dues Castelles, Aragó i Extremadura, subjectes a forta dependència d'una política de modernització que els permeti millorar-ne la rendibilitat així com un aprofitament més eficaç dels recursos hídrics. El PNR inclou aquestes zones dins dels programes de millora i consolidació de regadius esmentats afavorint l'ús més eficient dels recursos i la millora dels sistemes de reg.

Per a les altres zones amb agricultura en decadència, la planificació ha de recollir la introducció de petits regadius que responen al concepte de regadius socials per orientar-se principalment al reforç de la vertebració territorial, a la consolidació de la població resident en aquestes comarques ia la millora de les rendes dels agricultors.

Les possibilitats d'atracció de recursos turístics com a font de la diversificació i les possibilitats d'implantació agroindustrial formen part essencial dels programes de desenvolupament rural dissenyats per a aquestes àrees en les modalitats de Leader o Proder o dins de programes regionals més amplis.

c) Àrees agràries marginals

Les zones agràries de molt baixa productivitat, les de difícil accés i moltes comarques d'agricultura de muntanya configuren un entorn d'espais agraris molt despoblats i amb problemes de viabilitat demogràfica importants (en general en aquestes zones, el reemplaçament de la població activa és molt problemàtic i la proporció de població d'edat superior als 55 anys duplica la mitjana nacional).

Es poden ubicar aquestes zones a algunes comarques de muntanya ia zones properes a la frontera amb Portugal, àrees del sistema Ibèric i algunes comarques repartides entre les dues Castelles, Aragó i Extremadura.

La incidència del regadiu és molt escassa a les zones esmentades i les seves possibilitats en aquest aspecte molt limitades. Les principals estratègies de desenvolupament d'aquesta zona es fonamenten en el medi ambient, el paisatge, com a instrument de desenvolupament, cosa que implica programes de foment de microempreses d'artesania local, instal·lacions de turisme rural i assumpció de la responsabilitat local de conservació del patrimoni cultural en harmonia amb les exigències del desenvolupament rural.

3.2.6 La població activa agrària

Des d'una perspectiva global, el creixement demogràfic produït al llarg dels darrers decennis s'ha traduït en un creixement de la població activa total, que ha passat de 11.816.600 persones el 1960 a 16.844.200 persones l'any 2000, la qual cosa suposa un creixement total per al referit període d'un 42,5 creixent, incorporació de la dona a la població econòmicament activa.

Tot i això, el ritme de creixement de la població ocupada ha estat notablement inferior, anant de 11.640.900 a 14.473.700 persones en el mateix període, fet que suposa un creixement del 24,3 %, gairebé la meitat del dels actius en condicions de treballar. Aquest desfasament entre el creixement de la població activa i la capacitat del sistema econòmic per generar ocupació s'ha traduït en una evolució negativa de la desocupació que ha passat d'una proporció de l'1,49 % el 1960 al 14,1 % per a l'any 2000 segons l'Enquesta de la Població Activa. El quadre referit a les taxes d'activitat i atur ressalta una tendència al creixement de la població activa al llarg dels darrers anys. (51,3 % de la població major de 15 anys és activa l'any 2000).

La taxa d'atur presenta una tendència al decreixement regular que afavoreix l'aproximació del pes de la població ocupada a la població activa, si bé a una velocitat potser massa reduïda, qüestió que es podria vincular amb la velocitat de creació d'ocupació abans esmentada.

Des del punt de vista territorial, el mapa núm. 10 mostra la distribució regional de les taxes de dependència de la població resident a les comarques, segons la informació proporcionada per la rectificació Padronal de 1998. La taxa de dependència compara la quantitat de població que es troba fora de l'interval de població potencialment activa, sigui per no assolir el llindar d'entrada en activitat (població infantil) amb les cohorts de població en edat productiva, és a dir, indica la càrrega de població no activa que correspon a cada persona en edat activa.

La distribució territorial de les taxes de dependència mostra novament les comarques costaneres, més desenvolupades, en termes agraris i no agraris com les zones amb més potencial demogràfic juntament amb els nuclis metropolitans de l'interior. Les comarques de l'interior sense vinculació amb alguna superfície regada es troben en situacions de gran debilitat en comptar amb un nombre d'actius que en alguna comarques és inferior al dels inactius, amb el factor de risc addicional que la càrrega principal de la població dependent correspon a exactius (població de 65 anys i més), que si bé en el moment present poden representar una font de les denominades perspectiva a més llarg termini són un factor de vulnerabilitat.

La població activa agrària ha disminuït constantment des de l'any 1960 fins al 2000, període durant el qual passo de representar el 40,76 % del total a ser el 7,11 % l'any 2000. Des de l'any 1980 a l'any 2000, el nombre d'ocupats de l'agricultura.

L'estimació per a l'horitzó 2008 és d'una pèrdua mínima de 300.000 actius al sector. Aquesta reducció del nombre d'actius agraris s'estima basant-se en les dades de referència següents:

• La mitjana europea de percentatge de població activa agrària és de 4,7 % per al 1999 segons dades d'Eurostat
• Les variacions del volum de mà d'obra agrària al conjunt de la UE és negativa, oscil·lant entre el mínim d'Irlanda (-0,5 %) i el màxim d'Alemanya (-6 %) amb una mitjana conjunta per a la UE de -2,7 % (període 1996-97). La variació de la mà d'obra agrària a Espanya se situa en el -3,3 %, cosa que implica una velocitat de reducció més gran de la mà d'obra agrària a Espanya.
• L'evolució de les taxes d'activitat agrària mostra clarament el procés seguit al llarg dels anys per l'agricultura en les etapes successives de la modernització de l'agricultura espanyola, des de la primera transformació de l'agricultura als anys seixanta fins a l'accés a la competència intercomunitària i internacional des de mitjans dels anys vuitanta. La tendència a la pèrdua de població activa del sector agrari es pot considerar efecte, entre altres factors, del creixement de la productivitat.

El fort retrocés de la població ocupada en agricultura va acompanyat d'un alt creixement de la productivitat de la mà d'obra que, si ja va ser molt intens després de la crisi de l'agricultura tradicional dels anys 60 i 70, ha resultat més gran a partir del 1980. Entre els anys 1980 i 2000 la població ocupada agrària ha baixat de 8 i 80. agrària (en pessetes constants de 1980) ha passat de 834.759 a 2.111.014 milions de ptes. el 1999, darrer any disponible, cosa que representa un increment de la productivitat de la mà d'obra de l'ordre del 9,0 % anual en aquest període.

En els darrers anys l'agricultura espanyola ha obtingut increments de productivitat gràcies a les transformacions en regadiu, a la incorporació de capital i, fonamentalment, a la mecanització i ús de mitjans de producció moderns. El procés de pèrdua de la població en agricultura mostra una tendència regular a la disminució fruit del procés de tecnificació continuat que fa recomanable la disminució de la població agrària en algunes regions i la introducció de processos productius agraris que requereixin majors quotes de mà d'obra.

Els mapes ens 11 i 12 detallen la distribució de la població ocupada a l'agricultura per comarques agràries el 1991, segons les informacions recollides pel cens de població realitzat en aquest any i la situació del sector quant a la població ocupada en agricultura l'any 2000, si bé en aquest últim cas la font disponible és l'Enquesta de la Població Activa tots dos mapes és relativa.

Contemplet en conjunt els mapes posen en evidència la desigual distribució de la població ocupada en agricultura que varia considerablement entre unes províncies i altres, i és especialment significatiu el seu pes en aquelles comarques o territoris amb escassetat d'alternatives d'ocupació fora del sector.

3.3 Trets macroeconòmics bàsics de l'agricultura

3.3.1 Introducció

Les macromagnituds de l'activitat econòmica general estan influïdes per l'evolució dels mercats, per les condicions generals del mercat del treball, per l'evolució de la producció, de la demanda i dels preus, i això es reflecteix en el valor del producte interior brut per a cada període, tant en termes globals com regionals.

Les macromagnituds agràries estan influïdes pels mateixos factors d'ordre socioeconòmics i, a més, per altres d'índole climàtic (règim de pluges, temperatures mitjanes) que afecten directament el resultat anual de l'activitat econòmica agrària, produint variacions temporals que, en anys d'irregularitats climàtiques, no es concilien fàcilment.

El gràfic següent mostra aquestes diferències de productivitat anual que es poden reflectir a les macromagnituds agràries per al conjunt de la Unió Europea el 1999, darrer any de què es disposa d'informació completa:

La diferent evolució de les magnituds agràries i els paràmetres del sistema econòmic global es relacionen, entre altres variables, amb la incidència que els factors climàtics exerceixen sobre la producció agrària i es poden donar, en condicions climàticament adverses, taxes de creixement interanuals negatives, dins un context plurianual d'evolució positiva.

3.3.2 Les magnituds agràries

La producció final agrària és la base de totes les consideracions i projeccions de l'economia agrària, en recollir en el sentit estricte els resultats en termes de valor de totes les produccions brutes de totes les unitats productives que constitueixen el sector agrari. La seva evolució explica, per tant, la situació global de la producció vegetal, la producció animal i, en determinades circumstàncies, es considera igualment la producció silvícola considerant la totalitat del sector productiu primari (excepte la pesca).

EVOLUCIÓ DE LA PRODUCCIÓ FINAL AGRÀRIA (Millardos de pta.)

L'observació de les sèries agrícola i ramadera permet apreciar una tendència regular de creixement que, malgrat les oscil·lacions conjunturals, com ara la caiguda de la producció el 1995 o la pujada considerable el 1996, indiquen un sistema productiu agrari estable i consolidat.

La relació entre els subsectors agrícola i ramader assenyalen una tendència al creixement de la importància de la ramaderia en el sistema productiu primari espanyol, una ràtio entre el valor de la producció ramadera i l'agrícola assenyala un avenç del pes econòmic ramader, sens dubte a causa de millors evolucions dels preus respecte a l'evolució del valor de la producció agrícola. Això es tradueix en una lleu, però constant, tendència al creixement del boví carn que compensa la reducció de les vaques de munyida, si bé en el darrer període la incidència de l'EEB ha alterat considerablement el sector i, en general, s'han compensat els efectes negatius sobre els bovins amb els positius sobre porcí i aus.

El pes de la producció vegetal sobre el PFA ha evolucionat des de representar, en pessetes constants de 1990 el 60,6 % del PFA fins a un 57,5 % el 2000, el que no obstant representa una estructura sòlida la mitjana de la qual se situa al llarg del decenni en el 38, %.

L'evolució interanual de la producció final agrària mostra les oscil·lacions pròpies de la incidència dels factors climàtics i del mercat, que per als darrers anys es reflecteixen en una variació nominal del 3,3 % entre el 2000 i l'any anterior, davant una variació de -2,2 % el 1999 respecte a l'any.

EVOLUCIÓ DE LES MACROMAGNITUDS AGRÀRIES (Millardes de pta. corrents)

En aquest quadre els valors de Producció Final Agrària anotats no coincideixen amb els reflectits al quadre anterior per haver-se omès la partida corresponent als Béns de Capital Produïts per Compte Propi a les explotacions, que tot i ser una quantitat no significativa, impliquen un creixement que oscil·la entorn de l'1 % de la PFA. que no ha estat reflectida a la taula que descompon les aportacions a la Producció Final dels subsectors agrícola i el ramader. Un cas particular és el corresponent als anys 1992 i 1993 en què les desinversions en plantacions de les campanyes esmentades van donar lloc a valors negatius, cosa que es tradueix que les xifres de PFA d'aquells anys són lleument inferiors a les xifres de producció vegetal i animal.

Els consums intermedis (CI) reflecteixen les despeses necessàries per a la realització de la producció i el seu creixement repercuteix sobre el resultat econòmic, juntament amb els factors climàtics abans esmentats. El gràfic següent mostra l‟evolució, en pessetes corrents, de la Producció Final Agrària i de les Despeses de Fora de l‟Explotació o Consums Intermedis.

L'evolució dels consums intermedis mostra una tendència lleu de creixement, que pot incidir sobre l'evolució del resultat de la producció agrària, això vol dir que en els darrers anys sembla que hi ha una tendència a la millora de l'eficiència si es considera que, en pessetes constants, el pes de les despeses de fora del sector arribava al 42,4 % del PFA assolint un valor 3T3 PFA. En termes de pessetes constants de 1990, les dues partides més importants d'aquestes despeses (Alimentació per al bestiar i Maquinària) suposen uns valors, al llarg del decenni, relativament estables amb un coeficient de variació de 0,52 i de 0,40 respectivament.

El Valor Afegit Brut a preus de mercat és el paràmetre que integra els resultats de l'agricultura a la Comptabilitat Nacional, recull realment el resultat econòmic de la gestió agrària en les dues situacions més significatives: En la seva condició de preus corrents de mercat, reflecteix estrictament la quantitat de la Producció final que queda per distribuir una vegada deduïts els consums intermedis. En realitat i des del 1993, aquesta formulació es corregeix per l'aparició com a font d'ingressos de l'agricultura de les subvencions d'explotació derivades de l'aplicació de la Política Agrària Comunitària, la qual cosa modifica considerablement el valor afegit brut a cost dels factors que s'obtenen afegint o deduint el resultat d'incorporar el valor de les subvencions d'explotació menys.

El gràfic mostra la importància que les subvencions netes d'impostos han representat durant els darrers anys arribant a representar de mitjana més del 25% de la renda agrària sent per a algunes CC.AA. una partida que supera el 40% del Valor Afegit.

La Renda Agrària o Valor Afegit Net a cost dels factors és la darrera sèrie de la taula anterior és el resultat de deduir del Valor Afegit a cost dels factors el consum de capital fix (bàsicament construccions i maquinària) l'evolució dels quals representa variacions molt considerables en funció tant de la producció i els avatars climàtics de la mateixa com l'evolució dels preus dels insu. Amb relació a l'últim any es detecta un increment del VAN de 4,2% mentre que a la campanya de 1999 la renda va assolir valors negatius (-1,2 %) respecte a l'any anterior.

Referit a la població ocupada en agricultura l'evolució de la renda agrària i la comparació amb l'evolució de l'IPC en els mateixos anys presenta la distribució següent.

EVOLUCIÓN DE LA RENDA AGRÀRIA

Es pot apreciar com, al marge de les oscil·lacions temporals de l'evolució de les campanyes, s'ha produït un increment de la renda per ocupat en agricultura, de la qual no és aliena la constant reducció de la població ocupada en agricultura (d'1,3 milions el 1990 a 0,9 milions l'any 2000) però que repercuteix, en termes clars, en termes corrents, encara que la velocitat de creixement d'IPC és més gran que l'evolució de la renda per ocupat en termes reals.

Un altre tret important del sector es refereix al pes relatiu dins de l'economia nacional, expressat per la seva contribució al Valor Afegit Brut ia l'ocupació.

L'activitat agroalimentària – expressió que integra l'agricultura, ramaderia, silvicultura, pesca i indústries transformadores dels productes agraris i pesquers – aporta actualment a Espanya el 6,8 % de la riquesa generada anualment, proporciona ocupació a prop d'un milió i mig de persones (10,6 % del total d'ocupats i 3 agroalimentària) i produeix el 14 % dels intercanvis totals de mercaderies amb l'exterior.

L'anàlisi històrica dels indicadors globals de participació del sector agrari al VAB ia l'ocupació total reflecteix una tendència decreixent. Aquesta pèrdua d'importància relativa del sector agroalimentari i pesquer a l'economia nacional és conseqüència del creixement econòmic i dels canvis en la composició de la demanda global. És una tendència comuna als països desenvolupats i normalment va acompanyada d'un procés de terciació de l'economia (és a dir, d'un increment continuat del pes relatiu del sector serveis).

EVOLUCIÓ DEL VALOR AFEGIT BRUT AGRARI (a preus de mercat) I LA POBLACIÓ OCUPADA AL SECTOR RESPECTE ALS SEUS TOTALS (%)

3.4 Estructures de les explotacions

La diversitat de l'agricultura espanyola no és deguda exclusivament als factors físics que la condicionen, també l'estructura de les explotacions és molt diferent en una i altres regions, i fins i tot en una mateixa regió coexisteixen situacions de minifundi amb grans explotacions que concentren considerables superfícies de cultiu.

Dins aquesta gran diversitat interna, que s'analitzarà més endavant, alguns trets estructurals caracteritzen l'agricultura espanyola en comparació amb l'europea.

• La dimensió superficial mitjana és lleugerament superior a Espanya que a EUR 15, però la diferència de productivitat de la terra determina que el marge brut per hectàrea dels agricultors espanyols sigui la meitat de l'europeu, i el més baix de tots els països de la UE
• La dimensió econòmica de les explotacions espanyoles, mesurada en UDE, arriba al 63% de la mitjana comunitària i en percentatge hi ha més explotacions econòmicament petites i menys explotacions grans a Espanya que a la mitjana europea.
• La productivitat del treball a l'agricultura espanyola no arriba a assolir les tres quartes parts de la mitjana europea i és la meitat de la francesa, alemanya, britànica o sueca i un terç de la belga, danesa o holandesa. Només Grècia, Itàlia i Portugal tenen una productivitat de mà d'obra més baixa.

DIMENSIONS DE LES EXPLOTACIONS AGRÀRIES A LA UE

L´estructura de les explotacions agràries espanyoles es caracteritza pel predomini de l´explotació de petita dimensió econòmica. Al voltant de 950.000 explotacions tenen una dimensió inferior a 12 UDE i el seu marge brut no arriba als 2,4 milions de pessetes anuals, que, a l'altre extrem, hi ha 58.000 explotacions el marge brut anual de les quals supera els 8 milions de pessetes i que en situació intermèdia hi ha prop de 200.000 explotacions. pessetes.

D'aquestes dades es dedueix que més de la meitat de les explotacions o bé constitueixen per als titulars una font de renda complementària de les que obtenen d'una altra activitat o són de viabilitat dubtosa, llevat que puguin augmentar la seva dimensió econòmica intensificant la producció. En aquesta intensificació és rellevant el paper que sol exercir el regadiu.

Aquests trets estructurals són comuns a la majoria de les regions espanyoles, si bé hi ha grans diferències territorials com s'aprecia en el gràfic següent.

DISTRIBUCIÓ DE LES EXPLOTACIONS AGRÀRIES ESPANYOLES

El percentatge d'explotacions de més de 12 UDE sobre el total d'explotacions de cada regió és similar a la mitjana nacional a Cantàbria, Madrid, Castella-la Manxa, Múrcia, Extremadura, Andalusia i Canàries, clarament inferior a Galícia, Astúries, el País Basc, les Balears, València i més elevat a Navarra, la Rioja, Aragó, Catalunya i Castella-Lleó.

Per contra, el percentatge més gran d'explotacions de menys de 2 UDE, i econòmicament marginals o residuals, sobre el total d'explotacions supera la mitjana nacional a totes les regions de la Cornisa Cantàbrica i les Illes Balears.

Dins aquesta diversitat regional hi ha molts factors per explicar la no existència d'una clara relació entre mida física i dimensió econòmica de les explotacions, potser un d'aquests factors és sens dubte el pes més gran o més petit dels regadius a cada regió.

Del gràfic es desprèn que sis comunitats autònomes tenen una dimensió física superior a la mitjana nacional, tenint gairebé totes elles una dimensió econòmica, mesurada en marge brut per explotació, al voltant o superior a la mitjana, destacant en aquest sentit Aragó i Castella i Lleó. D'altra banda, la resta de les comunitats autònomes, el 65% del total, tenen una dimensió física per sota de la mitjana nacional. Destaquen dos grups segons que és la seva dimensió econòmica. Un primer grup, format per Balears, Cantàbria, País Basc, Astúries, Galícia i València amb una dimensió econòmica inferior a la mitjana nacional i un segon grup format per Andalusia, la Rioja, Catalunya, Múrcia i les Canàries la dimensió econòmica de les quals és superior a la mitjana nacional.

3.5 Els sectors productius: situació actual i perspectiva

INTRODUCCIÓ

En aquest apartat es pretén fer una estimació de les oportunitats o les opcions productives que té l'agricultura espanyola, particularment la de regadiu, des de la perspectiva del mercat, que és un factor important, encara que no l'únic decisiu, per valorar el possible grau d'expansió de les produccions i dels regadius.

Per això s'analitzen els sectors productius següents que es corresponen bàsicament amb les Organitzacions Comunes de Mercat (OCM): cultius herbacis, arròs, farratges, cotó, sucre, oli d'oliva, vi, tabac i fruites i hortalisses. Només s'han inclòs les OCM dels diferents sectors vegetals ja que, en fer l'estudi des del punt de vista del regadiu i de la seva influència, s'ha cregut convenient centrar-lo en els cultius i no incloure els sectors de producció animal com a tals.

L'anàlisi de cadascun d'aquests sectors respon a una estructura comuna d'acord amb els continguts següents:

– Descripció de les corresponents OCM en els trets essencials, com ara el règim de preus i d'intervenció, ajudes, limitacions o restriccions, procediments, etc., molts dels quals han de ser tinguts en compte en aplicar la política de regadius.

– Situació i importància relativa de cada sector a Espanya (superfície cultivada, rendiments, productivitat, competitivitat, etc.).

– Situació i producció dels mercats segons els estudien organitzacions internacionals com l'OCDE, el FAO, el Banc Mundial, la Comissió Europea, etc.

– Perspectives que per al regadiu s'obren a cada sector considerat.

3.5.1 Cultius herbacis

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

El sector dels cultius herbacis inclou actualment els cereals, les oleaginoses, les proteaginoses i el lli no tèxtil (COPL). Després de l'Agenda 2000, l'OCM del sector dels cultius herbacis està regulada mitjançant el Reglament (CE) 1251/99, pel qual s'estableix un règim de suport als productors de determinats cultius herbacis. Però va ser a la Reforma de la PAC del 1992 on es van fixar les bases de l'actual sistema.

En aquesta Reforma de 1992 es van introduir uns pagaments compensatoris per tal de compensar els agricultors per les pèrdues de renda derivades de la reducció dels preus institucionals.

La superfície que podia acollir-se a aquests ajuts directes (per hectàrea) estava limitada per una superfície de base regional. La superfície de base s'havia de calcular com la mitjana de les superfícies cultivades de cereal, oleaginoses i proteaginoses el 1989, 1990 i 1991, augmentades, si escau, amb les superfícies deixades en guaret d'acord amb un programa finançat amb fons públics.

A Espanya es va establir una superfície de base nacional per al secà i una altra per al regadiu. En principi només hi va haver una única superfície de base de secà nacional, la qual cosa podia suposar, en cas de superació de superfícies, més possibilitats de compensació entre totes les zones del territori. Després, la superfície es va dividir en 17 subsuperfícies, segons l'estructura autonòmica de l'Estat, amb la possibilitat d'imputacions regionals de la superació de superfícies. D'altra banda, es va utilitzar l'alternativa de separar una superfície base de regadiu de blat de moro, en vista de l'elevada productivitat per hectàrea del blat de moro de regadiu a moltes zones del territori.

Inicialment, la xifra total de superfícies de base de regadiu era lleugerament inferior, però com a conseqüència dels reiterats excés de la superfície de regadiu, fonamentalment de la corresponent a blat de moro, (afectada probablement per desplaçaments de cultius originats per la sequera i limitacions hidràuliques) es van ajustar les superfícies. D'aquesta manera, en incrementar la superfície de blat de moro regadiu, es van disminuir els rendiments per aconseguir la neutralitat financària exigida i es van fixar les hectàrees de les diferents superfícies base. Així, es van establir 7.848.600 ha de superfície base de secà i 1.371.100 ha de regadiu, de les quals 403.400 corresponen al blat de moro de regadiu.

A més, els Estat membres havien de fer una regionalització productiva de rendiments de cereals per zones homogènies, per tal d'aplicar els pagaments compensatoris, en termes de neutralitat pressupostària, respecte a les superfícies i rendiments mitjans nacionals del període 1986/87 a 1990/1991, excloent-ne els anys de màxim i mínim rendiments. El pla de regionalització productiva, que tenia fixat un rendiment mitjà nacional de 2,64 t/ha, es va basar a les comarques agràries com a unitats territorials per establir els rendiments mitjans per raons d'informació estadística, però també per reflectir millor la diversitat climàtica i geogràfica de l'agricultura espanyola.

La Reforma de 1992 va establir a més un requisit de retirada obligatòria (set-aside) per a aquells productors que sol·licitessin pagaments compensatoris, excepte per als petits productors (amb menys de 92 tones per explotació). Les superfícies retirades també rebien pagaments compensatoris, sota certes condicions. El set-aside té rellevància a Espanya per raons territorials (el guaret afecta 4 milions d'hectàrees anuals), agronòmiques i ambientals (el guaret és una bona pràctica per a la fertilitat del sòl i la conservació de certs ecosistemes).

Fins a la campanya 1995/96 hi havia dues modalitats de retirada: fixa i lliure. La primera implicava un compromís de retirada rotativa i la utilització de la superfície retirada per a producció de biomassa, l'aplicació de mesures agroambientals o repoblament, mentre que la retirada lliure no exigia compromís de rotació (si bé no podia superar en un percentatge determinat la superfície de retirada rotativa). La Comissió podia adaptar anualment el percentatge de retirada obligatòria segons les previsions d'evolució dels mercats. Tot i això, a partir de la campanya 1996/97 es va establir una taxa unitària de retirada del 17,5%.

A banda del set-assidu obligatori i excepte certs supòsits, s'autoritzava a Espanya una retirada voluntària sempre que en total la retirada obligatòria més la voluntària no superés el 30% de la superfície de secà per la qual se sol·licitava pagament compensatori (en regadiu només es podia fer, excepte casos excepcionals, retirada obligatòria).

L'OCM del sector dels cultius herbacis està actualment, com ja hem comentat, i després de la reforma de l'Agenda 2000, regulada mitjançant el Reglament (CE) 1251/99. La reforma introduïda a l'OCM per l'Agenda 2000 manté els criteris bàsics de la reforma del 1992 però introdueix els canvis següents:

• Una reducció del preu dintervenció en un 15% en dues fases iguals a partir de la campanya 2000/01. El preu d'intervenció es va rebaixar a 101,31 euros/t, davant els 119,19 euros/t anteriors. L'objectiu del preu d'intervenció ja no és garantir l'estabilitat dels preus a nivell elevat, sinó servir de xarxa de seguretat de les rendes agràries. A partir de la campanya 2002/2003, el preu es podrà revisar a la llum de la situació dels mercats.
• Els pagaments directes per a cereals fixats per hectàrea (fins a l'Agenda 2000 eren de 54 euros/t multiplicat pel rendiment històric de referència) s'augmenten en dues fases anuals i per a la campanya de comercialització 2001/2002 pujaran a 63 euros/t. L'augment representa una compensació del 50% de la retallada total.
• El règim aplicat al blat dur, modificat el 1997, es manté. Així, es concedeix un suplement del pagament per superfície de 344,5 euros per hectàrea per a les superfícies sembrades de blat dur a zones tradicionals de producció dins d'una superfície màxima garantida que té dret a aquest suplement. Per a Espanya, aquesta superfície és de 594.000 ha i les zones tradicionals de producció que s'han establert són: Almeria, Badajoz, Burgos, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga, Navarra, Salamanca, Sevilla, Toledo, Zamora i Saragossa.
• S'ha incrementat el rendiment mitjà a Espanya dels cereals de 2,64 a 2,9 t/ha. En funció d‟aquest nou paràmetre i d‟acord amb la normativa comunitària s‟ha readaptat el Pla de Regionalització productiva. En aquest sentit, se li ha tornat al blat de moro aquesta diferència de rendiments originaris del primer model de superfície ja comentat. Al Reial decret 1893/1999 s'estableix el Pla de Regionalització vigent, derivat de l'Acord de l'Agenda 2000.
• Els principis del sistema de superfície de base i plans de regionalització es mantenen, en particular per als cultius de regadiu i per al blat de moro. Així, es manté la possibilitat de dissenyar subsuperfícies de base dins una superfície de base general, així com distingir el rendiment del blat de moro del d'altres cereals.

En el cas espanyol la superfície base de secà nacional continua sent de 7.848.600 ha, tal com va quedar establerta després de la reforma del 1992, i la superfície de base nacional de regadiu 1.371.089 ha, de les quals 403.360 ha corresponen a blat de moro.

• En el cas de les llavors oleaginoses i les llavors de lli, els pagaments directes per hectàrea es reduiran en tres fases anuals, de manera que siguin iguals als pagaments per cereal (és a dir, 63 euros/t el 2002/2003). El sistema de preu de referència per a les llavors oleaginoses s'abolirà a partir de la campanya de comercialització 2002/2003.

Els programes que inclouen el gira-sol i la colza de primavera poden optar als règims agroambientals. A Espanya, el Reial decret 4/2001, de 12 de gener, pel qual s'estableix un règim d'ajuts a la utilització de mètodes de producció agrària compatibles amb el medi ambient, inclou entre les línies d'ajuda al cultiu de gira-sol.

• Per garantir la rendibilitat de les proteaginoses respecte a altres cultius, aquestes reben una prima de 9,5 euros/t a més del pagament directe bàsic, cosa que situa en una sola fase l'ajuda en un total de 72,5 euros/ta a partir del 2000/2001.
• La compensació per retirada de terra (obligatòria o voluntària) s'estableix en la mateixa proporció que per a cultius herbacis, és a dir, 63 euros/ta a partir del 2001/2002. La retirada de terra obligatòria es manté fins al 2006/2007 en el percentatge bàsic del 10% (retallada des del 17,5%) a partir del 2000/2001, però el percentatge efectiu es pot adaptar segons les condicions del mercat.

Es manté la retirada voluntària, però es millorarà el règim, en particular per incorporar-hi els aspectes mediambientals.

• Per als petits productors de menys de 92 tones, es manté l'excepció a la retirada obligatòria. A partir del 2000 els petits productors poden optar a pagaments específics per llavors oleaginoses, proteaginoses, llavors de lli i blat de moro, en lloc dels pagaments basats en el rendiment cerealista mitjà. Aquests productors també poden participar al règim de retirada voluntari.

SECTOR PRODUCTIU A ESPANYA

El sector de cultius herbacis a la Unió Europea ocupa un lloc destacat dins del sector agrari, tant pel que fa al consum humà com a la demanda procedent de la indústria alimentària animal. El seu cultiu representa un 40% de la Superfície Agrícola Util (SAU) i un 41,3% de la despesa del FEOGA-Garantia.

La producció comunitària de cereals de la campanya 1998/1999 ha estat de 211 milions de tones corresponent a una superfície de 37,4 milions d'hectàrees i un rendiment mitjà de 5,67 t/ha. D'altra banda, el total de la producció de llavors oleaginoses el 1998/99 es va xifrar en 15,1 milions de tones, amb 5.960.000 ha de cultiu. Pel que fa a les proteaginoses, la producció total es va elevar a 5,9 milions de tones, amb una superfície aproximada d'1,5 milions d'hectàrees per a la campanya 1998/99.

Dins Espanya, per al conjunt dels cultius herbacis, la superfície de base posada en joc és de 9,2 milions d'ha, de les quals 1,3 milions d'ha són de regadiu. Si s'hi afegeixen els dos o tres milions d'hectàrees de guaret que van associats a aquests cultius, s'assoleixen els 12 milions d'ha aproximadament, que suposen un 24% de la superfície geogràfica total i un 48% de la superfície Agrícola Util (SAU), representant un 27,8% del total de les despeses.

En termes d'ocupació del territori, especialment de la superfície agrícola, és clar que els cultius herbacis són l'alternativa bàsica de l'agricultura espanyola. Des d'un punt de vista territorial, les comunitats autònomes principalment afectades pels cultius herbacis són Andalusia, Aragó, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, Extremadura, Madrid i Navarra: és a dir tota Espanya menys la Cornisa Cantàbrica i Rioja, Llevant (València i Múrcia) i els dos Arxipèlags. A les comunitats autònomes citades anteriorment l'orientació tècnica econòmica (OTE) predominant és la dels cultius herbacis, així com al conjunt d'Espanya, on només és superada pels fruiters i cítrics, a causa de la important atomització d'aquests en algunes comunitats autònomes, especialment a la Comunitat Valenciana.

Pel que fa als rendiments, les xifres són molt disperses. Els rendiments mitjans nacionals són de l'ordre de 2,9 t/ha, sent en secà de 2,5 t/ha i de 5,4 t/ha en regadiu (de les quals el blat de moro té un rendiment de 7,7 t/ha, i altres cereals diferents del blat de moro de 4,9 t/ha). S'aprecia clarament l'enorme diferència del secà al regadiu. Al secà els rendiments mitjans són molt variables, segons les condicions climàtiques i edàfiques naturals de les diferents regions agràries, estant enormement afectats per la variabilitat anual de les precipitacions.

Les xifres de rendiments mitjans són molt inferiors a les dels altres països comunitaris. Per al conjunt de la Unió europea i per a tots els cereals, el rendiment mitjà és de 5,6 t/ha, amb xifres màximes per a França i Holanda, pràcticament tots els Estats Membres per sobre d'Espanya. Una situació semblant es dóna en oleaginoses. L'únic paràmetre en què Espanya destaca és el rendiment del blat de moro de regadiu, on és al capdavant de la UE però amb un cost addicional important, derivat de l'ús de l'aigua i de les tècniques de cultiu necessàries.

MERCATS

Del valor del comerç mundial de mercaderies, 5,5 bilions de dòlars, prop del 18% corresponen a productes agraris i el 10% del valor del comerç de productes agraris correspon als cereals comercialitzats mundialment.

La collita mundial de cereals va assolir els 1.482 milions de tones a la campanya 1998/99. El primer productor mundial és la Xina amb 400 milions de tones. Darrere d'aquest país es troben els Estats Units, l'Índia, l'antiga Unió Soviètica i la Unió Europea. Tot i aquestes xifres de producció, la Xina i l'Antiga URSS resulten ser forts importadors nets de cereals.

L'exportació de cereals es reparteix entre cinc països: Estats Units, Unió Europea, Canadà, Argentina i Austràlia. Els Estats Units, per exemple, exporten uns 43 milions de tones de blat de moro, cosa que representa el 60% de totes les exportacions mundials. Al mercat d'ordi cal destacar el caràcter exportador de Canadà, Estats Units i Alemanya.

Dins dels cereals, esment especial s'ha de fer del blat. No és només el cereal més cultivat del planeta, amb una producció d'aproximadament 600 milions de tones, sinó també el més comercialitzat. La Xina és el primer productor mundial amb una mica més de 100 milions de tones, seguida de l'antiga Unió Soviètica. Aquests països també són grans importadors. Darrere d'ells, en producció, se situen la Unió Europea i els Estats Units.

Davant una demanda de blat molt dispersa, només cinc països realitzen el 90% de les exportacions mundials (Estats Units, Unió Europea, Canadà, Austràlia i Argentina).

D'altra banda, i dins del context espanyol, Espanya és un país importador de cereals, principalment de blat, blat de moro i melca. Pel que fa a les importacions de blat, el 95% del comerç és intracomunitari. La meitat de les compres de blat de moro es fan fora de la Unió Europea, fonamentalment als Estats Units. L'ordi és el més exportat dels nostres cereals. Una mica més del 10% es ven a països de fora de la UE.

Pel que fa al blat de moro, cal fer esment a l'acord aconseguit entre els Estats Units i la Comunitat, pel qual aproximadament 2 milions de tones d'aquest producte poden entrar a Espanya en condicions preferencials, basant-se en el comerç tradicional existent abans de l'entrada d'Espanya a la CEE, i l'acord del qual està consolidat a l'Acord de la Ronda Uruguai del GATT.

Pel que fa a les llavors oleaginoses, la producció mundial està caracteritzada pel lideratge de la soja que representa el 50% de la producció total de llavors. Una altra característica important és l?alt índex d?autoconsum dels països productors, que redueix els intercanvis internacionals. D'aquestes transaccions novament és la soja la que ocupa el primer lloc amb gairebé el 75% del total del comerç de llavors. La UE és el principal importador de llavors i els Estats Units el principal exportador. El total de les importacions de llavors oleaginoses comunitàries va pujar a 17,2 milions de tones el 1998. La llavor de soja constitueix la major part d'aquestes importacions (80%).

PERSPECTIVES PER AL REGADIO

Des de la perspectiva de les limitacions de la PAC en aquest sector, pel que fa al regadiu, s'han de considerar dos grups de factors:

• Superfícies de base i clau econòmica de les ajudes.
• Preus i mercats

Com ja s'ha dit, actualment la superfície de base dels cultius herbacis a Espanya està formada per 7.848.600 ha de secà i 1.371.100 ha de regadiu, de les quals 403.400 ha corresponen a blat de moro de regadiu.

La realitat de les circumstàncies econòmiques i climatològiques de cada any fa que variï la superfície sembrada dels diferents tipus de cultius, per la qual cosa no es poden prendre decisions sobre la situació puntual d'un any concret. En cas que es constatés una reiterada superació de les superfícies de regadiu com a conseqüència de la posada en marxa del Pla, tant en blat de moro com en altres cultius, es podria decidir o mantenir aquesta situació convivint amb la penalització corresponent, o transvasar superfícies de base de secà a superfícies de base de regadiu. Es tracta d'una qüestió de política nacional per a la qual l'OMC actual ofereix prou marge de flexibilitat. Poden i cal buscar equilibris de transvasament de superfícies de base de secà a regadiu, a nivell nacional o autonòmic, o de modificació dels nivells de rendiments de secà i de regadiu. En qualsevol cas, cal pensar que la incorporació d'aproximadament 20.000 ha/any al sistema de regadiu no afectarà gaire l'esquema de les superfícies de base formades com s'ha dit per més de 1.370.000 ha. A més, es podrien incloure aquí les superfícies de regadiu per a la producció del blat de moro que representen les importacions espanyoles.

Pel que fa a la regionalització productiva, que en part és factor determinant per a més o menys apetència de la sembra de cultius herbacis en regadiu, és una qüestió nacional. Espanya disposa d'una clau econòmica, resultant de multiplicar el total de la superfície de base pel rendiment mitjà nacional de cereals, establert actualment en el cas espanyol a 2,9 t/ha. A partir d'aquí, el model del Pla de Regionalització admet una certa flexibilitat, sobre la base de la neutralitat financera, i tenint en compte sempre que aquests rendiments no tenen res a veure amb els rendiments reals de cada moment, ja que són rendiments tècnics per a la concessió d'unes ajudes que, en el futur, com abans s'ha indicat, estaran desconnectades no només de la producció real.

Finalment hi ha la qüestió del mercat, on Espanya és deficitària per al conjunt dels cultius herbacis, però on en tot cas cal considerar que estem en un Mercat Únic de més de 200 milions de tones de cereals. Dins aquest context cal tenir en compte les negociacions en el marc de l'OMC i els compromisos ja adquirits dins de l'Acord de la Ronda Uruguai del GATT i que, concretant al sector dels cultius herbacis, principalment cereals, afecten fonamentalment la reducció de les exportacions subvencionades (en un 36% en termes monetaris). Això pot suposar, segons condicions de mercat, una quantitat de cereals incorporada a l'oferta interior o una exportació de cereals sense subvencions i probablement preus inferiors als actuals.

En l'ordre de magnitud de les xifres espanyoles, increments de producció derivats de noves transformacions de superfície en regadiu o de més productivitat dels regadius millorats, no han de ser un problema greu. El problema és la competitivitat relativa de les nostres produccions respecte a les comunitàries, en termes de costos, de qualitat i de comercialització, aspectes aquests on Espanya té avantatges i desavantatges relatius amb independència de la política de regadius.

En tot cas, el rendiment agronòmic no és en si mateix un factor absolutament decisiu, quant a la possibilitat de supervivència del cultiu davant de condicions negatives dels preus, o pel que fa a l'eficàcia comparativa d'altres països, regions o sistemes de cultiu. Igual o més importància tenen els aspectes tècnics i sistemes de producció i, sobretot, la dimensió estructural que permeti la reducció de costos unitaris, així com la concentració de la producció i la seva tipificació.

3.5.2 Remolatxa i sucre

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

Des de la seva introducció el 1968, els principis bàsics de l'OCM del sucre han estat pràcticament invariables. Les reformes de la PAC del 1992 i de l'Agenda 2000 no el van afectar directament. Les normes bàsiques de l'OCM figuren al Reglament (CEE) núm. 1751/81 del Consell i, després de la seva recent consolidació, al Reglament (CE) núm. 2038/1999 del Consell.

L'OCM en el seu estat actual continua estant vigent fins al 30 de juny de 2001. El 31 de desembre de 2000, el Consell havia de decidir les normes que s'aplicaran posteriorment. L‟adaptació i/o reforma de la normativa d‟aquest sector està en procés de discussió i elaboració.

Les principals característiques de l'OCM són:

• Un rígid sistema de quotes aplicat als productes finals (sucre blanc), en paral·lel als productes agrícoles de base (remolatxa i canya). Les quotes principals es denominen quotes A; existeixen a més les quotes B per a les quals regeixen preus més baixos. El Consell, a proposta de la Comissió, estableix les quotes per a un període específic de 5 a 7 anys normalment (la més recent va ser el 1994, per al període 1995-2001). Les quotes es basen en dades històriques i actualment, derivat del GATT, s'ajusten d'acord amb previsions de producció, importació, consum, emmagatzematges, excedent exportable, etc. Les quotes A+B constitueixen una quantitat garantida; el sucre i isoglucosa (i xarop d'inulina) produïts per sobre d'aquesta quantitat es designa com a quota C (que s'ha d'exportar sense restitució).

Un cop assignades les quotes A i B de sucre i d'isoglucosa per Estat membre, les distribueixen entre les empreses productores del seu territori, en les condicions que estableix la normativa. Les quotes de sucre en vigor per a Espanya són de 960.000 tones de quota A i 40.000 de B (totes dues expressades en equivalents de sucre blanc). I les quotes d'isoglucosa són de 75.000 i 8.000, respectivament

El propòsit de les quotes és limitar la producció comunitària de sucre, ja que els preus interiors són molt més elevats que els mundials.

• Un sistema de preus, establerts cada any pel Consell, a proposta de la Comissió:
  • preu indicatiu del sucre blanc de la qualitat tipus (preu de referència, com a índex per calcular la resta);
  • preu d'intervenció del sucre blanc [qualitat tipus], distingint un preu per a zones no deficitàries i un altre preu derivat per a zones deficitàries;
  • preu de base per a la remolatxa, per a una fase de lliurament i qualitat tipus determinades;
  • un preu mínim de la remolatxa A (que equival al 98% del preu base) i un preu mínim de la remolatxa B (que equival al 68% del preu base), tots dos per a una determinada qualitat tipus i fase de lliurament.

Els fabricants de sucre han de pagar [al pagès], almenys, un preu mínim ajustat mitjançant l'aplicació de bonificacions o depreciacions corresponent a les diferències de qualitat amb la qualitat tipus, en el moment de comprar remolatxa que sigui apta i destinada per ser transformada en sucre. Aquest preu mínim es distingeix també segons la zona (deficitària o no) i la remolatxa A o B. Amb aquesta finalitat s'estableixen contractes entre compradors i venedors de remolatxa en què s'especifiquen les condicions de compra, entrega, recepció i pagament de la remolatxa.

La campanya de comercialització va de l'1 de juliol al 30 de juny de l'any següent.

• Un programa d'exportacions amb restitució, pel qual s'exporta el sucre de quota i el sucre de canya preferencial refinat que no s'ha venut al mercat comunitari. La Comissió gestiona aquest programa decidint cada setmana els imports de les restitucions a partir de les ofertes fetes pels comerciants de sucre.

• Un programa dimportacions de sucre de canya a tipus preferencials.

• Un mecanisme de cotitzacions a la producció, destinades a recuperar de la indústria sucrera el cost de les restitucions a l'exportació (menys l'import equivalent a les importacions de sucre preferencial) i també cotitzacions d'emmagatzematge per recuperar els pagaments efectuats a les empreses que emmagatzemen el sucre.

En els darrers anys hi ha una pressió més gran a favor de reformar la regulació d'aquest sector. Això es justifica per diversos factors. D'una banda, la propera ampliació de la UE i, de l'altra, les previsions d'un augment de restriccions a les exportacions subvencionades com a conseqüència de les negociacions a l'OMC. Internament, es considera que l'actual OCM té diverses conseqüències negatives, principalment uns preus interns alts respecte al mercat mundial, un alt nivell d'existències, un àmbit molt regulat, cosa que no fomenta la competència i costosos sistemes de gestió i control.

D'altra banda, el febrer del 2001 es va aprovar una proposta de la Comissió Europea per la qual es concedirà un accés lliure d'aranzel per a tots els productes excepte les armes, procedents dels 48 països més pobres del món (“països menys avançats” o PMA). La proposta es coneix com “Tot menys les armes”. En el cas del sucre, així com de l'arròs i del plàtan, aquesta liberalització tindrà lloc de manera progressiva. Els aranzels sobre el sucre (i de l'arròs) procedents d'aquests països s'aniran reduint a partir del 2006 fins a l'eliminació total el 2009; durant aquest període de transició, se'ls oferirà quotes d'importació de sucre (i arròs) lliures d'aranzel.

Actualment s'està debatent la reforma del sector del sucre plantejada per la Comissió, en els termes següents:

• Una pròrroga de l'OCM actual per dues a quatre campanyes. Llavors, l'OCM es tornaria a revisar, tenint en compte sobretot l'evolució de les negociacions multilaterals de comerç i de l'acord “tots menys les armes”. Algunes veus apunten a estendre la pròrroga fins al 2006.
• Reducció de les quotes de producció en 115.000 tones (per a Espanya suposaria una reducció d'unes 3.000 tones).
• I supressió dels sistemes de cotització i reemborsament de despeses demmagatzematge i de lobligatorietat actual dun estoc mínim.

SECTOR PRODUCTIU

A Espanya es cultiva una superfície de més de 150.000 hectàrees de remolatxa, de les quals gairebé el 80% són en regadiu. El cultiu es concentra principalment a Castella i Lleó, Castella-la Manxa i Andalusia. La producció mitjana del trienni 1997-1999 va ser de 8,5 milions de tones de remolatxa. La producció de sucre de remolatxa va ser d'uns 1,2 milions de tones i la de melassa de 0,36 milions de tones.

La superfície de canya de sucre és molt més petita, unes 1.200 hectàrees principalment a Granada i Màlaga, que produeixen unes 7.800 tones de sucre.

A Espanya, el rendiment mitjà de la remolatxa en regadiu és d'uns 58.000 kg/ha, que gairebé duplica el del secà (31.000 kg/ha). Els rendiments de remolatxa són força variables entre províncies i també per campanyes acusant, per exemple, un clar descens per la sequera de les campanyes 1994-95. En general, la producció espanyola es veu afectada més intensament pels factors climàtics (gelades, calor estival, etc.) que la dels altres estats membres.

A tots els Estats de la UE excepte Luxemburg es cultiva remolatxa sucrera. Alemanya, França i Itàlia són els principals productors de remolatxa i de sucre. En total, a la UE es cultiven uns 2 milions d'hectàrees de remolatxa i es produeixen al voltant de 17 milions de tones de sucre. Gràcies a la millora tecnològica en el cultiu i les varietats de llavors, els rendiments en sucre de la UE han experimentat un augment notable, aconseguint actualment, de mitjana, els 8.700 kg de sucre/ha.

D'acord amb la darrera Enquesta d'Estructures (1997), a Espanya hi ha unes 23.800 explotacions destinades a la remolatxa sucrera, amb una superfície mitjana de 7,1 hectàrees (la mitjana de la UE és de 7,9).

MERCATS

En els darrers anys, el mercat mundial de sucre s'ha caracteritzat per un excés de producció i existències en augment. Les existències mundials es troben en un nivell històricament elevat, cosa que ha portat a un descens de preus. A la UE la producció també supera considerablement la demanda i les quantitats emmagatzemades són elevades.

El comerç mundial de sucre és molt intens (el segon en importància després del blat) i el seu volum creix de manera constant. Els principals països productors són el Brasil, la UE, Austràlia, Cuba i Tailàndia. Més del 70% del sucre al món es produeix a partir de canya.

La major part del sucre de remolatxa es produeix a Europa. El subministrament de sucre de la UE procedeix en un 90% de la remolatxa cultivada al seu territori (especialment, Alemanya, França i Itàlia) i la resta s'obté en refineries a partir de sucre de canya, originari principalment de països ACP, amb els quals la UE manté un acord preferencial d'accés d'1.

El sucre es continua considerant un producte alimentari bàsic, especialment als països desenvolupats, per la qual cosa solen mantenir importants estocs del producte i la sensibilitat a les fluctuacions dels preus internacionals és força alta.

Espanya és importadora neta de sucre, encara que des de finals dels 80 les exportacions espanyoles han augmentat progressivament. Les importacions van assolir les 376.000 tones el 1996, principalment de França, Alemanya i Brasil; i les exportacions del mateix any van arribar a 184.000 tones, amb diverses destinacions, entre les quals destaquen Turquia, els EUA, altres països de la UE, Polònia o Txèquia.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

Encara hi ha una indeterminació del sistema normatiu del sector aplicable a partir del 2003 (o el 2006). De tota manera, es pot preveure una reducció dels preus i de la protecció exterior, ja sigui parcial o total, així com més restriccions sobre les exportacions subvencionades en properes negociacions de l'OMC.

Espanya produeix a un cost més elevat que altres països comunitaris, situació que no es pot mantenir ja que, tard o d'hora, tindrà lloc un ajust del sector via GATT o via OCM (reducció de preus institucionals). Per això, el primer objectiu en el cultiu en regadiu de la remolatxa sucrera ha de ser la reducció dels costos de producció. Si els costos es reduïssin de forma significativa, es podria pensar a produir sucre C de manera que cada agricultor pogués fer un preu mitjà amb la seva remolatxa A, B i C (a la UE es produeix un 15-20% de sucre C i especialment França arriba al 30-35%). Tot i que la possibilitat de preu ponderat amb el sucre C disminueix si a mitjà termini es redueixen els preus.

En definitiva, i llevat de reajustaments territorials, no es pot pensar en dedicació de terres de nous regadius al sector remolatxer.

3.5.3 Cotó

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

El cotó és un dels productes agrícoles no inclosos a l'Annex II del Tractat de Roma, per la qual cosa no està subjecte a una OCM. El règim d'ajudes al cotó es va establir com a conseqüència de l'entrada de Grècia el 1980 a la CEE; la regulació de les ajudes al sector va ser adaptada posteriorment amb l'adhesió d'Espanya, l'altre país productor comunitari. Actualment, les normes generals del règim d'ajuda al cotó queden recollides al Reglament (CE) núm. 1554/95.

La regulació afecta el cotó brut, sense desmotar. Consisteix bàsicament en un règim d'ajuts (de deficiency payments), calculats com la diferència entre un preu objectiu i el preu mundial. Les ajudes es concedeixen a les empreses de desmotatge que abonen un preu mínim al productor. Amb aquesta finalitat, se celebren contractes entre indústria i productor, en què s'estableixen el preu de venda, qualitat i quantitat del producte, condicions de lliurament i pagament, etc.

El preu objectiu (actualment, 106,3 euros/100 kg de cotó sense desmotar) s'aplica durant la campanya de comercialització, que va de l'1 de setembre al 31 d'agost de l'any següent.

El preu del mercat mundial del cotó sense desmotar es determina periòdicament, com un percentatge del preu del mercat mundial del cotó desmotat. La Comissió determina aquest preu mundial del cotó desmotat a partir de les ofertes i cotitzacions registrades en una o diverses borses europees importants del comerç internacional.

Si la producció de cotó sense desmotar supera una quantitat màxima garantida, el preu objectiu i limport de lajuda es redueixen proporcionalment. A cada Estat membre, la disminució de l'ajuda és proporcional a l'excés de la seva quantitat nacional garantida (782.000 tones per a Grècia i 249.000 tones per a Espanya). Això no obstant, la penalització es redueix quan el nivell del preu mundial permet limitar les despeses del règim d'ajudes.

El desembre de 1999, la Comissió va proposar una reforma del règim d'ajuts al cotó per tal d'aconseguir una estabilitat pressupostària més gran i implantar una sèrie de condicions mediambientals similars a les mesures comunes aplicables als ajuts directes de la PAC. Els punts més importants serien:

a) la possibilitat d'excloure del règim d'ajuts zones de cultiu de cotó per raons mediambientals;

b) l'augment de les sancions per superació de la CMG (de l'actual 0,5% per cada 1% de superació, al 0,6% de penalització per cada 1%).

En el seu dictamen de febrer del 2001, el Parlament Europeu va proposar una sèrie d'esmenes, entre les quals:

• ajustar a l'alça les quantitats nacionals garantides, per reflectir el nivell de producció real (la qual cosa, des del punt de vista de la Comissió seria inviable per motius pressupostaris);
• incrementar el preu objectiu i aplicar bonificacions i depreciacions als preus en funció de la qualitat;
• i l'aplicació de mesures agroambientals per part dels pagesos.

Des del moment en què la Comissió va fer la seva proposta de reforma fins a la seva aprovació, prevista per al primer semestre del 2001, ha variat la situació pressupostària del sector a causa d'una conjuntura de preus alts al mercat internacional, fet que s'ha traduït en una reducció considerable de les despeses del règim d'ajudes.

SECTOR PRODUCTIU

A Espanya, la mitjana històrica de superfície en els darrers anys és de 100.000 hectàrees de cotó, la pràctica totalitat en regadiu. Els camps de cotó es concentren gairebé exclusivament a Andalusia (cosa que condiciona la ubicació de la indústria desmotadora); el cotó també es cultiva, encara que en menor mesura, a Múrcia, València i Extremadura. Aquesta concentració geogràfica del cultiu a certes regions confereix al cotó una gran importància socieconòmica.

La superfície cultivada és molt variable en funció de les condicions climàtiques, com mostra el fet que en els anys de sequera i la corresponent escassetat d'aigua per a reg, entre el 1993 i el 1995, la superfície va baixar fins a només 30-40 mil hectàrees. Les penalitzacions comunitàries per superació de la quantitat garantida també influeixen sensiblement a les variacions de superfície.

La producció mitjana espanyola del trienni 1997-1999 va ser de 368.000 tones de cotó brut. El rendiment mitjà oscil·la entre 3.200 i 3.700 kg/ha de cotó brut.

A Grècia, l'altre productor comunitari de cotó, es cultiven unes 400.000 hectàrees, amb un rendiment mitjà de gairebé 3.000 kg/ha.

La producció total de la UE, per al trienni 1996-1998, va ser de més de 1,4 milions de tones de cotó brut.

MERCATS

El producte agrícola és el cotó brut, però el que es comercialitza als mercats internacionals és la fibra de cotó. La fibra s'obté mitjançant el procés de “desmotat” del cotó brut, que consisteix a despullar el cotó de llavors, restes de càpsules, fulles i matèries terroses; s'obtenen a més les llavors de cotó, de les quals s'extreu oli de llavor i les coques de cotó per a alimentació animal. En una fase posterior, la fibra de cotó se sotmet al procés de filatura i passa a la indústria tèxtil.

Atès que la UE disposa d'una capacitat de filatura molt més gran que la seva producció domèstica de fibres, importa quantitats considerables de fibra de cotó (unes 850-900 mil tones/any). Els seus principals proveïdors són Rússia, els EUA, Síria i alguns països africans.

La situació dels mercats internacionals és molt important per al sector productor del cotó, ja que l'import de l'ajuda es calcula com a diferència del preu objectiu i un preu mitjà mundial, a més que hi ha la possibilitat de revisió de les penalitzacions per excedir la quantitat garantida si els preus internacionals són alts i les despeses al sector no superen determinats límits.

Els preus internacionals del cotó van seguir una tendència a l'alça durant la campanya 2000/01, però les darreres previsions apunten a un descens de preus per augments de la producció. En aquest context, la política de la Xina pel que fa al foment de la producció, el consum i la reducció d'estocs pot ser un factor determinant de l'evolució del mercat internacional.

Espanya importa fibra de cotó principalment dels Estats Units, Argentina, Austràlia, Turquia i, dins de la UE, de Grècia, Regne Unit i Alemanya. El volum mitjà d'importacions en el trienni 1994-1996 va ser unes 100.000 tones, mentre que les exportacions s'han anat recuperant des del 1994 fins a assolir unes 30.000 tones el 1996. Les principals destinacions són països de la UE: França, Regne Unit, Portugal, Bèl.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

El règim vigent d'ajudes al cultiu del cotó estableix una quantitat nacional garantida per a Espanya de

249.000 tones de cotó brut, que en determinades circumstàncies de mercats internacionals i de cost global de la regulació, es poden elevar fins a unes 270.000 tones.

Una producció de 249.000 tones es pot obtenir amb una superfície de 70.000-75.000 hectàrees, depenent dels rendiments. La superació de la CMG origina una reducció del preu objectiu en un percentatge del 50% del percentatge de superació. Evidentment, hi ha un cert marge d'increment de superfície en cas que la productivitat permeti coexistir amb el preu objectiu afectat per un determinat nivell de reducció.

El problema és que no és igual l'eficàcia i la vulnerabilitat de tots els agricultors i que, sovint, es presenten problemes davant d'eventuals descomptes (penalitzacions) que uns agricultors no volen o poden suportar, mentre que d'altres sí que hi podrien coexistir.

D'altra banda, els nivells de preus realment pagats als agricultors han estat afectats diverses vegades per problemes entre les indústries desmotadores, de competència per quotes de mercat de matèria primera.

En resum, el marge d'increment de superfície de regadiu aplicable al sector de cotó és relativament escàs.

3.5.4 Tabac

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

L'OCM al sector del tabac cru s'ha reformat recentment dues vegades. El 1992, pel Reglament (CE) núm. 2075/92, es va establir un règim de quotes per Estat membre i per grups de varietats (en total, 8 grups) i es van suprimir la intervenció i les restitucions d'exportació.

Els 8 grups de varietats són:

• tabac curat a l'aire calent (“flue cured”)
• tabac ros curat a l'aire (“light air cured”)
• tabac negre curat a l'aire (“black air cured”)
• tabac curat al sol (“sun cured”)
• tabac curat al foc (“fire cured”)
• Basmas (tabac curat al sol)
• Katerini (tabac curat al sol)
• Kaba Koulak i similars (tabac curat al sol).

A partir de la collita de 1999, s'aplica una nova reforma de l'OCM, establerta pel Reglament (CE) núm. 2848/98, destinada a augmentar la qualitat del producte ia facilitar els abandonaments voluntaris de la producció; també es va aprovar una intensificació dels controls i del compliment dels requisits de sanitat pública. El nou sistema ha tingut una fase d‟implantació de tres anys i serà plenament operatiu a partir de la campanya 2002.

Els mecanismes de l‟OCM són bàsicament: un règim de primes, un règim de control de la producció, mesures d‟orientació de la producció, un règim d‟intercanvis i mesures de control.

Les primes es concedeixen als productors a través de les empreses de primera transformació, mitjançant la subscripció de contractes entre tots dos, per tal de garantir una sortida estable del producte per als agricultors i un proveïment regular per a les indústries. Per a cada collita s'estableix un import únic per grup de varietat.

Des de la reforma del 1998, la prima comprèn una part fixa, una part variable (destinada a fomentar la qualitat) i una ajuda específica:

• La part fixa es paga per la quantitat de tabac en full lliurat pel productor a lempresa de primera transformació, dacord amb el contracte subscrit, independentment de la qualitat sempre que es respectin els requisits qualitatius mínims.
• La part variable (del 30 al 45%) la paguen les agrupacions de productors als seus membres, en funció del preu de mercat obtingut per lot i agricultor individual, i aquest preu és l'indicador de qualitat establert.
• L'ajut específic (2% del total de la prima) es concedeix a les agrupacions de productors per facilitar-los les noves tasques de gestió i finançar mesures de millora agroambiental.

El règim de control de la producció es basa en la fixació d'un llindar de garantia global màxim (per a Espanya:

42.000 tones de tabac cru en fulla), amb llindars específics per cada grup de varietats. Respectant aquests llindars, els Estats membres distribueixen les quotes de producció de cada grup de varietat entre els productors individuals o les seves agrupacions, per a tres collites consecutives.

A fi d'afavorir la reconversió dels productors i la reestructuració d'explotacions, es va aprovar a més un sistema de readquisició de quotes dels productors que decidissin abandonar el sector, amb la possibilitat d'excloure varietats o regions sensibles, i es va flexibilitzar la transmissió i la cessió de quotes entre productors. A més, els Estats membres han de constituir per a cada collita una reserva nacional de quotes de producció per grups de varietats, que es reparteixen amb vista a consolidar la producció existent o per afavorir la instal·lació de joves agricultors.

Pel que fa a les mesures dorientació de la producció, consisteixen principalment en: (1) lincrement del paper de les agrupacions professionals i de la interprofessional; (2) la constitució d'un fons comunitari de recerca i d'informació sobre el tabac, finançat mitjançant una retenció sobre l'import de la prima; i (3) la posada en marxa de programes de reconversió de certes varietats, cap a aquelles menys nocives i més adaptades al mercat o cap a usos alternatius (investigació mèdica i farmacològica).

Les importacions es graven amb l'aranzel duaner comú. Com s'ha comentat abans, a la reforma del 1992 es van suprimir les restitucions a l'exportació.

SECTOR PRODUCTIU

El cultiu de tabac ocupa a Espanya unes 16-18.000 hectàrees, en regadiu. El cultiu es localitza gairebé exclusivament a Càceres i de forma més dispersa, a Granada, Àvila, Toledo i Badajoz.

El rendiment és d'uns 2.700 kg/ha, força variable entre províncies i per grups de varietats; de mitjana, els rendiments han experimentat un increment substancial des de la nostra adhesió. La producció de tabac sec i fermentat al trienni 1995-1997 va ser d'unes 44.500 tones. Es produeixen principalment les varietats de tabac curat a l'aire calent, ros curat a l'aire i negre curat a l'aire.

La producció total de tabac cru de la UE el trienni 1996-1998 va ser d'unes 338.000 tones. Els productors principals són Itàlia (130.000 tones), Grècia (122.000 tones), Espanya i França (unes 25.000 tones), seguits d'Alemanya, Portugal i Bèlgica. De mitjana, el rendiment de producció de tabac cru a la UE és d'uns 2.400 kg/ha, variant entre els 2.000 de Grècia i els 3.600 de Bèlgica.

Per raons tècniques, el cultiu de tabac és difícilment mecanitzable i, per tant, requereix una utilització elevada de mà d'obra (unes 2.200 UTA/hectàrea). A la UE, aquesta activitat ocupa al voltant de 200.000 persones en la producció i la transformació. El cultiu té a més escasses alternatives agrícoles viables i es concentra en regions desafavorides. La seva contribució al manteniment del teixit rural i l'activitat industrial connexa són raons fonamentals perquè la UE segueixi donant suport financer al sector, que altrament acabaria desapareixent.

MERCATS

La producció mundial de tabac en branca es localitza sobretot a Àsia, i la Xina és el principal productor mundial (prop del 40% del total), seguida dels EUA, l'Índia, el Brasil i certs països africans.

El mercat mundial de tabac és molt dinàmic però poc transparent, per l'existència d'un elevat nombre de varietats, qualitats i preus diferents del tabac en branca, així com pel domini del mercat per un nombre reduït de grans companyies multinacionals. Els EUA són el país més actiu al mercat mundial, ja que és el primer importador i exportador mundial, amb una important producció, manufactura i consum.

Normalment els països desenvolupats, amb fort consum, poca producció i més pes relatiu de la manufactura, són els principals importadors. Actualment la indústria europea del tabac importi aproximadament el

80% de les vostres necessitats. Les importacions de la UE arriben a les 540.000 tones (1998).

La producció comunitària continua especialitzada en el segment de qualitat mitjana-baixa, que troba els seus mercats a certs països amb baix nivell de vida i poc exigents en qualitat. En els darrers anys, la UE ha incrementat les seves exportacions (fins a 178.000 tones el 1998), sobretot de varietats orientals, sol·licitades per les seves característiques aromàtiques.

Espanya és importadora neta de tabac en branca, procedent dels EUA, el Brasil, Turquia i el Canadà, encara que també exporta tabac principalment a altres països de la UE.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

La continuïtat del sector del tabac cru a la UE està molt vinculada a l‟existència d‟un sistema de subvencions, que es mantenen per qüestions socials id‟ocupació del territori, ja que s‟estima que la supressió de l‟ajuda comunitària a aquest sector provocaria la pèrdua d‟uns 200.000 llocs de treball a la UE.

L'OCM està basada en un règim de quotes de producció individual per varietats, de les quals a Espanya corresponen 42.000 tones que equivalen a unes 16.000 hectàrees. Econòmicament, no es pot produir tabac sense lajut corresponent a la quota. En conseqüència, no hi ha marge d'increment de superfície de regadiu al cultiu del tabac.

A les zones on actualment es cultiva el tabac, les actuacions de millora del regadiu s'han d'encaminar a mantenir la qualitat de les aigües de reg, atesa l'alta sensibilitat de la planta a la qualitat de l'aigua, especialment al contingut en clorurs.

3.5.5 Oli d'oliva

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

L'any 1998, es va aprovar la introducció d'ajustos importants en la regulació comunitària del sector de l'oli d'oliva, de forma transitòria fins al 31 d'octubre de 2001, data a partir de la qual hauria d'entrar en vigor una nova regulació que substitueixi el Reglament 136/66/CEE, pel qual s'estableix l'OCM de les matèries grasses.

El mecanisme de suport a les rendes dels productors consisteix bàsicament en la concessió d'una ajuda a la producció (actualment 1.322,5 euros/tona), limitada a una quantitat màxima garantida, la superació de la qual implica una reducció proporcional de l'ajuda per a tots els productors.

Els principals canvis introduïts a l'OCM a partir de la campanya 1998/99, vigents durant el període 1998 a 2001, són:

• la desaparició del règim dintervenció pública; si bé, en cas de forts desequilibris de mercat, s'engegaria un mecanisme d'ajudes a l'emmagatzematge privat;
• la desaparició de lajuda al consum doli doliva;
• l'ajuda a la producció es concedeix per la producció real lliurada, cosa que suposa la desaparició del règim especial d'ajuda a tant alçat als petits productors;
• com a mecanisme estabilitzador, la substitució de la quantitat màxima garantida comunitària (CMG), per quantitats nacionals garantides de cada Estat membre (CNG), calculades sobre la base de produccions mitjanes d'un període de referència (a Espanya és de 760.027 tones); a més, ara la CMG total de la UE és de 1.777.261 tones, mentre que al sistema anterior la CMG comunitària era de 1.350.000 tones;
• i la possibilitat dels estats membres de concedir un ajut a les olives de taula, dins del seu CNG i del seu ajut a la producció (com s'ha fet a Espanya).

D'altra banda, s'ha millorat el coneixement estadístic del sector i s'ha progressat en el control dels trulls. Tot i això, encara sembla necessària una millor informació sobre superfícies i rendiments de l'oliverar a les diferents zones de producció comunitàries, que era l'objectiu a cobrir durant el període transitori 1998-2001.

Les importacions a la UE d'oli d'oliva es graven amb un dret duaner. De tota manera, el volum d'importacions és força reduït, en comparació amb la producció interior, i pràcticament tot es realitza en condicions preferencials, principalment de Tunísia.

Pel que fa a les exportacions, es concedeixen restitucions que permeten millorar les condicions de competitivitat de l'oli comunitari als mercats internacionals. Com a conseqüència del compromís GATT, però, queda limitat el volum d'exportacions subvencionades de cada campanya. Atès que la UE és el principal proveïdor del mercat internacional, si el preu interior de l'oli no puja gaire, aquesta limitació no hauria de suposar massa problemes de competitivitat de l'oli d'oliva davant d'altres olis vegetals. Però, en qualsevol cas, suposa una restricció clara a l'augment de la producció comunitària i comporta la necessitat de mesures complementàries, especialment de promoció del consum d'oli d'oliva als mercats interior i exterior.

La modificació de l'actual OCM de l'oli d'oliva ja ha suposat diversos acords del Consell, a partir de l'anomenat document d'opcions, quant a la supressió de l'ajuda al consum, l'eliminació de la intervenció i la creació d'un sistema d'informació geogràfica. Els debats se centraran ara en la permanència o la desaparició de l'ajuda a la producció, proporcional a la producció real, amb les mesures connexes de CMG i CNG. En cas de desaparició, es concediria una ajuda per arbre o per superfície oliverera cultivada.

Alguns Estats membres, entre ells Espanya, continuen opinant que, malgrat els estudis en marxa, la Comissió encara no disposa de dades fiables per a una fixació correcta de la CNG o el seu equivalent, en el cas que s'arribessin a implantar ajudes per olivera o per superfície.

Al desembre del 2000, la Comissió va presentar al Consell una proposta per a la pròrroga durant dos anys del règim d'ajudes, juntament amb una nova estratègia de qualitat.

SECTOR PRODUCTIU

L'olivera és un arbre característic de la conca mediterrània. Es caracteritza per la longevitat, la rusticitat i el fenomen de la veïna, que consisteix en l'alternança de producció d'un any a un altre, o fins i tot d'un a tres anys (tret que influeix sensiblement en la comercialització i els preus de l'oli). La seva resistència a condicions subàrides i sòls pobres permet la seva implantació a zones on no seria possible un altre cultiu. Les millores tecnològiques aplicades al cultiu es tradueixen en increments notables dels rendiments.

El principal producte és l'oli d'oliva, però no es pot subestimar la importància de subproductes com ara el pinyolada d'oliva (per a olis, alimentació animal, etc.), la fusta o les fulles (per a indústria farmacèutica).

La distribució de superfícies i rendiments de l'oliverar a Espanya, segons l'Anuari d'estadístiques del MAPA (2000), és la següent:

Des de l'adhesió a la CEE, es va trencar la tendència anterior i va anar augmentant la superfície d'oliverar, tant per noves plantacions com per la recuperació d'altres que estaven gairebé abandonades.

La superfície d'oliverar d'oliva de trull en distribueix per gairebé tot el territori (excepte la cornisa Cantàbrica), amb una clara concentració a la meitat sud i aquest peninsular. A Andalusia hi ha més d'1 milió d'hectàrees en producció, amb Jaén i Còrdova al capdavant; el segueixen Castella-la Manxa (258.000 hectàrees), Extremadura (213.000), Catalunya (105.000), i en menor mesura, València, Aragó i Madrid. La distribució de l'oliverar d'oliva de taula és molt semblant, encara que es localitza gairebé totalment a Andalusia i Extremadura.

Els rendiments d'oliva per a trull són molt variables entre províncies, encara que en general mostren menor variació al regadiu. A Andalusia es donen els rendiments més elevats, superant els 4.500 kg/ha a Màlaga, Còrdova i Jaén.

La producció mitjana del període 1996-1999 d'oliva per a trull va ser de 4,3 milions tones. De mitjana per al mateix període, es van produir unes 867.000 tones d'oli d'oliva.

La producció espanyola d'oli d'oliva els primers anys noranta va estar al voltant de les 650.000 tones. La vetlla i la sequera de les campanyes 1994/95 i 1995/96 van emmascarar l'augment de producció derivat de l'increment de superfícies i de les millores de tècniques de cultius (entre ells el regadiu), i que va sortir a la llum a les campanyes següents amb collites de l'ordre de les 900.000 tones. Els avenços provisionals de producció, per als anys 1999 i 2000, donen xifres de 650.000 i 945.000 tones.

És previsible que la producció d'oli d'oliva a Espanya continuï augmentant, almenys fins al 2006, que és quan començaran a produir les plantacions realitzades el 1998 (es preveu que el ritme de noves plantacions decaigui ja que les realitzades després del 1998 no poden percebre ajudes). A més a més, la producció tendeix a concentrar-se: actualment s'estima que el 50% de la superfície aporta el 80% de la producció. De fet, molts oliverars marginals o poc productius tendirien a la desaparició si es redueix el nivell d'ajuts econòmics.

A Espanya, es poden identificar tres sistemes bàsics de cultiu:

• olivicultura tradicional en zones amb limitacions agronòmiques de clima i sòl i de difícil reconversió a un altre cultiu, que han sobreviscut a l'abandó per la major rendibilitat derivada de les ajudes comunitàries; només des d'un punt de vista mediambiental o paisatgístic aquests oliverars serien sostenibles;
• olivicultura tradicional millorable, en zones amb limitacions agronòmiques superables, i la productivitat de les quals va millorant amb l'aplicació de millores tecnològiques;
• olivicultura intensiva, principalment de plantacions recents (dels últims 20-25 anys), el model productiu de les quals s'aproxima al dels fruiters, amb elecció de varietats, material vegetal seleccionat per escurçar el període improductiu, elecció de densitats de plantació, reg localitzat, fertirrigació i control fitosanitari, ocupació de maquinària en recol·lecció, etc. aquestes plantacions requereixen grans inversions i una dimensió suficient per a l'ocupació racional dels mitjans de producció, però aconsegueixen una bona rendibilitat productiva i econòmica.

MERCATS

La producció, el consum i el comerç internacional d'oli d'oliva es concentra als països del Mediterrani, entre els quals Espanya històricament ha tingut un gran protagonisme.

L'oli d'oliva només representa al voltant del 3% del total d'olis comestibles del mercat mundial. Altres olis comestibles (gira-sol, soja, …) operen en mercats més amplis. La principal competència per a l'oli d'oliva prové dels olis de llavors que són parcialment substitutius en el consum, el preu dels quals és sensiblement inferior al d'oliva.

La producció mundial d'oli d'oliva puja de mitjana a 2,3 milions de tones, de les quals el 78% es produeix a la UE. Altres països productors d'importància són Tunísia (155.000 tones), Turquia (90.000), Síria (75.000) i el Marroc (45.000).

La situació del mercat mundial d'oli d'oliva està molt influenciada pel que passi al mercat comunitari, no només pel volum de producció comunitària sinó també perquè el consum a la UE suposa el 73% del consum mundial.

Els proveïdors d'oli principals són Grècia i Espanya, mentre que Itàlia, país productor i exportador, és el principal comprador. A la campanya 1997/98, les importacions d'oli van assolir 46.000 tones, procedents del Magrib en règim preferencial, mentre que les exportacions a la mateixa campanya van ser de 188.000 tones.

Espanya és un exportador d'oli d'oliva important i tradicional. Les exportacions es destinen principalment a la UE, sobretot a Itàlia, Portugal i França i, en quantitats inferiors, a països com el Regne Unit, Alemanya i Dinamarca. En els últims anys, com a part d'una internacionalització necessària de la producció espanyola, a poc a poc s'estan obrint nous mercats en països amb alt poder adquisitiu, com els EUA, el Canadà, el Japó i Suïssa. Les importacions a Espanya procedeixen de la resta de països productors de la UE, però també de Turquia.

Espanya és a més un gran productor i exportador d'oliva amanida, que s'envia principalment als Estats Units, Itàlia, França, Alemanya o el Canadà.

Finalment, és important destacar els increments de producció d'oli d'oliva a països tercers de la Mediterrània, en particular, Tunísia, el Marroc, Síria i Turquia, que progressivament s'estan introduint al mercat comunitari i que, en el futur, podrien dirigir-se també a atendre la demanda de nous mercats exteriors, en competència amb la producció espanyola.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

La producció d'oli d'oliva és molt sensible als canvis a la normativa. L'evolució previsible del sector en el període 2000-2006 estarà ja condicionada pels esdeveniments de la darrera dècada. Amb vista al futur, serà crucial la recerca de nous mercats tant dins de la UE com a països tercers, sobretot tenint en compte la consolidació d'importants xifres de producció. A favor d'això, juguen les tendències gastronòmiques i dietètiques, eventuals reduccions de preus i les possibilitats de la promoció; i, en contra, les limitacions a les restitucions a l'exportació derivades dels compromisos del GATT.

En tot cas, i en una anàlisi semblant a la de la vinya, els resultats econòmics de l'aplicació del reg a l'oliverar són espectaculars i, per tant, s'estima que són imparables. Tant amb regadius de baixa intensitat i aplicant tècniques de degoteig, com en regadius més intensius, fins i tot amb plantacions i poda en espatllera, la seguretat de la producció i l'increment de la mateixa compensa els costos de la instal·lació.

Sembla evident que no es pot anar a un creixement incontrolat de les produccions i rendiments, ja que no hi ha mercat ni ajudes suficients, però en la competitivitat relativa entre el secà i el regadiu, aquest últim està cridat a consolidar majors quotes en el sector.

3.5.6 Vi

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

A la reforma de la PAC de l'Agenda 2000 es va incloure finalment el sector vitivinícola. La nova OCM del sector vitivinícola, establerta pel Reglament (CE) núm. 1493/1999, va entrar en vigor l'1 d'agost del 2000.

En els darrers anys, el mercat dels vins havia evolucionat cap a una conjuntura de relatiu equilibri, molt més favorable per al sector que la situació excedentària del 1994, moment en què es va començar a debatre la primera proposta de reforma, que plantejava mesures de reducció del potencial de producció més dràstiques que les actuals.

Els objectius de la nova OCM del vi són aconseguir un equilibri més gran entre l'oferta i la demanda al mercat comunitari, donant al mateix temps als productors la possibilitat d'explotar els mercats en expansió, i ajudar el sector a assolir una competitivitat duradora. Així mateix, té com a finalitat eliminar el recurs a la intervenció com a sortida de la producció excedentària, mantenir el conjunt de sortides comercials tradicionals de l'alcohol de beure i dels productes de la vinya, emparar la diversitat regional i reconèixer el paper de les organitzacions de productors i interprofessionals. Per acabar, simplifica considerablement la normativa d'aquest sector, en línia amb l'exercici general d'aclariment de la PAC iniciat el 1995 i ratificat a l'Agenda 2000.

Els aspectes fonamentals de la nova OCM aprovada el 1999 són:

SECTOR PRODUCTIU

La superfície i els rendiments de la vinya a Espanya, segons l'Anuari d'Estadístiques del MAPA (2000), es distribueixen de la manera següent:

La superfície de vinya es reparteix per tota la geografia espanyola, incloses les illes, amb una marcada especialització regional quant a varietats de raïm cultivades, tipus i qualitats de vins produïts.

La producció de raïm per a transformació (que inclou passificació, most i vi) del trienni 1997-1999 va ser de 4.933 milers de tones. D'aquest volum, gairebé la totalitat es destina a vi i most, mentre que la producció de panses arriba poc més del 0,2%.

La producció total de vi nou, com a mitjana del trienni 1996-1998, és de 32 milions d'hectolitres. Des de l'adhesió, la producció de vi ha seguit una tendència irregular, amb variacions acusades segons la campanya agroclimàtica, i oscil·la entre màxims històrics d'uns 39 milions d'hectolitres (1990) i mínims de 20-22 milions d'hectolitres coincidents amb les sequeres (1988, 1994 i 19).

La distribució per tipus de vi nou produïts a la campanya 1996-97 va ser la següent:

El sector vitivinícola comunitari té una gran importància socioeconòmica, amb 1,7 milions de productors i una posició líder al mercat mundial; és dinàmic i està molt diversificat. La superfície total de vinya a la UE és de 3,3 milions d'hectàrees, amb una producció total d'uns 160 milions d'hectolitres (1997/98), el 57% dels quals són vins de taula i el 35% són vcprd.

Espanya és el primer país comunitari quant a extensió superficial de la vinya, seguit per França i Itàlia i, a més distància, Portugal i Alemanya. Tot i això, la producció de vi a França i Itàlia, amb 53 i 50 milions d'hectolitres a la campanya 1997/98 respectivament, és molt superior a l'espanyola.

El rendiment mitjà de la UE és de 49 hectolitres/ha. A Espanya, el rendiment és de 28 hectolitres/ha, mentre que a països com Alemanya, Grècia o Luxemburg superen de mitjana els 75-80 hectolitres/ha, encara que Luxemburg va assolir en campanyes anteriors els 150 hectolitres/ha. França i Itàlia tenen un rendiment de 63 hectolitres/ha., i només a Portugal i el Regne Unit les xifres són inferiors a les espanyoles (totes les dades són mitjanes de les campanyes 1996/97 i 1997/98; font Eurostat).

Aquestes diferències de rendiment s'expliquen per les diferents varietats, mètodes de cultiu i pràctiques enològiques. Principalment, és perquè en altres països comunitaris, especialment França i Itàlia, la vinya s'ha cultivat gairebé com un fruiter, obtenint un gran desenvolupament vegetatiu; mentre que a Espanya la vinya s'ha cultivat generalment en secà, de forma extensiva i fins i tot en terrenys marginals, obtenint una menor producció però amb més contingut en sucre, gràcies a les condicions climàtiques. També és cert que a Espanya, l'Estatut de la Vinya, del Vi i els Alcohols no permetia el reg de la vinya a les zones on tradicionalment no s'havia regat.

A banda, una de les pràctiques enològiques que introdueix més diferències de rendiments és la chaptalització o enriquiment artificial del grau alcohòlic; pràctica necessària a les regions amb poca insolació i, per tant, tradicional a les zones productores de l'Europa septentrional. Òbviament, també els tipus de vi característics de les diferents regions vitícoles comunitàries són molt diferents.

Espanya va estar especialitzada durant força temps en vins de taula, amb una bona relació qualitat-preu, i en els enviaments de vi a granel a altres països comunitaris per realitzar barreges o cupatges. No obstant això, en els darrers anys les regions i els productors nacionals estan obtenint vins de més qualitat, consolidant denominacions d'origen i millorant la comercialització.

MERCATS

El mercat internacional del vi es caracteritza per una gran concentració. Els grans productors de vi són diversos països de la UE, a més dels Estats Units, Argentina, Austràlia, i en menor mesura, Romania i Hongria. La demanda de vi també es concentra a pocs països, principalment els europeus, seguits de països amb alt nivell de vida (EUA, Canadà, Suïssa i Japó).

La UE en conjunt representa el 60% de les exportacions mundials i gairebé el 30% de les importacions (dades 1997; Eurostat). Els països comunitaris tenen un paper molt actiu als mercats mundials, destacant França com a gran importador i exportador. El comerç intracomunitari al sector del vi és molt important, amb un volum superior als 30 milions d'hectolitres.

La tendència dels mercats, tant a escala mundial com regional, és cap a la disminució del comerç de vins a granel i l'increment del de vins embotellats i de qualitat. Tot i que la producció comunitària de vins continua sent líder, en els darrers anys els vins d'Austràlia, Califòrnia, Sud-àfrica… i altres països emergents estan guanyant terreny, en bona part, gràcies a agressives estratègies comercials.

Espanya és exportadora neta de vi i mosts (amb un saldo de 567.000 tones el 1996), sent el tercer exportador mundial després de França i Itàlia. Les principals destinacions són altres països de la UE (Alemanya, França i el Regne Unit). Les importacions procedeixen de França, Itàlia i Portugal i fora de la UE, gairebé exclusivament d'Argentina, amb un increment espectacular a la campanya 1995.

En qualsevol cas, una anàlisi completa del mercat mundial i comunitari del vi s'hauria de relacionar amb el mercat d'altres begudes alcohòliques: la cervesa (substitutiu en el consum) i les begudes espirituoses.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

És un sector on el futur no depèn fonamentalment de la pròpia legislació comunitària. Espanya és excedentària en la producció de vins i fins i tot ho és també el conjunt de la UE, i cada cop es produirà una major importació de vins procedents dels nous països emergents (Xile, Nova Zelanda, Austràlia, Argentina). Així que, encara que es paralitzi la tendència a la reducció del consum o fins i tot aquest s'incrementi o es desplaci a altres vins comunitaris, el sector estarà davant d'una situació estructuralment excedentària. Aleshores es planteja el problema de trobar solució a aquelles superfícies vitícoles que no tenen possibilitats de mercat ni alternativa de cultiu.

Sense perjudici de tot això, tot viticultor espanyol que pugui establir un sistema de reg de suport amb poques inversions, segurament ho farà, per evitar la dependència climàtica i per consolidar uns rendiments que, encara que siguin modestos comparats amb els del Nord d'Europa, li permetin traspassar el llindar de viabilitat de la seva activitat productiva. Es tractarà normalment de regadiu de poca intensitat de consum daigua.

Això no obstant, cal assenyalar que, en general, la geografia de la vinya no es correspon amb la geografia de l'aigua. Però no hi ha dubte que a Catalunya, a la vall del Duero, ia altres regions semblants, si és possible, es realitzaran aquests regs de suport, si és que no s'estan fent ja. Cal destacar que les tècniques de reg per degoteig permeten aplicar el regadiu de les zones de vessant que no admeten el reg tradicional.

En definitiva, s'estima que el sector de la vinya espanyola està cridat a absorbir xifres significatives de superfície de regadiu en la mesura que sigui possible superposar l'aigua amb les terres dedicades vocacionalment a la vinya.

3.5.7 Fruites i hortalisses, patates i flors

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

L'última gran modificació de l'OCM del sector de les fruites i hortalisses, tant fresques com transformades, data del 1996 i pretenia que els productors poguessin respondre millor les expectatives del mercat i els consumidors en matèria de quantitat, qualitat i preus.

Amb l'adopció del Reglament (CE) 2200/96 dins del marc de les fruites i hortalisses fresques es va pretendre reforçar el paper de les organitzacions de productors (OP), reduir els excedents estructurals i impulsar progressivament la disminució de les retirades de productes del mercat, fonamentalment, mitjançant la creació de fons operatius gestionats per les OP amb la OP.

El principal instrument que contempla l'OCM és el fons operatiu. Les organitzacions de productors poden constituir aquest fons amb un finançament comunitari, adreçat a finançar millores en les estructures de producció i comercialització. L'ajuda màxima comunitària s'estableix sobre un 4,51 TP3T del valor de la producció comercialitzada per cada organització de productors, sempre que el total de les ajudes financeres representi menys del 2,51 TP3T del total del volum de negocis del conjunt de les organitzacions de productors. L'objecte d'aquestes millores és l'obtenció d'una competitivitat més gran, per afrontar els reptes que es presenten davant l'obertura dels mercats comunitaris, i les exigències cada vegada més grans i més poder de contractació dels compradors.

El segon mecanisme que contempla l'OCM per regular el mercat de fruites i hortalisses és el de la retirada, com a xarxa de seguretat de les rendes dels agricultors i regulador de l'oferta en moments conjunturals per evitar enfonsaments de preus.

Per als productes transformats a base de fruites i hortalisses es va aprovar el Reglament (CE) 2201/96. Tot i que l'organització comuna de mercats que regula aquest sector cobreix, en principi, tots els productes transformats a base de fruites i hortalisses, l'ajuda comunitària es concentra en determinats productes:

• ajuda a la transformació subjecta al compliment del pagament d'un preu mínim al productor en el cas dels tomàquets:
• ajuda a la transformació subjecta al compliment del pagament d'un preu mínim al productor per a altres productes: préssecs, peres, prunes panses, figues seques i pinya:
• intervenció i ajuda a l'emmagatzematge de panses i figues seques al final de la campanya i ajuda per hectàrea per a les panses;
• contingents exempts de drets d'importació per als xampinyons;
• un règim de preus mínim d'importació de panses i de determinats productes transformats amb cireres, i d'importació de fruits vermells procedents de determinats països d'Europa Central i Oriental, inclosos els països bàltics;
• les rambrosses destinades a la transformació i les panses es beneficien a més de mesures específiques de millora de la qualitat del producte i de la seva comercialització.

L'ajuda a la producció instaurada per aquest Reglament es paga als transformadors que hagin comprat les matèries primeres als productors a preus que no siguin inferiors als preus mínims (fixats anualment, així com els ajuts). A aquest efecte se celebren contractes entre les OP i els transformadors (fins a finals de 2001, en aquest sector també es poden celebrar contractes entre productors individuals i transformadors, amb un percentatge decreixent).

El Reglament fixa llindars comunitaris de producció el depassament dels quals comporta un descens proporcional de l'ajuda de l'any següent. Així, per a Espanya, el llindar de garantia per al 1999 es fixa en 582.000 tones de préssec transformat i 102.805 tones per a la pera Williams i Rocha transformada.

Això no obstant, en el cas dels tomàquets, l'ajuda als transformadors no es basa en aquests llindars sinó en quotes, distribuïdes per Estat i grups de productes i entre les empreses de transformació. Aquestes quotes s'estableixen en funció de la mitjana de les quantitats de primeres matèries per a les quals s'hagin respectat els preus mínims durant les tres campanyes anteriors. No es paga cap ajuda per les quantitats produïdes que sobrepassin la quota, fins i tot si es respecta el preu mínim. Les quotes que corresponien a Espanya, tenint en compte les produccions pagades al preu mínim ascendien per a la campanya 1999/2000 a 696.663 tones per al tomàquet concentrat, 149.948 tones per al tomàquet pelat sencer ia 150.219 tones per a uns altres, referides a tomàquet fresc.

Finalment, el Reglament (CE) 2202/96 estableix ajut als productors de certs cítrics. Es tracta d'un ajut de caràcter compensatori pagat directament a les OP que lliuren a la transformació llimones, toronjes, aranges, taronges, mandarines, clementines i satsumes collits a la Comunitat en virtut de contractes entre les OP i els transformadors. L'excés dels llindars de transformació fixats al Reglament dóna lloc a una reducció proporcional de l'ajut l'any següent.

La reglamentació existent en matèria de fruites i hortalisses havia de ser examinada ens de finals de l'any 2000. La Comissió havia de presentar al Consell, abans de la data esmentada, un informe sobre el funcionament de l'OCM. Basant-se en aquest informe, la Comissió estudiaria la necessitat de proposar una adaptació més completa de les disposicions en qüestió. Aquesta proposta havia d'entrar en vigor a la campanya 2001/2002.

Per això, a proposta de la Comissió, el 4 de desembre del 2000 el Consell va adoptar el Reglament 2699/2000 que modifica els tres reglaments esmentats anteriorment.

Aquest reglament és aplicable, per a cada producte o grup de productes en qüestió, a partir de la campanya de comercialització 2001-2002. Es tracta doncs de la primera modificació substancial de la reforma del sector de fruites i hortalisses adoptada pel Consell el novembre de 1996. Els seus elements essencials són els següents:

• Substitució del doble límit màxim per a lajuda comunitària als fons operatius de les organitzacions de productors per un límit únic del 4,1% del valor de la producció comercialitzada per cada organització de productors.
• S'ha modificat substancialment el règim previst per a la transformació de la tomaca. Les quotes per als tres grups de productes se substituiran per un únic llindar comunitari, distribuït en llindars nacionals entre els Estats membres (que aquests poden subdividir en dos). En cas de sobrepassament del llindar comunitari, l'ajut per a la campanya següent es reduirà proporcionalment als Estats membres que hagin superat el llindar nacional.

L'ajut es fixa en 34,5 euros per tona de tomàquets frescos, independentment del producte acabat (concentrat, tomàquet pelat, etc.). El llindar comunitari es fixa en 8.251.455 tones, cosa que representa un augment del 29,7% respecte de la quota comunitària per al 2000-2001. L'ajut es pagarà a les organitzacions de productors que l'han d'abonar als productors. El preu de venda dels tomàquets destinats a transformació es negociarà lliurement entre les organitzacions de productors i els transformadors; el preu mínim queda suprimit.

• El règim per a la transformació dels préssecs i les peres s'ajusta al dels tomàquets: a partir de la campanya 2001-2002, l'ajut i el llindar de transformació s'aplicaran a la primera matèria. L'ajut es fixa en 47,70 euros/t per als préssecs i en 161,70 euros/t per a les peres. Els llindars comunitaris queden fixats en 539.000 t per als préssecs i en 104.617 t per a les peres. També aquests llindars es distribueixen en llindars nacionals. L'ajut es pagarà a les organitzacions de productors, i ja no hi haurà preus mínims.
• Pel que fa als cítrics, els llindars de transformació han augmentat situant-se en 1.500.236 t per a les taronges, 510.600 t per a les llimones i 384.000 per als petits cítrics. Els imports dels ajuts no canvien.

D'altra banda, els Acords de la Ronda Uruguai del GATT van significar per a les fruites i hortalisses el desmantellament, amb caràcter general, del 20% de les proteccions en forma de drets aranzelaris i preus d'entrada. Cal assenyalar-ne el baix nivell mitjà per a les fruites i hortalisses, així com la seva diferenciació al llarg de la campanya, coincidint la menor protecció de la UE amb les èpoques de producció espanyola de productes hortícoles d'exportació. A més, s'estableix una reducció de les exportacions subvencionades un 36% en termes monetaris i en un 21% en quantitats físiques, que pot afectar, segons les condicions del mercat, les quantitats totals de productes hortofructícoles exportats sota restitució. La tendència d'aquestes converses multilaterals dins del marc de l'OMC és continuar amb aquesta obertura a les properes negociacions.

Les conseqüències d'aquesta obertura són, d'una banda, l'increment de les exportacions d'altres països a la UE, atès que es tracta d'un dels mercats amb més capacitat de compra i, d'altra banda, la necessitat que els productes comunitaris competeixin moltes vegades amb productes procedents de països amb costos de producció baixos, com a conseqüència del seu nivell de salaris, càrregues impositives i altres factors de producció.

Complementàriament a les polítiques comercials acordades en l'àmbit multilateral, la Comunitat estableix acords bilaterals per interès comercial (Mercosur o Sud-àfrica) o d'ajuda al desenvolupament ia la cooperació amb determinats països (ACP, SPG, acords euromediterranis), que suposen facilitar més l'accés de productes agrícoles i, en particular, productes hortofructícoles.

En aquest sentit, els acords amb els països de la conca mediterrània són els que tenen més repercussió a Espanya per la seva proximitat, les condicions de producció similars, el ventall de productes que poden desenvolupar i els baixos costos de producció. La competitivitat d'aquests països s'ha manifestat particularment en els productes hortícoles d'hivern i ha tingut menys influència en els cítrics.

D'altra banda, l'acord amb Sud-àfrica pot tenir la seva influència al mercat de cítrics, mentre que els acords amb Mercosur poden afectar poma, raïm de taula i llimones. El subministrament d'aquests productes es produeix fora de la temporada de producció espanyola però pot repercutir en la comercialització dels productes conservats en fred. El mercat de productes tropicals ve més afectat per importacions de Mèxic, Sud-àfrica o Israel, en particular pel que fa a l'alvocat.

SECTOR PRODUCTIU A ESPANYA, MERCATS I PERSPECTIVES PER AL REGADIU

Aspectes generals

El cultiu espanyol de les fruites i hortalisses, inclosa la patata, ocupa una superfície d'uns 1,8 milions d'hectàrees, corresponent un 30% a hortalisses (inclosa patata), un 15% a cítrics, un 20% a fruita dolça i un 35% a fruits secs.

La superfície de cultiu es distribueix per tot el territori nacional, encara que entre les comunitats d'Andalusia (24%), València (23%), Múrcia (11%) i Catalunya (11%) reuneixen més de les dues terceres parts de la superfície total. La producció total arriba en números rodons als 20 milions de tones de producte (exclosa la patata), dels quals un 55% correspon a hortalisses, un 22% a cítrics i el 23% restant a altres fruites.

Tot i això, sis productes superen el 50% de la producció hortifrutícola espanyola. Es tracta del tomàquet per al consum en fresc i indústria (17%), taronja (12%), grup mandarines (9%) i enciam, meló i ceba (amb aproximadament el 5% cadascun). Si a aquests sis productes s'hi afegeixen préssec, pebrot i poma (que suposen el 4,5% cadascun de la producció total), entre nou productes s'obtenen les dues terceres parts de la producció hortofructícola espanyola.

En termes monetaris, la producció de fruites i hortalisses suposa una xifra a nivell d'explotació propera als 1,2 bilions de pessetes, cosa que representa al voltant del 25% de la Producció Final Agrària i el 45% de la producció vegetal.

Dins de la Comunitat, Espanya és el segon productor de fruites i hortalisses, aportant de l'ordre del 26% del valor de la producció total i situant-se lleugerament per darrere d'Itàlia, que produeix el 29%, ia gran distància d'altres països principals productors, com són França (12%) i Grècia (10%).

Aquest sector contribueix amb el 50% a les exportacions del sector agroalimentari espanyol, que dóna una xifra de l'ordre dels 2,2 bilions de pessetes, corresponent un 26% a les exportacions de fruites, majoritàriament cítrics, un 16% a les hortalisses i un 8% als productes de fruites i un 8% als productes. La destinació del 90% de les exportacions és la Unió Europea. El fort superàvit del saldo de la balança comercial hortofructícola reflecteix l'orientació exportadora del sector i la dependència dels mercats exteriors.

D'altra banda, les importacions al sector de fruites i hortalisses només suposen el 10% de les importacions del sector agroalimentari, corresponent el 4% a fruita fresca, el 5% a hortalissa fresca i el 2% a transformat de fruites i hortalisses. L'origen d'aquestes importacions es reparteix entre un 40% procedent de la UE i un 60% procedent de tercers països.

La producció mundial de fruites i hortalisses està en augment constant. El 1997 es va elevar a gairebé 915 milions de tones, cosa que va representar un augment de l'1,1% respecte al 1996 i del 28,2% respecte a la producció mitjana del període 1989-1991. D'aquest total, aproximadament el 65% correspon a les hortalisses. El 1997 la Comunitat va resultar ser el segon productor mundial amb 88 milions de tones, després de la Xina (286 milions de tones).

La Comunitat és importadora de productes hortofructícoles, representant el volum de les exportacions (3,35 Mtm) el 63% de les importacions globals (5,3 Mtm) el 1998. Així, la Unió Europea en conjunt és deficitària en fruita, fonamentalment taronja transformada en suc, fruites tropicals i poma. L'import total de les importacions de fruites i hortalisses a la UE puja a un total de 15.000 milions de dòlars.

Tot i això, la demanda de fruites i hortalisses a l'àrea comunitària, destinació prioritària de les nostres exportacions, es troba estancada i en perill de recessió per la competència que estan exercint altres productes substitutius, així com el lent creixement demogràfic.

D'altra banda, s'està produint un increment de la quantitat ofertada, presentant productes diferents als tradicionals, com a conseqüència de les noves exigències del mercat.

La propera ampliació europea per la incorporació de països de l'Est d'Europa suposarà un increment molt significatiu del nombre de consumidors. En la mesura que es produeixi la millora de les seves rendes, cal esperar que es produeixi un increment de la demanda de fruites i hortalisses, particularment en els nostres productes d'exportació.

Hortalisses

La distribució aproximada de les terres dedicades a hortalisses a Espanya és la següent:

Les principals dedicacions són:

Com s'ha dit, a l'OCM de fruites i hortalisses transformades hi ha un llindar de producció de tomàquet comunitari per a transformació, distribuït en llindars nacionals entre els Estats. Les altres hortalisses no tenen (llevat de la limitació de les retirades) cap limitació quantitativa a l'OCM, que com se sap està basada en el protagonisme de les Organitzacions de Productors, per adaptar-se al mercat, amb l'ajuda dels fons operatius corresponents.

Per tant, el problema de l'expansió de la superfície de regadiu en hortalisses depèn de l'eficàcia relativa i la capacitat d'expansió als mercats comunitaris. En els productes precoços d'exportació, que generalment es produeixen en regadius protegits, cal tenir força cura ja que el mercat és molt sensible i no admet fàcilment increments importants. A més, cal tenir en compte que aquest tipus de producció pot tenir problemes mediambientals. Hi ha un cert marge d'expansió desplaçant els productes d'altres països (Estats Membres o països tercers), però cal ser conscients que una lluita sense caserna en termes de preus també pot arrossegar una part de la producció nacional menys eficaç.

En els productes hortícoles menys intensius també hi ha marge d'expansió sobre la base d'una eficàcia més gran en la distribució i eventuals reduccions de preus derivades de millores de la productivitat. Per a alguns productes caldrà comptar amb una indústria alimentària més implantada i consolidada de la actualment existent.

L'obertura dels mercats és inevitable i alguns països tercers ocupen nínxols de mercat on poden fer mal a la producció nacional i comunitària (com ara l'all) però el nou model de l'OCM hauria de permetre fer front a aquestes situacions sobre la base de la qualitat, la seguretat i l'estabilitat del subministrament comunitari.

En resum, és un sector on hi ha un cert marge d'increment de superfície.

Fruiters no cítrics

La producció comunitària de pomes va assolir els 7,2 milions de tones a la campanya 1997/98, la de peres va assolir els 1,96 milions de tones, la de préssecs 2,6 milions i les nectarines 628.000 tones. Els raïms de taula van assolir els 2,2 milions de tones a la campanya 1998.

Durant la campanya 1998/99 es van transformar a la Comunitat unes 480.000 tones de préssecs en conserves en almívar o al natural. La Comunitat continua sent exportadora d'aquest producte (113.000 tones el 1998).

La producció comunitària a la campanya 1998/99 de peres Williams i Rocha transformades en conserva en almívar o al natural va superar les 162.000 tones. Itàlia continua sent el principal productor comunitari (el 49% del total), davant d'Espanya (31%) i França (15%). La Comunitat és deficitària en aquest producte; el 1998 les exportacions es van xifrar en 5.000 tones de producte acabat davant de les 33.000 tones importades.

Segons l'Anuari Estadístic del MAPA, la distribució dels fruiters principals d'aquest grup és la següent:

L'OCM de fruites i hortalisses fresques no estableix cap limitació, llevat de les derivades dels mecanismes de regulació de la retirada per les organitzacions de productors. L'OCM de fruites i hortalisses transformades concedeix una ajuda a determinades elaboracions industrials (préssec en almívar, pera Williams i Rotxa en almívar, figues seques, panses, pruna seca d'Ens) de les quals el préssec i la pera tenen, com ja s'ha dit, llindars comunitaris a partir de les quals.

En tot cas, el problema de l'expansió del regadiu d'aquests productes no és el de les limitacions de les retirades o aquests ajuts concrets, sinó les possibilitats de mercat. En aquest sentit, els fruiters de llavor (poma principalment) tenen unes perspectives negatives davant la dificultat de concórrer amb les importacions de contratemporada de productes de l'Hemisferi Sud (Argentina, Xile) que escurcen el període de comercialització en cambra de la producció comunitària.

Els fruiters de pinyol (préssec, albercoc, cireres, prunes, etc.) no han de témer tant aquesta concurrència per problemes de conservació i transport, i en aquesta situació la producció espanyola pot estar ben posicionada per a lleugers increments de producció en concurrència amb les produccions comunitàries.

Finalment, en el grup dels fruiters carnosos (xirimoia, alvocat, kiwi, kaqui, etc.) hi ha possibilitat d'expansió al mercat encara que hi pugui haver problemes de concurrència amb països tercers.

Tot plegat el sector pot tenir certes possibilitats d'increment de superfície de regadiu, tot això, com en tots els casos, condicionat a la realització d'inversions tècnicament ben gestionades i amb esforços en la comercialització.

Cítrics

La producció mundial de cítrics va assolir els 93,2 milions de tones a la campanya 1998/99. La Comunitat, amb una producció de gairebé de 9,3 milions de tones, ostenta el tercer lloc a escala mundial, darrere del Brasil (20,6 milions de tones) i els Estats Units (12,6 milions de tones) i per davant de la Xina (9,1 milions de tones) i Mèxic (5,1 milions de tones). Pel que fa a les exportacions, els intercanvis internacionals van abastar el 10,4% de la producció mundial de cítrics.

La producció comunitària de taronges va assolir els 5,3 milions de tones i la de llimones 1,5 milions de tones. Espanya continua sent el major productor europeu amb el 54% de la producció el 1998/99.

La producció de cítrics a Espanya és aproximadament de 4,5 milions de tones, amb la distribució següent:

Per a aquest subsector, l'OCM de fruites i hortalisses fresques regula amb caràcter general el volum màxim de retirada, aplicable també als cítrics. Ja s'ha comentat que el reglament especial per als cítrics estableix determinades ajudes per als transformats a base de cítrics, lligades al pagament d'un preu mínim a l'agricultor i amb llindars màxims a partir dels quals es produeix una penalització de les ajudes semblant en percentatge a la superació.

En el tema de la industrialització de cítrics, i especialment pel seu volum en el del suc de taronja, cal considerar que la producció europea mai no podrà competir amb el suc concentrat produït a partir de plantacions especialitzades del Brasil o Florida. Per contra, apareix ara un interessant segment de mercat de suc fresc refrigerat de qualitat, on la producció comunitària té avantatges objectius en termes de subministrament, transport i distribució. En tot cas, la producció de cítrics espanyols té vocació de mercat en fresc, i la transformació ha de ser sempre considerada com una activitat complementària del mercat esmentat.

Pel que fa al mercat de frescos, hi ha factors positius i negatius respecte a la seva futura evolució. Entre els negatius es pot citar la relativa saturació dels mercats tradicionals europeus; la consolidació de les importacions de països tercers de l'Hemisferi Austral (Sud-àfrica), que escurçaran el període de comercialització de la producció comunitària; la necessitat política de donar facilitats als països de la conca mediterrània (Marroc, Israel); i la relativa tendència del consum a rebutjar la taronja i substituir-la en tot cas per cítrics fàcils de pelar (easy peel).

Per contra, i com a elements positius, es pot considerar el potencial de consum dels PECO (sense possibilitats de posar restriccions a les importacions comunitàries un cop integrats) i dels altres països de l'Est d'Europa; el desplaçament a altres països comunitaris de les produccions d'Itàlia i de Grècia, de manera que som més competitius; i fins i tot la pròpia consolidació de la taronja espanyola al mercat italià.

El sector citrícola espanyol s'ha caracteritzat històricament per la seva capacitat d'adaptació al mercat i ha realitzat els ajustaments varietals necessaris. En tot cas, cal fer front al problema de la tristesa i la millora de la competitivitat, especialment reduint costos de producció. A partir d'aquest repte, que sembla assequible, és possible un increment relatiu de superfície i produccions.

Fruits secs

La situació espanyola dels principals fruits secs, segons l'Anuari del MAPA, que potser comporta una certa inèrcia estadística, és la següent:

A partir de la campanya 1989/90, com a conseqüència de la incorporació d'Espanya a la UE i davant la manca de protecció contra les importacions de països tercers, especialment ametlles de Califòrnia i avellanes de Turquia, es va posar en marxa un programa d'actuació de millora de la producció comunitària, a través de les corresponents agrupacions d'agricultors, amb la finalitat d'incentivar les una durada de 10 anys (prorrogada recentment a 11 anys) a partir de l'aprovació de cada Pla, i que a Espanya cobreix actualment unes 433.000 ha.

Tot i aquests ajuts, resulta difícil la concurrència amb els productes d'importació i queda la incertesa del que succeirà quan s'acabin els plans corresponents (possibilitat de substitució per altres plans en el marc d'accions mediambientals).

En qualsevol cas, sembla demostrat que noves plantacions de regadiu d'ametllers, nogueres, festucs i avellaners, ben dissenyades i gestionades i amb adequades condicions de comercialització poden concórrer amb els productes d'importació, i per tant, i amb independència del futur incert de les plantacions de secà i dels règims d'ajuda existents, hi ha marge per a noves superfícies.

Patata

A la PAC no hi ha una regulació o OCM per a la patata de consum. Les mesures que hi ha per a la fècula de patata no estan en els moments actuals a l'abast de la producció espanyola ni per la regulació mateixa ni per qüestions d'eficàcia productiva.

Amb una superfície cultivada total de gairebé 1.400.000 hectàrees, la Comunitat produeix uns 48 milions de tones. La Unió Europea s'autoabasteix de patates, excepte pel que fa a les varietats primerenques, que són importades dels països mediterranis a l'hivern i al començament de la primavera, època en què la producció comunitària de patata és limitada o inexistent. Els principals proveïdors són Xipre, Egipte, Marroc i Israel. En els darrers anys s'ha importat de tercers països una mitjana de 400.000 tones de patates primerenques a l'any, exportant-se una mica més de 825 milions de tones a nivell europeu.

La creïlla, especialment a Espanya, té grans variacions interanuals de superfície i producció com a conseqüència de la manca de regulació i de l'efecte cíclic dels preus.

Als anys 70 Espanya va arribar a tenir 400.000 ha de patata. La regressió ha estat originada, per una banda, per la pèrdua de posició exportadora de la creïlla extraprimerenca i primerenca davant la major competitivitat de la procedent d'altres països de la conca mediterrània (Xipre, Egipte), i per altra banda, des de la integració a la UE, per les importacions de creïlla d'altres països comunitaris més competitius que nosaltres. (El rendiment mitjà d'Espanya és aproximadament de 21 t/ha. quan la mitjana comunitària és de 31,5 t/ha).

La consolidació de la situació actual de producció a Espanya passa per millores en la comercialització i en les varietats utilitzades, així com per reduccions de costos i increment de rendiments, que en part es podria fer amb l'acció de millora de regadiu. En conseqüència, no és previsible increment de superfície per aquest cultiu, i fins i tot es podria constatar una lleugera reducció.

Flors i plantes

L'Organització Comuna del Mercat del sector de les plantes vives i els productes de la floricultura es limita únicament a definir normes de qualitat i oferir una protecció molt parcial respecte de les importacions procedents de països tercers.

Aquesta manca de protecció s'agreuja davant les nombroses concessions realitzades en el marc dels Acords mediterranis o al Sistema de Preferències Generalitzades (SPG), fins al punt que la UE va posar en marxa el 1996 un règim comunitari de finançament de mesures específiques destinades a fomentar el consum de plantes vives i productes de la floricultura.

El sector espanyol és relativament reduït, com es deriva de les darreres xifres disponibles:

Tot i que són xifres modestes, i el calendari de producció espanyol és concurrencial amb alguns països tercers competitius, es tracta d'unes xifres amb possibilitats d'expansió evidents si el sector afronta les seves limitacions estructurals internes (organització dels productors, canals de comercialització, material genètic, etc.).

3.5.8 Arròs

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

La normativa del sector comunitari de l'arròs es va reformar el 1995 (Reglament (CE) núm. 3072/95), d'acord amb les mateixes directrius de la reforma de la PAC del 1992 per als cultius herbacis. L'OCM de l'arròs es basa en els mecanismes següents:

a) Un règim de preus d'intervenció, prefixats per a les campanyes 1996/97, per a una qualitat tipus. La campanya de comercialització va de l'1 de setembre al 31 d'agost de l'any següent. Els preus d‟intervenció estan subjectes a increments mensuals entre l‟1 d‟abril i el 31 de juliol.

Els organismes d'intervenció nacionals compraran al preu d'intervenció, des de l'1 d'abril al 31 de juliol, les quantitats d'arròs closca que se'ls ofereixin sempre que compleixin unes determinades condicions; el preu d'intervenció s'ajusta segons la qualitat del producte oferit.

A la reforma de 1995, es va acordar reduir en un 15% el preu d'intervenció entre les campanyes 1996/97 i 1999/00 i següents. A canvi, es van establir uns pagaments directes per hectàrea de 52,65 euros/tona. Aquest import es multiplica pel rendiment mitjà nacional per obtenir el pagament compensatori per hectàrea. A Espanya l'import del pagament compensatori és de 334,33 euros/hectàrea per a les campanyes 1999/00 i següents.

Per a cada estat membre productor s'estableix una superfície de base nacional (a Espanya: 104.973 hectàrees). Si durant un any determinat la superfície destinada al cultiu d'arròs supera aquesta superfície base nacional, s'aplica per a aquest any una reducció del pagament compensatori a tots els productors. La penalització pot assolir fins a 6 vegades el percentatge de superació si aquest és major del 5%.

b) Un règim dintercanvis amb tercers països, emmarcat en els compromisos adquirits en les negociacions de la Ronda Uruguai del GATT. Des del punt de vista de la gestió, tant exportacions com importacions estan sotmeses a la presentació dels certificats corresponents.

Les importacions es graven amb un aranzel basat en un preu màxim d'importació, un cop pagats els drets, i vinculat al preu d'intervenció. Els compromisos d‟accés actual i mínim es cobreixen amb les importacions preferencials, amb drets nuls o molt baixos, en virtut dels diversos acords bilaterals que manté la UE. Pel que fa a les exportacions, el compromís GATT limita les restitucions a 133.400 tones anuals.

El sistema de protecció en frontera derivat del GATT, juntament amb les noves concessions comercials, ha provocat que a la pràctica el sector comunitari productor d'arròs estigui molt desprotegit. L'increment de les importacions de tercers països, inclosos els enviaments a través del règim especial a favor dels PTUM (Països i Territoris d'Ultramar), és la causa principal de l'actual situació excedentària del mercat comunitari d'arròs.

El juny del 2000, la Comissió va presentar una proposta de reforma de l'OCM de l'arròs, justificada per la necessitat de restablir l'equilibri del mercat comunitari. Per tal de simplificar els mecanismes de la PAC i per facilitar l'alternança de cultius, l'arròs s'inclouria a més en el règim dels cultius herbacis. Els elements bàsics de la reforma serien:

• l'augment de l'ajuda directa als productors, de 52,65 a 63 euros/tona (que és l'ajut previst per als cereals a l'Agenda 2000 a partir del 2001/02);
• i la supressió del mecanisme dintervenció, amb la possibilitat de recórrer a lemmagatzematge privat.

La supressió del règim d‟intervenció suposaria deixar d‟aplicar el sistema vigent de determinació dels drets d‟importació, que està vinculat al preu d‟intervenció. En canvi, s'aplicaria el règim d'aranzels fixos previst a la Ronda Uruguai.

La proposta advoca pel manteniment del cultiu de l'arròs en determinades zones on és beneficiós per al medi ambient. Per això, els Estats membres han de remetre a la Comissió, abans de desembre de 2003, un informe sobre la situació mediambiental de la producció d'arròs, amb una referència especial a les zones tradicionals de cultiu i els efectes de les mesures de protecció ambiental adoptades.

La Comissió considera que aquesta reforma hauria d'entrar en vigor com més aviat millor, en la campanya 2001/02. Tot i això, la proposta ha trobat l'oposició del sector productor europeu, especialment a Itàlia i Espanya. Es tem que la supressió del règim d'intervenció comporti una caiguda dràstica dels preus, més gran que el que compensaria l'increment dels preus.

A més, preocupa, com en el cas del sucre, l'efecte de l'acord de liberalització comercial “tot menys les armes”, pel qual es concedirà un accés lliure d'aranzel al mercat comunitari per a tots els productes excepte les armes, procedents dels 48 països més pobres del món. En el cas de l'arròs, la liberalització tindrà lloc progressivament entre el 2006 i el 2009.

En qualsevol cas, l'aprovació de la reforma, prevista per a la presidència sueca del primer semestre del 2001, ha patit un evident retard.

SECTOR PRODUCTIU

La producció comunitària d‟arròs és d‟uns 2,6 milions de tones (trieni 1996-1998). Espanya és el segon país productor d'arròs de la UE després d'Itàlia (que produeix el 52%, davant del 30% que produeix Espanya), seguits de Grècia, Portugal i França. El rendiment mitjà de la UE és de 6.400 kg/ha, que varia entre els 8.000 kg/ha de Grècia i els 6.000 de França o Itàlia.

Tradicionalment, i d'acord amb els costums culinaris, a Espanya i Itàlia s'ha produït sobretot arròs japònica (de gra curt i mig), mentre que als països del nord se sol consumir més el tipus índica (de gra llarg). En els darrers anys, la producció d'arròs índica ha seguit una tendència creixent; a Espanya ja suposa al voltant del 50% de la superfície.

Un cop superada la sequera del 1994/95, la superfície d'arròs a Espanya es va recuperar fins a assolir les 113.000 hectàrees de les últimes campanyes, amb un rendiment mitjà d'uns 6.700 kg/ha. La producció mitjana del trienni 1997-1999 va ser de 800.000 tones.

Les principals zones productores es concentren a Sevilla, València, Tarragona i Badajoz, a més de les riberes de l'Ebre. Les superfícies de cultiu se situen en zones molt sensibles des d'un punt de vista mediambiental, però tradicionalment integrades als ecosistemes humits (Delta de l'Ebre, Albufera de València, Delta del Guadalquivir, …).

MERCATS

Més del 90% del volum mundial d'arròs es produeix a Àsia (Xina, Índia i països del sud-est asiàtic); altres grans productors són Brasil, EUA i Egipte. La producció d'arròs de la UE només suposa el 0,5% del total mundial.

Les principals zones productores al món solen coincidir amb les zones consumidores, per la qual cosa només una part molt petita de l'arròs entra al comerç internacional. L'arròs és un dels productes bàsics per a la seguretat alimentària de gran part de la població mundial, fet que explica que el seu mercat estigui tan intervingut (fixació de preus, comerç d'Estat, distribució en programes governamentals, ajuda alimentària, etc.).

Globalment, la UE és deficitària en arròs, tot i que és importadora neta d'arròs índica i exportadora neta de japònica. Dins de la UE, els importadors més importants són el Regne Unit, França i Alemanya. El mercat comunitari s'abasteix principalment d'arròs índic procedent de països ACP (Àfrica, Carib, Pacífic) en condicions preferencials.

Durant els darrers anys, el mercat comunitari d'arròs s'enfronta a un greu desequilibri degut, d'una banda, a l'increment d'aquestes importacions preferencials així com a la limitació de les exportacions subvencionades pels compromisos adquirits al GATT. D‟altra banda, s‟ha recuperat la producció comunitària d‟arròs, augmentant especialment la producció d‟arròs índica. Tot això es reflecteix en una acumulació d'existències d'intervenció que, al començament de la campanya 1999/2000, eren de més de 300.000 tones d'arròs blanquejat (cosa que representa al voltant del 20% de la producció interna).

El comerç exterior espanyol d'arròs és força actiu, i els països de la UE són els principals orígens i destinacions. Espanya és importadora neta d'arròs, tot i que el saldo amaga diferències entre les varietats i els graus d'elaboració. D´una banda, el nostre país és importador d´arròs índica i exportador d´arròs japònica. D'altra banda, Espanya és importadora neta d'arròs closca, originari de Grècia, Itàlia, França i els Estats Units; però és exportadora neta d'arròs càrrec, que s'envia principalment al Benelux; i també és exportadora neta d´arròs elaborat i partit, encara que també s´importen quantitats considerables des d´Itàlia.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

Les condicions fortament excedentàries del mercat europeu i la perspectiva de més liberalització del comerç fan desaconsellable qualsevol increment de producció.

A més, no hi ha marge per a l'increment de superfícies de regadiu, ja que seria molt difícil concórrer als mercats amb penalitzacions de l'ordre del 30%. Cal tenir en compte que les 104.000 hectàrees de superfície de base es superen des de 1996. Les últimes dades provisionals de superfícies de cultiu per a 1999 i 2000 són de 112.000 i 115.000 hectàrees respectivament.

Les dades globals emmascaren certs moviments de nova implantació del cultiu en algunes zones de la vall de l'Ebre, mentre que algunes zones tradicionals podrien arribar a tenir problemes de continuïtat en el futur, per qüestions mediambientals o de concurrència amb altres usos de la terra, inclosos els no agraris (com el turisme o l'expansió urbanística).

En definitiva, no és aconsellable un augment de la producció nacional d'arròs, per la qual cosa no es poden dedicar noves superfícies de regadius a aquest cultiu i altres actuacions de millora dels regadius existents s'han de lligar a consideracions mediambientals (manteniment de zones humides, conservació d'ecosistemes específics, etc.).

3.5.9 Farratges

CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L'OCM.

El Reglament (CE) 603/95, pel qual s'estableix l'OCM al sector dels farratges dessecats, estableix un règim que es fonamenta en la concessió a les empreses de transformació d'un ajut a tant alçat pels farratges dessecats. L'ajut està fixat en 68,83 euros/tona per als deshidratats i 38,64 per als assecats al sol.

L'ajut es fixa per a la campanya, que va de l'1 d'abril al 31 de març de l'any següent. Per percebre lajuda, els farratges han de complir una determinada qualitat i continguts mínims dhumitat i proteïna bruta.

La protecció es limita a una quantitat màxima garantida (CMG) de 4.412.400 tones per als deshidratats i 443.500 per als assecats al sol. Aquesta quantitat es distribueix entre els Estats membres de la UE, sobre la base de la producció mitjana de 1992/93 i 1993/94, resultant la corresponent quantitat nacional garantida (CNG); a Espanya: 1.224.000 tones de deshidratats i 101.000 assecats al sol.

Si se supera la CMG comunitària fins a un 5%, s'aplica una reducció proporcional de l'ajuda, a la mateixa campanya, a tots els productors comunitaris. Si el sobrepassament supera el 5%, s'efectuen reduccions addicionals a l'Estat que superi el CNG. La penalització es fixa en un nivell que garanteixi la neutralitat pressupostària del sector.

SECTOR PRODUCTIU

Els cultius farratgers a Espanya ocupen una superfície de més d'1,18 milions d'hectàrees, amb presència a pràcticament tot el territori. Els farratges inclouen una gran diversitat de cultius que, segons el darrer Anuari Estadístic del MAPA (2000), es distribueixen en els grups i superfícies següents:

Dins les farratgeres ia part de les gramínies que s'inclouen en l'anàlisi dels cereals (cereals d'hivern i blat de moro per a farratge), el grup més important és el de les lleguminoses i, especialment, alfals i veça.

La superfície cultivada d'alfals supera les 230.000 hectàrees (al voltant del 20% de la superfície farratgera total). El rendiment mitjà en verd és d'uns 20.000 kg/ha en secà i 58.000 kg/ha en regadiu, i mostra força variabilitat per províncies.

La producció arriba als 11-12 milions de tones anuals. La destinació de la producció d'alfals és, per ordre d'importància, la deshidratació (més del 50%), henificat (37%), consum verd (12%) i ensitjat. Cada any els farratges deshidratats artificialment van guanyant terreny als assecats al sol. Les indústries de deshidratació de farratges se situen gairebé exclusivament a la vall de l'Ebre.

Les zones productores d'alfals no coincideixen exactament amb les principals zones consumidores, cosa que en part ha contribuït al desenvolupament de la indústria espanyola de deshidratació de farratges. La demanda interior de farratges deshidratats de les zones ramaderes (Cantàbric) es veu molt influïda per l'any climàtic i la disponibilitat de farratges en verd.

Pel que fa a l'altra gran lleguminosa farratgera, la veça, es cultiva en una superfície d'unes 70.000 hectàrees, amb un rendiment mitjà de gairebé 13.000 kg/ha en secà i 30.000 kg/ha en regadiu. La producció oscil·la entre 1-1,5 milions de tones, que es destinen principalment a l'henificat.

MERCATS

El complex carni comunitari és un gran demandant de proteïna vegetal, que majoritàriament s'obté de fava de soja importada, principalment dels EUA, Brasil i Argentina. L'alfals, juntament amb els pèsols, faves, tramussos i veces és de les poques fonts de proteïna vegetal que es conreen a la UE, mentre que el cultiu de soja només té alguna importància a Itàlia i França. El règim d'ajuts a l'alfals dessecat permet que la producció comunitària sigui competitiva davant de productes alternatius, especialment la soja. Dins de la UE, Espanya és el primer país productor, seguit de França, Itàlia i Alemanya.

Espanya té una presència activa al comerç de farratges dessecats. Els nostres principals clients i proveïdors de farratges són la resta dels Estats membres de la UE.

PERSPECTIVES PER AL REGADIU

• OCM de cultius herbacis, que afecta el blat de moro farratger i cereals per a ensilatge.

A la reforma de la PAC de l'Agenda 2000 es va consolidar la inclusió del blat de moro farratger a l'OCM d'herbacis, amb la possibilitat que als països on no hi hagués tradició de blat de moro per a ensitjat, es pogués incorporar l'herba per a enfilat al règim d'ajuts (sense increment de la superfície de base total) i amb aplicació als efectes d'ajuts dels efectes de base total).

La limitació superficial que imposa l'OCM és relativa, ja que no impedeix, a mitjà i llarg termini, una certa flexibilitat en la redistribució de les superfícies de secà i regadiu, així com un ajustament dels rendiments regionals. Això permetria que, per qüestions d'equilibri territorial o de manteniment de la població, es poguessin destinar noves zones al cultiu de cereals/blat de moro farratgers en regadiu.

També, malgrat les limitacions superficials i que, globalment, els cereals són excedentaris a la UE, no és descartable que mitjançant una reducció de costos, la producció nacional pugui arribar a ser competitiva al mercat interior comunitari, en determinats espais, temps i qualitats. L'increment moderat de la regadiu pot contribuir a aquesta reducció de costos en la producció ia la defensa de larentes dels agricultors, sempre que es complementi amb una millora d'altres factors estructurals de la producció, la distribució i la comercialització.

Les limitacions de l'OCM i de mercat derivats d'un increment de superfície i de producció es poden assimilar raonablement.

• OCM dels productes farratgers dessecats, que inclou l'alfals, escampeta, trèvol, tramussos, veces, almortes i altres productes anàlegs.

La producció d'alfals i altres lleguminoses farratgeres amb destinació a dessecació es troba limitada per la CNG i la reducció en l'ajuda com a conseqüència de la seva superació, cosa que estableix una autolimitació des del propi sector i, sobretot, des de la indústria dessecadora.

Tot i això, cal recordar que el règim de penalitzacions, que no és acumulatiu ja que garanteix l'absorció de tota la base financera pressupostària corresponent, permetria consolidar xifres més altes de producció espanyola. A més, tenint en compte que el primer 5% de sobrepassament de la CMG és de coresponsabilitat comunitària, la penalització de lajuda en molts casos pot ser assumible pel productor.

D'altra banda, i amb independència de les ajudes de l'OCM als farratges dessecats, els cultius farratgers poden ser emprats com a base superficial per tenir accés a les primes ramaderes lligades a densitats de càrrega ramadera per hectàrea, i això no només en termes de les ajudes de la PAC, sinó de racionalitat de les explotacions ramaderes.

També seria possible l'increment de la producció en regadiu d'altres superfícies destinades a l'alimentació animal i no incloses en el règim comunitari dels farratges dessecats, com són els prats naturals i les pastures.

Per tot això, es pot afirmar que a Espanya hi ha un marge raonable d'expansió del cultiu de farratgeres en regadiu. Espanya compta, a més, amb unes condicions naturals, especialment de clima, molt propícies per a la producció de lleguminoses farratgeres, així com un important “know how” a la indústria de deshidratació.

Aquesta expansió seria més positiva en l'actual context del sector ramader després de la crisi de l'EEB. De fet, la prohibició d'utilitzar farines animals com a font de proteïnes a l'alimentació animal pot suposar una oportunitat per incrementar la producció de farratges, especialment d'alfals i altres lleguminoses, que han estat cultius tradicionals d'àmplies zones de l'interior de la península. Amb això, s'obre la possibilitat de destinar noves superfícies de regadiu a aquests cultius, sempre que fossin rendibles en termes econòmics.

El març del 2001, la Comissió va presentar un informe sobre la producció de proteïnes vegetals davant la prohibició de l'ús de farines animals als pinsos. L'informe analitza les possibilitats d'increment de la producció comunitària de proteïnes vegetals en el termini de 2 a 5 anys, mitjançant el foment de la producció d'oleaginoses i proteaginoses, l'autorització de produir cultius rics en proteïna a les superfícies retirades i el foment de la producció de farratges dessecats, augmentant la quantitat màxima garantida, per exemple, en la3 5%.

Als principals països productors d'alfals de la UE ja s'està reclamant a la Comissió un augment de les quantitats màximes garantides de farratges dessecats per fer front a la nova demanda de proteïna vegetal. Es dugui a terme l'increment de la CMG o no, aquesta seria una bona oportunitat per reforçar el sector comunitari de producció de proteïnes vegetals destinades a l'alimentació animal, a la vista de l'estratègia ofensiva que en aquest sentit, i concretament al sector de la soja, ha desenvolupat els EUA al GATT.

Al mapa adjunt s'ofereix una visió global dels cultius en regadiu, quant al percentatge de superfície cultivada sobre les superfícies de referència.

* * *

3.6 La indústria alimentària

3.6.1 Importància de la indústria alimentària espanyola

La indústria alimentària (IA) té un pes considerable en el context de la indústria espanyola, tant com a demandant de matèries primeres del sector agrari com a generadora d'ocupació i de valor afegit, cosa que es dedueix de la comparació de les magnituds macroeconòmiques corresponents.

L'índex de producció de la indústria alimentària espanyola ha crescut en el període 1995/1999 un 8,8%, fet que representa una taxa mitjana anual del 2,2%. La contribució espanyola a la indústria alimentària europea és del 10,91 TP3T del valor afegit i el 14,61 TP3T de l'ocupació.

La capacitat d'ocupació del sector és encara elevada i la ràtio inversió/lloc de treball creat favorable enfront de la indústria en general. S'estima que les inversions necessàries per a la creació d'aquests llocs de treball, a causa dels esforços modernitzadors i de capitalització del sector agroalimentari, s'iguala cada cop més.

Les indústries alimentàries ocupaven el 31 de desembre de 1999 un total de 376.364 treballadors, cosa que suposava un 14,5% del total de la indústria nacional.

Pel que fa al comerç exterior, les exportacions corresponents a les indústries alimentàries van suposar un valor de 1,267 bilions de pessetes i les importacions 1,304 bilions de pessetes, amb un saldo de –37.000 milions de pessetes i una taxa de cobertura del 97,1%.

3.6.2 Característiques del sector

La indústria alimentària, amb una participació del 17,7% al total de la producció industrial nacional és el sector més important, si bé el seu valor afegit és inferior al procedent del sector energètic.

En integrar-se a la UE, el sistema agroalimentari espanyol es va incorporar al conjunt principal d'empreses agroalimentàries del món i al principal conjunt productor i consumidor dels productes procedents de les IA. A partir de l'adhesió s'intensifiquen els processos de concentració i internacionalització del sector, tenint com a protagonista aquest dinamisme reestructurador, l'entrada de capital estranger dirigit, principalment, al control dels canals de comercialització ia l'adquisició de quotes orientades al mercat nacional. Tot i aquesta evolució ens trobem amb una estructura sectorial caracteritzada per un alt nivell d'atomització, de manera que de les 33.105 empreses agroindustrials censades l'1 de gener de 2000, el 97,1% d'elles donen feina a menys de 50 persones (petites empreses tenen un gran a les grans) el 0,6% 2,3% restant correspon a mitjanes empreses, podent distingir els tipus d'empreses següents:

• Empreses de petita dimensió, de caràcter familiar.
• Empreses intermèdies que generalment tenen l'origen en empreses familiars i que, en uns casos, mantenen aquest caràcter o han evolucionat a formes societàries.
• Empreses multinacionals, que han accedit al mercat espanyol a través de l'establiment de filials o per la compra de participacions majoritàries a empreses nacionals.

El moviment cooperatiu espanyol, si bé no arriba a les dimensions d'alguns països europeus, ha obtingut importants èxits en la transformació i la comercialització. Les organitzacions de productors també han tingut un paper preponderant a l'estructuració dels mercats de fruites i hortalisses fresques.

3.6.3 Distribució sectorial

A continuació, s'hi inclou un quadre amb el nombre d'empreses alimentàries per subsectors i la variació d'empreses en el període 1995/1998. No es disposa de distribució per subsectors per a l'any 1999. Durant aquest any es va produir una reducció de 763 empreses, fet que va suposar una disminució del voltant del 2% respecte a les existents l'any 1998, continuant la tendència dels darrers anys d'ajustament i equilibri al sector per atenuar l'elevat grau d'atom.

Nº D'EMPRESES DE LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA PER SUBSECTORS (1995/1998)

Als quadres i gràfics següents es detallen per subsectors la facturació i l'ocupació de la indústria alimentària.

VENDES NETES, DESPESES DE PERSONAL I PERSONES OCUPADES ALS DIFERENTS SUBSECTORS DE LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA A 31 DE DESEMBRE DE 1999

El sector d'escorxadors i indústries càrnies és el més important que representa una producció del 18,1% sobre el total de la indústria alimentària. Les indústries làcties constitueixen el segon grup en importància amb una participació de l'11,14%, i el tercer correspon al sector d'olis i greixos (8,91%). Aquest conjunt de sectors significa més de la tercera part (38,2%) del total de la producció bruta, per la qual cosa té una significació estratègica per a la consolidació del sistema agroalimentari.

El sector de fleca, pastisseria i galetes és el que més valor afegit i ocupació proporciona.

3.6.4 Distribució regional de la indústria alimentària

Les comunitats autònomes amb més pes al sector són Catalunya i Andalusia, seguides a considerable distància per Castella i Lleó, València i Madrid, expressant-se en aquesta distribució els dos factors de localització més importants:

• La proximitat als grans centres de consum.
• La proximitat als proveïdors de matèries primeres.

Amb relació a la importància de la IA respecte a la capacitat industrial de cada comunitat autònoma, és evident la predominància de les regions agràries. Així per Extremadura el 45,4% del seu producte industrial procedeix de la IA ia Andalusia, Múrcia i la Rioja superen el 30%, mentre que a les regions més industrialitzades aquesta relació es redueix a un 7,6% per al País Basc ia un 10,1% per a Madrid.

PRODUCCIÓ DE LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA RESPECTE AL SECTOR INDUSTRIAL (ANY 1999)

ESTRUCTURA DE LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA (ANY 1999)

3.6.5 Trets característics de la indústria alimentària

L'anàlisi detallada del sector agroindustrial permet identificar les característiques fonamentals següents:

• És un sector bàsicament anticíclic, i es constata que en situacions de bonança econòmica creix a una taxa inferior que la resta de la indústria, mentre que en període de crisi es comporta de manera més estable.
• La capacitat d'ocupació és elevada, l'efecte multiplicador de la inversió sobre
• La demanda de mà d'obra està servida per les categories menys qualificades, cosa que dóna lloc a un escanyament en el desenvolupament del potencial productiu.
• L'administració ha fet un esforç econòmic important en la formació professional, inversió encara escassa que no supera el 50% de la mitjana dels països de la UE.
• El valor brut afegit de la IA creix a una velocitat superior que el conjunt del sistema industrial, si bé aquest creixement es troba desigualment distribuït entre els diferents subsectors en funció dels esforços d'innovació tecnològica, es refereix especialment als subsectors d'indústries làcties, cacau, xocolata, confiteries i productes elaborats i elaborats.
• El grup de les indústries càrnies es descompon en dos grups diferenciats: l'elaboració i la preparació de productes carnis, en creixement, respecte al valor afegit i el de sacrifici d'animals en franc retrocés.
• Els sectors de tecnologia més moderna i amb menors possibilitats de diversificació, olis i greixos, sucres, molineria i pinsos es mantenen estables en termes corrents.
• El cost de la mà d'obra a les IA espanyoles és més baix que a les de la UE, però aquesta posició d'avantatge es veu compensada pel fet que alguns components de l'estructura de costos són pitjors comparativament als d'altres països de la UE.

3.7 El comerç exterior agrari

L'anàlisi del comerç exterior agrari permet valorar la contribució a l'economia del mateix sector ia la del conjunt nacional. També permet avaluar l'eficàcia relativa del sistema alimentari espanyol respecte a altres països i identificar els subsectors o segments productius més dinàmics o competitius.

Al quadre resum de les diferents balances comercials s'observen saldos i taxes de cobertura clarament favorables en els productes agraris destinats a l'alimentació humana o animal i dins d'aquesta a la d'aliments no transformats. Per contra, tenen saldos negatius i taxes de cobertura baixes, els productes agraris no alimentaris (fusta, pells, fibres tèxtils) i els productes alimentaris transformats.

BALANÇA COMERCIAL ESPANYOLA

L'agricultura espanyola, des de l'adhesió a la CEE, tendeix a esdevenir una agricultura d'exportació. El percentatge de la Producció Final Agrària que es destina a l'exportació no ha fet més que créixer els darrers quinze anys. Després d'haver-se mantingut al voltant d'un 30% al període 87/90, el creixement s'accelera a partir del 1991 i actualment la producció exportada és més del doble que el 1986.

A l'evolució del comerç exterior agrari s'observa també un creixement continuat del valor tant de les importacions com de les exportacions, amb unes taxes de cobertura en ascens des del 1992 coincidint amb el final del període transitori establert a l'Acta d'Adhesió i la posada en marxa del Mercat Únic. Amb aquesta evolució, les taxes de cobertura són superiors a 100 des del 1996, havent assolit el 120,7% el 1997.

La importància relativa del comerç exterior del sector agrari, que representa un 7% del PIB, es tradueix que les exportacions agràries representen un 14% de les exportacions totals, mentre que les importacions agràries només representen un 9,6% de les importacions totals.

Des d'una perspectiva geogràfica, cal destacar que els intercanvis comercials intracomunitaris representen a l'any 1999 el 78,64% i el 59,9% de les exportacions i importacions espanyoles respectivament.

Els productes més significatius d'exportació són les fruites i hortalisses, el vi i l'oli d'oliva, tots ells productes mediterranis, i la carn de porcí.

Les importacions més importants són la d'aliments per al bestiar (havia de soja i blat de moro sobretot), fusta, formatges, blat tou i altres productes aliens a l'agricultura europea (cafè, cacau, greixos d'origen tropical, etc.).

En aquesta síntesi sobre el comerç exterior agrari cal destacar la posició competitiva als mercats exteriors de les fruites i hortalisses, incloent-hi els cítrics, vi i oli d'oliva. També es posa de manifest la dependència del sector ramader de les importacions d'aliments per al bestiar així com dels productes forestals.

De la ja propera entrada en vigor de l'euro com a moneda única i de l'ampliació de la UE cal esperar un impuls als intercanvis comunitaris i les futures negociacions al si de l'OMC afavorirà el comerç amb tercers països. Tot aquest desenvolupament del mercat exigirà reforçar la competitivitat de les produccions espanyoles en uns casos, per mantenir i consolidar la seva bona posició als mercats, i en altres, per aprofitar les oportunitats productives que ofereix el desenvolupament dels intercanvis.

En un altre apartat anterior es van analitzar amb detall les perspectives dels mercats a cada sector i la seva incidència en les actuacions i evolució dels regadius.

3.8 Consideracions mediambientals d'incidència a l'agricultura

La sensibilitat creixent de la societat pel medi ambient i l'extens camp normatiu i legislatiu existent en aquesta matèria, tant a nivell comunitari com nacional, fan que els factors ambientals tinguin una destacada influència en tota planificació del desenvolupament econòmic. En concret, per a la planificació dels regadius la protecció del medi natural establirà importants limitacions i condicionants que cal considerar en l'elaboració del PNR.

3.8.1 Política mediambiental de la Unió Europea

El medi ambient ha passat en tres dècades de ser un concepte gairebé marginal i idealista a una necessitat pràctica i concreta, sentida per tota la societat actual. A això hi ha contribuït la generalització d'un model de desenvolupament accelerat i intensiu que ha provocat problemes ecològics no desitjats, sobretot a la dècada dels 80.

Al mateix temps que es comprovava que aquest model de desenvolupament podia poder en perill la continuïtat de la vida al planeta, va ser cada cop més contestat, i es va obrir camí un nou model que qüestiona els postulats de creixement econòmic indiscriminat i defensa un altre tipus de valors que miren més cap al respecte al medi ambient, com un dret de les generacions futures.

La Unió Europea conscient d'aquesta realitat, ha reaccionat a favor d'aquest nou model de desenvolupament considerant-ho com un desafiament i incorporant-lo a tota la seva normativa com un objectiu a assolir. Encara que hi ha antecedents de la preocupació de la UE pels temes ambientals (des de la Conferència d'Estocolm de l'any 1972, fins a l'Acta Única del 86) és a partir de la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament (1992) quan s'adquireix, per part de tots els Estats signants de la Declaració de Rio i de cap a l'anomenat Desenvolupament Sostenible.

Aquests compromisos es van incorporar immediatament a la normativa comunitària a partir de laprovació del V Programa comunitari de política i actuació en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible (1993). En aquest Programa es decideixen cinc sectors prioritaris sobre els quals s'han d'aplicar especialment els continguts del V Programa. Aquests sectors són l'agricultura, l'energia, el transport, el turisme i la indústria.

Però els antecedents de la UE són importants, i amb anterioritat a aquest programa s'havien desenvolupat quatre programes d'acció de política ambiental més que han donat lloc que, actualment, hi hagi un autèntic entramat més o menys harmònic de normes i principis per a la conservació del medi ambient, que posa de manifest la intensa evolució de la política ambiental comunitària. Tot això té com a denominador comú aconseguir la plena integració dels principis de conservació dels recursos naturals i del medi ambient a les polítiques sectorials.

Cal ser conscients que des de l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam aquesta filosofia es consolida, en adquirir la clàusula de la integració un paper preponderant al Tractat, i en ser considerat aquest principi l'instrument més idoni per fomentar el desenvolupament sostenible. Els Consells europeus de Cardiff i de Viena (1998) van impulsar la seva ràpida aplicació, de manera que les limitacions ambientals sorgides com a conseqüència de l'aplicació dels compromisos existents, no representen opcions voluntàries sinó obligacions imprescindibles per poder afrontar un dels reptes més grans que s'ha plantejat la Unió Europea en relació amb la seva política ambiental i amb totes les seves polítiques sectorials.

D'aquesta gran profusió de normes existents en matèria de medi ambient al si de la UE, a continuació s'assenyalen algunes de les normes generals de conservació del medi ambient que tenen més incidència al sector agrari, als efectes de la integració esmentada:

Directiva 79/409/CEE, relativa a la conservació de les aus silvestres.

Directiva 85/337/CEE modificada per la Directiva 97/11/CEE relativa a lavaluació de les repercussions de determinats projectes públics i privats sobre el medi ambient (avaluacions dimpactes ambientals).

Directiva 90/220 sobre l'alliberament intencional en el medi ambient d'organismes modificats genèticament i les modificacions posteriors.

Directiva 91/156/CEE, sobre residus.

Directiva 91/676/CEE relativa a la protecció de les aigües contra la contaminació produïda per nitrats utilitzats a l'agricultura.

Directiva 92/43/CEE relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la flora i fauna silvestres. Directiva 96/61/CEE relativa a la prevenció i control integrat de la contaminació.

Directiva 2000/60, marc de laigua.

De totes les normes esmentades n'hi ha quatre que tenen una especial incidència al PNR, tant en el procés de planificació com en la posterior execució:

Directives Aus i Hàbitats

Les Directives 79/409/CEE del Consell de 2 d'abril de 1979 i 92/43/CEE del Consell de 21 de maig de 1992, conegudes, per simplificar, respectivament com a “Aus” i “Hàbitats” representen la normativa comunitària més important dirigida a la preservació dels hàbitats i de la preservació dels hàbitats. Són instruments jurídics pels quals es comprometen la Comunitat i els Estats membres a adoptar una sèrie de mesures específiques per a la protecció no sols de les espècies, sinó també dels seus hàbitats. Aquesta concepció afegeix un nou criteri de conservació als quals tradicionalment es feien servir, basat en la consideració conjunta dels hàbitats i de les espècies, en tenir a la pràctica efectes complementaris.

En virtut d'ambdues Directives és preceptiu que els Estats membres determinin unes superfícies de territori (Zones d'Especial Protecció per a les aus o ZEPAs i Llocs d'Interès Comunitari o LICs, respectivament) on els Estats membres han d'establir mesures especials de protecció i gestió per al manteniment dels hàbitats i les poblacions enumerades en els annexos. Entre aquestes mesures cal destacar les que intenten evitar dins d'aquests territoris, la contaminació i el deteriorament dels hàbitats, així com les pertorbacions que afectin el cicle biològic de les espècies, en particular de les incloses als Catàlegs d'Espècies Amenaçades.

No obstant això, aquestes superfícies o àrees d'aplicació de les Directives "Aus" i "Hàbitats" poden allotjar juntament amb hàbitats naturals altres zones més antropitzades, generalment cultius o altres formes tradicionals d'usos del sòl. Hi ha també una biodiversitat, fins i tot, en certs casos més valuosa que la que hagués posseït el mateix territori sense aquests usos, i que pot haver contribuït també a la creació d'una ZEPA o un LIC determinat. Són paisatges agraris la conservació dels quals comença també a cobrar cada vegada més importància en les polítiques agrícoles europees i nacionals.

Les Llistes de LIC proposades pels Estats membres seran la base per a la futura Xarxa Europea de Zones d'especial conservació, Xarxa Natura 2000, on tots els tipus d'hàbitats o espais comunitaris d'interès i en bon estat de conservació estaran representats. En compliment de la Directiva d'hàbitats Espanya ha presentat davant de la UE la seva proposta de LIC que, segons informació del Ministeri de Medi Ambient, assoleix una superfície de 11.675.531 hectàrees, cosa que representa més del 20 per cent de la superfície nacional i la distribució regional de la qual és la del quadre i mapa següents:

LLOCS D'INTERÈS COMUNITARI (LIC). ANY 2001

En compliment de la Directiva d'Aus, l'Estat Espanyol ha establit, des de la seva adhesió a la UE, un gran nombre d'àrees del territori com ZEPAs. Segons informació del Ministeri del Medi Ambient, en les dates actuals hi ha 280 ZEPAs, la superfície de les quals arriba a un total de 5.794.267 d'hectàrees, totes elles incloses als LIC. Aquesta superfície representa el 20% de la totalitat de les ZEPAs declarades a la UE, i Espanya és l'Estat membre amb més superfície de ZEPAs declarades, superior al conjunt de zones designades per països com França, Portugal, Itàlia i Grècia, que també compten amb una gran riquesa ornitològica. La distribució regional es recull al quadre i mapa següents:

ZONES D'ESPECIAL PROTECCIÓ AMBIENTAL (ZEPAs). ANY 2001

Directiva de nitrats

La Directiva 91/176/CEE, relativa a la protecció de les aigües contra la contaminació produïda per nitrats d'origen agrari, coneguda com a Directiva de Nitrats, és la norma comunitària relacionada amb la contaminació de sòls i aigües, que més pot incidir al PNR.

Estableix la figura de “zones vulnerables” per a aquelles superfícies l'escorrentia o filtració de les quals afecte o pugui afectar masses d'aigües contaminades per nitrats o amb risc d'estar-ho.

La Directiva exigeix a cada Estat membre la declaració de les zones vulnerables i la seva comunicació a la Comissió, així com la revisió de les mateixes almenys cada quatre anys. També fixa l'obligatorietat d'elaborar uns programes d'acció per a aquestes zones que continguin mesures per prevenir i reduir la contaminació causada pels nitrats d'origen agrari. Entre aquestes mesures cal esmentar la limitació de les aplicacions de fertilitzants al terreny (segons tipus de sòl, condicions climàtiques, necessitats de reg, etc.) i fins i tot la prohibició en certs períodes, així com totes aquelles que incideixin en la gestió de l'ús de l'aigua. En tot cas aquests programes inclouran les mesures incorporades als codis de bones pràctiques agràries, que així mateix preveu la Directiva per a la seva aplicació voluntària pels agricultors en condicions normals. És a dir, aquests codis passen a ser obligatoris per a les zones vulnerables.

Cal indicar que actualment a Espanya ja hi ha 1.300.000 hectàrees de superfície de regadiu ubicades a les zones vulnerables declarades per les comunitats autònomes, en conseqüència, els programes d'acció que s'elaboraran per al futur, han de tenir molt present les previsions de regadius contingudes al PNR.

Directiva Marc d'Aigües

Des de la dècada dels 70 la UE ha aprovat més de 25 Directives que es refereixen tant a les aigües dolces com a les marines i poden diferenciar-se fonamentalment en dos tipus: les que intenten impedir l'abocament de substàncies perilloses i les que fixen normes mínimes de qualitat segons l'ús que hagi de tenir l'aigua (per a la beguda, per al bany, etc.).

Era, doncs, molt convenient actualitzar i agrupar tota aquesta normativa en una Directiva global sobre la matèria. Aquest és un dels objectius de la Directiva 2000/60, del Parlament Europeu i del Consell, per la qual sestableix un marc comunitari dactuació en làmbit de la política daigües. Tracta de fixar uns principis comuns, a més de garantir la coordinació, la integració i l'adaptació de les estructures a aquests principis generals de protecció i ús sostenible de l'aigua a la Comunitat, respectant la subsidiarietat dels Estats membres.

La Directiva propicia la reflexió sobre la manera d'abordar aquesta nova política d'aigües, on la dimensió ambiental és prioritària i conduirà a noves formes de gestió ia una nova cultura de l'ús de l'aigua. Com que es tracta d'un bé escàs, cal considerar aquest recurs com un bé econòmic que està subjecte a l'aplicació del principi de qui contamina paga, i per al qual també es tindrà en compte el principi de recuperació dels costos.

Aquesta Directiva que, en conjunt és molt positiva, quan pretén salvaguardar els interessos mediambientals, ha de ser tinguda en compte en totes les actuacions relatives als regadius, en les quals com a punts més importants cal assenyalar els següents:

• La protecció de les aigües superficials, subterrànies i marines, per aconseguir un bon estat de les aigües, considerant aspectes quantitatius, qualitatius i ecològics.
• La utilització de les millors tècniques mediambientals per al control de la contaminació difusa.
• La recuperació dels costos dels serveis relacionats amb laigua (referents a la regulació, explotació, manteniment i amortització de les obres hidràuliques, així com els costos ecològics). Això no obstant, cal tenir en compte que l'article 9 de la Directiva al punt 4 estableix que els Estats membres no incompliran la Directiva si decideixen no aplicar la recuperació íntegra dels costos, d'acord amb les pràctiques establertes per a una determinada activitat d'ús d'aigua i sempre que això no comprometi l'assoliment dels seus objectius.

Les noves orientacions per a la política de regadiu que es plasmen al PNR Horitzó 2008, incorporen les exigències ambientals alhora que donen una gran importància als seus programes d'actuacions a l'estalvi d'aigua de reg ia la seva gestió, reduint al màxim els retorns i propugnant la limitació a les transformacions en regadiu en determinades unitats. Al llarg del desenvolupament del Pla Nacional de Regadius s'haurà de constatar l'adequació de les exigències mediambientals als diferents programes d'actuacions.

Per a la total aplicació de la Directiva sestableix un període dadaptació que permetrà poder anar ajustant les actuacions del Pla al compliment de la mateixa, en tot cas sense necessitat esgotar lample marge de temps que permet la Directiva.

3.8.2 La política medi ambiental de la UE i la PAC

Com que el sector agrari és un dels considerats per la Unió Europea com a prioritaris als efectes de la integració dels aspectes ambientals, es pot dir que la política ambiental comunitària ha tingut una ràpida repercussió en la política agrícola comuna (PAC), fins a l'extrem que les dues últimes reformes de la PAC han estat molt condicionades pels compromisos ambientals abans apuntats.

En efecte, la integració del medi ambient al sector agrari es comença a plasmar en la reforma de la PAC del 92, que va incorporar mesures de contingut clarament mediambiental, especialment a partir dels Reglaments (CEE) 2078/92 i (CEE) 2080/92 del Consell que, respectivament, fomentaven mesures agroambientals i mesures forestals. Però és sobretot en l'última reforma, dissenyada a l'anomenada Agenda 2000, quan es completen les mesures per a aquesta integració i per al compliment dels principis i les normes derivats dels convenis internacionals en matèria de medi ambient. No en va l'article 2 del Tractat d'Amsterdam reforça com a principal objectiu de la Política comunitària la integració del medi ambient per obtenir un desenvolupament sostenible.

En síntesi, es podria dir que la darrera reforma de la PAC persegueix que l'agricultura desenvolupi al màxim els seus efectes positius sobre el medi ambient, alhora que elimina els negatius. D'altra banda, pretén ser la resposta per al principi del mil·lenni als nous reptes plantejats durant els darrers anys a l'agricultura europea, dos dels quals són la clau del seu futur: l'ampliació de la UE i les negociacions que es duen a terme a l'Organització Mundial de Comerç.

Pel que fa a això, és general el reconeixement del positiu paper que l'agricultura exerceix en la consecució del desenvolupament sostenible. Però l'evolució de les tecnologies que s'estan aplicant a l'agricultura per intensificar la producció i aconseguir millors rendiments al cost més baix, ha provocat una pressió creixent sobre els recursos naturals i sobre el medi ambient en general, posant en relleu la necessitat d'incorporar requisits mediambientals per evitar o pal·liar els possibles efectes negatius d'aquestes tecnologies.

És a dir, la gran interdependència existent entre l'agricultura i el medi ambient fa que de la mateixa manera que es puguin produir efectes nocius per al medi ambient per una agricultura agressiva, també l'agricultura pot contribuir de manera molt positiva a assolir els objectius de conservació del medi natural.

Els Reglaments sorgits de la reforma parteixen d'aquests plantejaments i reflecteixen aquestes preocupacions, incorporant nombrosos criteris i disposicions de caràcter ambiental que permetin configurar un nou model d'agricultura orientada a la consecució del desenvolupament sostenible i la integració del medi ambient al sector.

Només a títol d'exemple i sense pretendre ser exhaustius es poden citar:

• El Reglament (CE) 1260/99, pel qual sestableixen disposicions generals sobre els Fons Estructurals regula de forma específica les exigències mediambientals perquè puguin ser aplicats aquests Fons al finançament dels programes proposats pels Estats membres. Amb caràcter general, es pot afirmar que considera la fase d'avaluació i seguiment dels programes com una part imprescindible per garantir la integració de la política ambiental a la PAC. Per a aquestes avaluacions es faran servir indicadors groambientals.
• El Reglament (CE) 1257/99 sobre ajut al desenvolupament rural també exigeix una valoració de l'impacte ambiental del Programa mitjançant els indicadors corresponents. Però, a més, obliga a l'aplicació de codis de “bones pràctiques agrícoles”.
• El Reglament (CE) 1259/99, sobre els règims d'ajuda directa de la PAC, condiciona el pagament dels ajuts directes als agricultors a què es compleixin una sèrie de requisits en matèria de medi ambient.

A més, trasllada als estats membres la responsabilitat d'adoptar les mesures apropiades per a la conservació del medi ambient i de determinar les sancions que corresponguin pel seu incompliment.

• Igualment es podrien citar el Reglament (CE) 1251/99 sobre el règim de suport als productors de determinats cultius herbacis; el Reglament (CE) 1254/99 sobre l'OCM al sector de la carn de boví i els corresponents a tots els sectors.

En tots ells s'exigeix el compliment d'“unes normes mediambientals mínimes” que o bé s'estableixen a cada Reglament o en cas contrari, cal entendre que fan referència a la necessitat de fixar uns estàndards ambientals que com a mínim comprenguin “el respecte de les exigències mediambientals obligatòries” (article 28 del Reglament CE 1750/99).

A més, cal assenyalar que la UE ha elaborat una Estratègia d'integració dels aspectes mediambientals i el desenvolupament sostenible a la PAC, que reconeix la diversitat de les diferents regions europees, basant la competència de la seva aplicació i presa de decisions a les autoritats nacionals i locals per poder adaptar-les a les diferents situacions particulars de cada zona.

En aquesta Estratègia emergeix un model agrari europeu que reserva a l'agricultura un paper multifuncional en què, a més de la seva funció productiva, s'hi inclouen la protecció del medi ambient i el paisatge, la seguretat i la qualitat alimentària i el benestar dels animals. No obstant això, les mesures ambientals aplicades a la PAC també hauran de tenir en compte la necessitat de mantenir la competitivitat dels agricultors europeus davant dels altres països.

En conclusió, la integració del medi ambient a l'agricultura implica, d'una banda, el compliment dels mandats generals existents a la UE en matèria de medi ambient i, de l'altra, el compliment de les normes específiques sorgides de la reforma de la PAC, que estan alhora impregnades de requisits ambientals.

Tot això condiciona de manera important, l'execució de la política agrària i de desenvolupament rural. De vegades obligarà a establir limitacions a certes pràctiques agrícoles (ocupació de fitocides, fertilitzants, etc.) però també pot conduir fins i tot a fixar prohibicions per a determinats cultius o formes dexplotació en algunes zones. En aquest sentit, cal prestar especial atenció a les zones vulnerables declarades en virtut de la Directiva de Nitrats ia les zones protegides incloses a la Xarxa Natura 2000, creades en virtut de la Directiva d'Hàbitats.

Per compensar aquestes limitacions i les prohibicions, la PAC compta amb un sistema d'incentius que estimula el desenvolupament d'una política més activa i respectuosa amb el medi ambient. Aquests incentius estan recollits principalment als Reglaments derivats de la reforma de la PAC que abans s'han citat.

Tot això obliga a analitzar els Programes Comunitaris Agraris i les diferents mesures que s'aplicaran des de la perspectiva ambiental ia fer-ne un seguiment i una avaluació. Entre els mecanismes a utilitzar amb aquesta finalitat es ressalta l'ús d'indicadors agroambientals, així com d'aquells que incideixen sobre els aspectes socials i econòmics necessaris per a la consecució del desenvolupament sostenible.

3.8.3 Política mediambiental nacional

Amb caràcter general, cal indicar que la política mediambiental espanyola, se situa en el marc de la política ambiental de la UE com passa amb les polítiques de tots els països membres en aquesta matèria, atès el caràcter supranacional i obligatori que té la normativa comunitària. No obstant això, aquest pla supranacional permet diferents aplicacions que són afrontades pels diferents estats membres en les seves polítiques nacionals respectives.

Dins la política mediambiental espanyola, únicament es farà una breu referència a dues grans àrees, perquè són les que estan més relacionades amb l'agricultura, en general, i amb el regadiu, en particular:

• La política de conservació de la naturalesa.
• La política de laigua i els recursos hidràulics.

La política de conservació de la natura està inspirada en l'Estratègia Espanyola per a la Conservació i Ús sostenible de la Diversitat Biològica que s'inscriu a l'Estratègia de la Comunitat Europea en matèria de Biodiversitat.

Un dels suports fonamentals de tal Estratègia és la preservació dels ecosistemes. En aquest camp, les accions prioritàries han estat encaminades a completar i consolidar la Xarxa de Parcs Nacionals, concebuda com un mostrari prou representatiu i ben conservat de la diversitat ecològica del nostre país. Per assolir aquest objectiu s'han anat incorporant les representacions més significatives dels principals ecosistemes espanyols encara absents de la Xarxa, i se'ls ha dotat tots els corresponents instruments de planificació i gestió.

Un altre instrument bàsic per a la protecció dels hàbitats el formen els espais protegits autonòmics. Les diferents comunitats autònomes fent ús de les seves competències han declarat, a través de diferents figures de les seves legislacions, un elevat nombre d'espais protegits amb diferents nivells de protecció segons la figura legal de què es tracti. A continuació, hi ha un quadre resum amb la superfície d'espais protegits per CC.AA., on es pot apreciar que comptem amb un total de 3.605.500 hectàrees. Completa la informació un mapa d'Espanya on s'assenyalen aquests espais naturals en taques de color verd.

ESPAIS NATURALS PROTEGITS

Però l'extensió superficial més gran l'ocupen els Llocs d'Interès Comunitari (LIC) que representaran una aportació molt important a la Xarxa Natura 2000, no només quantitativa sinó també qualitativa, per contenir ecosistemes molt rics en diversitat biològica. Entre ells s'inclouen les ZEPAS, que tenen un paper destacat en la protecció de les aus per la gran varietat d'hàbitats i espècies d'aus que allotgen, així com molts dels Espais Naturals Protegits, esmentats anteriorment.

Un altre aspecte bàsic de la política de conservació de la natura és la conservació d'espècies i molt especialment d'espècies amenaçades, tant de flora com de fauna. A aquest efecte les comunitats autònomes estan desenvolupant plans de recuperació, conservació i maneig d'aquestes espècies. També ha servit per assolir aquest objectiu l'elaboració, revisió i actualització dels Catàlegs, nacionals i autonòmics.

Els principals instruments normatius per a lexecució daquesta política són la Llei 4/1984, de Conservació de les Espècies Naturals i de la Flora i Fauna Silvestre, i les lleis 40/1997 i 41/1997, que modifiquen parcialment lanterior; així com el Reial decret 1997/1995, de mesures per contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la flora i fauna silvestres. Amb ell es va fer la transposició de la Directiva dhàbitats a lordenament jurídic intern. Va ser modificat pel R. Decret 1193/1998, per adaptar-lo al seu torn a la darrera modificació de l'esmentada directiva.

La política d'aigües ha estat marcada per la planificació hidrològica, que va cobrar una importància especial a partir de la Llei d'Aigües de 1985 en considerar-la imprescindible per poder fer una política coherent en aquesta matèria. El màxim exponent d‟aquesta planificació ha estat el Pla Hidrològic Nacional que constituirà el marc general d‟aquesta política juntament amb la Directiva marc de l‟aigua, ja comentada.

Es pot afirmar que hi ha dos aspectes excel·lents que acumulen els esforços més importants: Aconseguir el bon estat ecològic del domini públic hidràulic prestant la màxima atenció als factors ambientals (cabals ecològics, controls d'abocaments, etc.), i racionalitzar l'ús de l'aigua davant el gran increment de la seva demanda i el destacat paper que juga en l'equilibri del desenvolupament regional.

Els principals instruments normatius per dur a terme la política d‟aigües són:

• La ja esmentada Llei 29/1985, d'Aigües, així com el R. Decret 849/86 que va aprovar el Reglament del Domini Públic Hidràulic, el R. Decret 650/87 que va definir els àmbits territorials dels Organismes de conca i els Plans Hidrològics, i el R. Decret 82/1999.
• Així mateix, cal ressaltar el R. Decret 1138/90, pel qual s'aprova el Reglament Tècnic Sanitari per a proveïment i control de la qualitat de les aigües potables i el R. Decret 261/96 sobre protecció de les aigües subterrànies contra la contaminació per nitrats d'origen agrari, que trasposa la Directiva 6/9. Tots dos configuren la política mediambiental de les aigües i els recursos hídrics, especialment en els aspectes relacionats amb l'agricultura.
• La Llei 46/99, d'Aigües que modifica l'anterior Llei de l'any 85, articula mecanismes jurídics per millorar la gestió de l'aigua a nivell nacional i fomentar la participació en aquesta gestió, però sobretot contempla una sèrie de mesures per protegir la qualitat de les aigües i establir polítiques d'estalvi d'aigua.

Pel que fa a les polítiques d'estalvi d'aigua, a banda de fomentar la utilització de noves tecnologies de dessalació i reutilització, aquesta Llei estableix el següent, de gran influència en els regadius

• L'obligació dels titulars de drets d'ús privatiu de l'aigua a instal·lar i mantenir sistemes de mesura homologats.
• L'establiment de l'obligatorietat de la constitució de comunitats d'usuaris als aqüífers declarats sobreexplotats o en risc d'estar-ho.
• La introducció dun factor corrector sobre els cànons dexplotació i conservació de les obres hidràuliques, a satisfer pels usuaris daigua per a reg quan aquests consumeixin quantitats superiors o inferiors a les dotacions de referència. Aquest factor pot oscil·lar entre 2 i 0,5.

4 Situació actual dels regadius

4.1 Introducció i estructura del capítol

Per abordar amb rigor una planificació dels regadius cal tenir un coneixement sistematitzat de la seva situació actual, de la importància en la producció i la productivitat de les explotacions i de la contribució a l'ocupació i al desenvolupament socioeconòmic de les comarques rurals.

Alguns d'aquests aspectes ja han quedat ressenyats, juntament amb altres referències bàsiques al capítol 3 i no cal tornar-hi.

Aquest capítol s'estructura en QUATRE grans apartats:

• Al primer, referit als regadius existents, es recullen les dades globals sobre superfícies regables i efectivament regades, i sobre l'evolució històrica de les transformacions en regadiu promogudes per la iniciativa pública i privada; es detalla una àmplia sèrie històrica comparativa de la producció i la productivitat en secà i regadiu, i s'avalua territorialment l'ocupació en tots dos casos. El contingut substancial daquest apartat sintetitza els resultats més significatius obtinguts en els estudis de caracterització i tipificació, realitzats sobre lorigen de les aigües, sistemes de reg, orientació productiva, estat de les infraestructures, dimensió de les explotacions, etc. que permeten determinar fins a quin punt és convenient promoure actuacions de millora als regadius que actualment estan en explotació.
• El segon apartat fa referència a 36 zones regables que estan en diferents situacions administratives i fases d'execució per qualsevol administració pública i que han estat investigades amb detall. Els resultats de la investigació es presenten, per a cada zona, en una fitxa resum acompanyada de la informació gràfica corresponent.
• El tercer apartat es refereix a les anàlisis i estudis realitzats en possibles noves zones a transformar, entenent com a tals aquelles àrees que alguna vegada han estat considerades com a regables per les diferents administracions públiques, ja sigui dins d'una planificació general (Plans Hidrològics de Conca, per exemple) o com a actuacions singulars territorials. En aquest apartat, com en el segon, es tracta de definir la viabilitat actual de la transformació i el grau de prioritat de la seva inclusió en una planificació sectorial en un horitzó determinat, temporal i financer.
• Al quart apartat s'analitzen diferents aspectes dels regadius en relació amb l'economia de les explotacions, la demanda i el consum d'aigua, la utilització d'aigües subterrànies, els plans energètics, l'ordenació del territori i el medi ambient.

4.2 Regadius en explotació: caracterització i tipificació

4.2.1 Dades generals

Actualment es reguen a Espanya 3.344.637 hectàrees que representen el 7% de la superfície nacional i el 13% de la superfície agrícola útil.

D'aquesta superfície regada, n'hi ha 1.077.000 ha (aproximadament un terç del total) de regadius tradicionals o històrics (anteriors a 1900) dels quals 782.000 ha es consideren promoguts per la iniciativa privada i la resta de 295.000 ha per l'acció pública.

Al segle passat en aplicació de la Llei de 1911, el Ministeri de Foment d'Obres Públiques ha promogut la transformació en reg de 316.000 ha, mentre que els regadius realitzats per l'Institut Nacional de Colonització i, posteriorment per l'Institut de Reforma i Desenvolupament Agrari, bé per iniciativa pròpia o mitjançant els Plans Coordinats amb el Ministeri 992.000 ha.

Amb posterioritat als decrets de transferències de competències en matèria de reforma i desenvolupament agrari, les comunitats autònomes han executat 95.000 ha. Així mateix, la superfície posada en reg per iniciativa privada s'estima en 1.280.000 ha, 115.000 de les quals han rebut ajuda pública.

D'acord amb les xifres anteriors tenim la distribució següent de les superfícies regables:

Al gràfic adjunt s'analitza l'evolució de la superfície regada segons el promotor públic o privat.

El pes territorial relatiu dels regadius, mesurat com a percentatge que a cada comarca representa la superfície regada sobre la superfície comarcal total, i els perímetres dels regadius actuals es recullen als mapes següents.

La rellevància econòmica del regadiu en termes de producció i productivitat en comparació amb el secà es posa de manifest en els quadres següents:

ANÀLISI DEL VALOR DE LA PRODUCCIÓ AGRÍCOLA DEL REGADIU I DEL SECÀ (milions Ptes.) I DE LA PRODUCTIVITAT (Ptes./ha) A PESSETES CONSTANTS DEL 96

D'aquests quadres es dedueix que al regadiu s'obté el 50% de la producció final agrària en tan sols un 13% de la superfície agrícola i que el valor brut de la producció per hectàrea se situa, segons els anys, entre 400.000 i 500.000 pessetes.

Des de la perspectiva de l'ocupació, és evident que els cultius de regadiu generen més demanda de mà d'obra. Per completar allò indicat es fa ara una referència a les necessitats de mà d'obra en secà i regadiu a les diverses comarques agràries.

Tot i les dificultats de fer una diferenciació de l'ocupació entre els dos tipus per l'existència d'explotacions mixtes de secà-regadiu o agrícola-ramadera, s'ha estimat que el 1996, any de l'estudi, l'ocupació vinculada al regadiu va ser de 610.000 UTA entre ocupació fixa i temporal.

Les necessitats més grans de mà d'obra del regadiu respecte del secà són molt variables en funció dels cultius. Així, pot oscil·lar entre un 10% per a un cereal regat per aspersió i cobertura total o un 100% en cultius continentals regats per gravetat, fins a un 400% en fruites i hortalisses o un 4000% en cultius forçats.

Els mapes que s'inclouen a continuació donen una idea de les necessitats de mà d'obra a les comarques agràries.

De l'anàlisi dels mapes es dedueix que els majors increments en la utilització d'UTA es produeixen a la costa mediterrània i atlàntica sud, principalment a les comarques la dedicació principal de les quals són els cultius sota hivernacles i plàstic, posteriorment els hortícoles a l'aire lliure i els fruiters. A l'Espanya continental l'increment de la mà d'obra produït en les transformacions en reg és de menor importància en valors absoluts, podent passar de 0,005 UTA per hectàrea a xifres d'entre 0,010 i 0,030, i en determinades comarques poden superar la xifra de 0,20 UTA.

Convé assenyalar que a diverses comarques de Castella-la Manxa apareix als mapes amb més demanda d'ocupació el secà que el regadiu. Aquest fet, aparentment contradictori, té la seva explicació que el cultiu de major extensió en secà en aquestes comarques és la vinya, i en el regadiu són cereals, blat de moro i alfals, exigint aquell en secà major nombre de jornals que aquests en regadiu, la qual cosa no vol dir que les transformacions en regadiu transferència de cultiu de vinya en secà a cereals en regadiu. En tots els casos no s'ha tingut en compte l'ocupació indirecta induïda pel consum d'inputs més gran i la producció més gran generada en el regadiu.

4.2.2 Caracterització i tipificació

Per a un millor coneixement de la situació actualitzada dels regadius en explotació, s'han realitzat diversos estudis per a la seva caracterització i tipificació, a fi de planificar, quantificar i ordenar la millora i la consolidació.

Per fer l'estudi s'ha recopilat i analitzat la informació elaborada pels diferents organismes amb àmbits competencials agronòmics o hidràulics i la informació recollida directament al camp, mitjançant entrevistes directes als responsables de les unitats de reg i recorreguts de les superfícies regades. Les fases de treball desenvolupades han estat les següents:

• Recull i anàlisi de la informació existent.
• Identificació de les unitats de reg col·lectiu i quantificació de les superfícies dels regadius individuals, definint com a unitat de reg el conjunt d'explotacions de regadiu que tenen una presa d'aigua comuna, i poden ser col·lectius de reg o regants individuals.
• Divisió hidràulica del territori en àrees de reg. Tot el territori nacional s'ha dividit en àrees de reg (811 àrees), on els regadius existents presenten un grau d'uniformitat i un origen de l'aigua prou homogeni per a la seva caracterització agrupada. Les àrees de reg han de complir, per fer comparables els resultats d'aquests estudis amb els realitzats als Plans Hidrològics de Conca, la condició que tota la superfície estigui inclosa en una sola unitat de gestió hidràulica d'una conca hidrogràfica. La possibilitat d‟integració de totes les àrees corresponents a una mateixa unitat de gestió hidràulica o sistema d‟explotació d‟una conca hidrogràfica pot fer-ho útil en primar com a element planificador
• Identificació de subàrees administratives. En cas que la superfície d'una àrea de reg pertanyi a dues o més comunitats autònomes, aquesta àrea se subdividirà en tantes subàrees com comunitats autònomes es vegin afectades.
• Obtenció i llistat de mapes previs.
• Selecció duna mostra representativa dels regadius existents.
• Definició dels models de qüestionari i normes d'emplenament.
• Entrevistes, recorregut de la superfície regada i delimitació de la unitat de reg.
• Verificació de la informació per part de la Direcció de l'estudi, per part de les comunitats autònomes i per les confederacions hidrogràfiques corresponents.
• Creació de les bases de dades gràfiques i documentals relatives a unitats de reg de regadius col·lectius i individuals.
• Expansió de les dades als regadius investigats, però no enquestats.
• Criteris i procés de tipificació. La tipificació de regadius és un procés basat en la diferenciació del regadiu segons tres característiques bàsiques, el clima, l'origen de l'aigua i el sistema d'aplicació del reg.
• Criteris i procés de caracterització. Per a la caracterització dels regadius existents s'han seleccionat 20 variables referents al clima, el sòl, els cultius, la qualitat de l'aigua, les dotacions, l'orientació tecnicoeconòmica i l'estructura de les explotacions.

Totes aquestes fases de treball i les seves interrelacions responen al disseny adjunt.

Seguint aquest esquema metodològic, a tot el territori nacional s'han detectat 2.596.731 ha de superfície regable gestionada per 7.196 comunitats de regants i altres tipus de col·lectius de reg i 1.164.303 ha de regadius gestionats per agricultors de forma individual, cosa que suposa un total de 3.76.

La superfície total enquestada a l'estudi de caracterització i tipificació de regadius en explotació, segons s'aprecia al gràfic següent, puja a 2.364.214 ha, cosa que representa un 63% de la superfície total regable. D'aquest elevat percentatge enquestat se n'obtenen els resultats de la situació actual que s'indiquen resumidament als punts següents.

Cal indicar que el contrast d'aquests resultats de superfícies de regadiu amb els oferts als Plans Hidrològics de Conca aprovats, mostra que la diferència global existent és molt reduïda (3,340 Mha davant 3,437 Mha, és a dir, de l'ordre d'un 3% de discrepància), fet que confirma la validesa i bon. En algunes conques s'observen, però, diferències més apreciables, que poden ser degudes a disparitats metodològiques, diferents períodes d'avaluació o criteris diferents quant a la consideració o no com a regadius d'algunes superfícies. Des del punt de vista de les demandes, els resultats obtinguts són també molt coincidents (24.094 hm³/any segons els PHC, davant de 23.552 hm³/any segons els estudis que aquí s'ofereixen). Concordances similars s'obtenen amb les dotacions unitàries (7.010 m³/ha/any als PHC davant dels 7.042 m³/ha/any als estudis del PNR).

Tot això mostra, sens perjudici d'algunes singularitats puntuals, el bon acord general d'ambdues determinacions, amb xifres perfectament encaixades dins l'ordre de magnitud dels errors i les incerteses inherents a aquest tipus de treballs, sobretot si els objectius i els horitzons temporals d'ambdues planificacions són diferents i s'han realitzat amb metodologies tècniques no necessàriament iguals.

4.2.2.1 Superfície regable i regada per comunitat autònoma

4.2.2.2 Superfície regada segons tipus climàtics

4.2.2.3 Superfície regada segons l'origen de l'aigua i el sistema de reg

SUPERFICII REGADA (ha) PER COMUNITAT AUTÒNOMA SEGONS EL SISTEMA PREDOMINANT DE REG

4.2.2.4 Superfície regada segons cultius predominants

4.2.2.5 Superfície regada segons líndex de dotació daigua

A l'apartat “La demanda i el consum d'aigua de reg” s'hi inclouen la metodologia i el resultat de la demanda d'aigua per als regadius existents, els regadius en execució i les noves superfícies en reg.

A continuació, s'hi inclouen gràfics amb la superfície regada a nivell nacional, en hectàrees i percentatge, segons dotació d'aigua de reg.

Per a la classificació de la superfície regada segons l'índex de dotació s'han establert quatre grans grups en relació amb la demanda bruta teòrica calculada al PNR i les demandes subministrades:

• Superfície sobredotada: quan el subministrament brut supera en un 10% la demanda bruta en capçalera calculada al PNR.
• Superfície dotada: quan el subministrament brut està inclòs a l'interval entre el 90% i el 110% de les demandes brutes en capçalera.
• Superfície lleugerament infradotada: quan aquesta relació es troba entre el 75% i el 90%.
• Superfícies infradotades: quan el subministrament brut és inferior al 75%.

4.2.2.6 Estat de les infraestructures de reg

L'existència de 1.810.000 ha transformades amb anterioritat a 1960, de les quals 1.077.000 tenen més de 100 anys d'antiguitat, determina que avui existeixin 735.000 ha en què les xarxes de distribució constituïdes, en gran part, per llits de terra, tenen elevades pèrdues d'aigua. Alhora, de les 1.295.000 ha regades actualment mitjançant sèquies de formigó, 392.000 han presentat greus problemes de conservació i manteniment. Així mateix, aquests regadius van ser projectats d'acord amb la tecnologia aleshores existent, utilitzant el sistema de reg tradicional de gravetat (1.981.000 ha), i gran part (1.635.000 ha) amb reg per torns. La pèrdua d'eficiència de les conduccions amb el transcurs del temps i la modificació de les alternatives de cultiu ha motivat que 1.129.000 estiguin actualment infradotades i 694.000 ha lleugerament infradotades. Tot això justifica la posada en marxa d'un programa de consolidació i millora dels regadius existents, a fi d'utilitzar-lo més racionalment de l'aigua i millorar la rendibilitat de les explotacions i el nivell de vida dels agricultors.

4.2.2.7 Tipus de tarifa de reg

4.2.2.8 La mida de les explotacions de regadiu

L'agricultura espanyola ha fet front al difícil repte de la integració a la Unió Europea. Però els canvis recents registrats a la Política Agrària Comuna i als acords comercials multilaterals en el marc del GATT marquen una nova fase de canvis als mercats, i, per tant, l'agricultura espanyola haurà d'enfrontar-se a un nou procés d'adaptació en què s'hauran de superar les deficiències estructurals que limiten les possibilitats de competir de moltes explotacions agràries. Actualment persisteixen problemes de dimensió reduïda de les explotacions, d'envelliment de la població agrària, de rigidesa als mercats de la terra, d'escassa flexibilitat en els mitjans de producció o d'insuficiència en la vertebració del sector i en l'organització comercial.

La Llei 19/1995, de 4 de juliol de modernització de les explotacions agràries, tracta d'afrontar aquests problemes mitjançant actuació sobre explotacions prioritàries, siguin familiars o de caràcter associatiu, de manera que assegurin la viabilitat econòmica de les explotacions i justifiquin la possible concessió de suports públics de manera preferent. Perquè una explotació, individual o associativa, tingui la consideració de prioritària amb vista a l'atenció preferent dels beneficis, ajuts i altres mesures de foment prevista en aquesta llei, requereix que doni ocupació almenys d'una unitat de treball agrari i que la renda unitària de treball que se n'obtingui sigui igual o superior al 35 per 100 de la renda de referència i inferior.

L'article 2 punt 11 de la Llei defineix com a renda unitària de treball el rendiment econòmic generat a l'explotació agrària que s'atribueix a la unitat de treball i s'obté dividint entre el nombre d'unitats de treball agrari dedicades a l'explotació la xifra resultant de sumar-ne el marge net o l'excedent net d'explotació i l'import dels salaris pagats.

L'article 2 punt 12 estableix la renda de referència com a indicador relatiu als salaris bruts no agrari a Espanya. La determinació anual de la quantia l'ha de fer, pel Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, en concordança amb el que preveu la normativa de la Unió Europea i tenint en compte les dades de salaris publicat per l'Institut Nacional d'Estadística. La renda de referència per a l'any 2001 s'ha fixat a 3.133.051 ptes.

En aquest punt s'analitza la distribució de superfícies de regadius segons els intervals de renda de les explotacions (RE) establerts per la Llei esmentada en relació amb la renda de referència (RF).

• Renda inferior al 0,35 de la renda de referència.
• Renda igual o superior a 0,35 i menor de l'1,2 de la renda de referència.
• Renda igual o superior a l'1,2 de la renda de referència.

Les dades per comunitat autònoma incloses als quadres adjunts s'han obtingut utilitzant l'Enquesta de l'Estructura de les Explotacions Agràries de 1997, quant a la mida de les explotacions, i la base de dades del PNR quant a la dimensió econòmica i la definició de renda (disponibilitats familiars més salaris pagats).

DISTRIBUCIÓ DE SUPERFÍCIES DE REGADIU (ha) SEGONS LA RENDA DE LES EXPLOTACIONS AGRÀRIES ANY 1997

DISTRIBUCIÓ (%) DEL NOMBRE D'EXPLOTACIONS AMB REGADIU SEGONS TRAMS DE RENDA

ANY 1997

4.3 Els regadius en execució

4.3.1 Àmbit i metodologia

Es consideren regadius en execució aquelles zones regables, independentment que el seu promotor sigui l'Administració Central o l'Autonòmica, on ja s'han executat inversions públiques de certa importància. De la superfície regable total de la zona, es considera com a execució la superfície total regable menys aquella que, declarada la seva posada en reg o no, hagi estat regada.

S'han considerat 36 zones en execució, que agrupades per CCAA són les següents:

La zona regable de la Ribera de Fresnedosa (Extremadura), la transformació de la qual encara no ha finalitzat, no s'inclou entre els regadius en execució, a sol·licitud de la Comunitat Autònoma, per haver estat desestimat el transvasament d'aigües des del Canal de la Marge Esquerra del Gabriel i Galán necessari per completar la zona.

En totes aquestes zones considerades com a regadius en execució, s'ha realitzat, en coordinació amb l'Administració Autonòmica, una anàlisi detallada, d'acord amb la metodologia següent:

• Dades prèvies: recopilació i anàlisi d'informació gràfica i documental procedents de:

      ∗ Plans Generals de Transformació

      ∗ Plans Coordinats d'Obres

      ∗ Estudis temàtics del medi físic: clima, sòls, aigua

      ∗ Estudis d'impacte ambiental

      ∗ Estudis Sectorials del PNR.

      ∗ Projectes d'obres

      ∗ Alternatives de cultiu

      ∗ Calendaris d'actuacions de les administracions central i autonòmica

• Estudi de les zones regables

      ∗ Superfície dominada i superfície regable

      ∗ Estat actual de les obres

      ∗ Superfície actualment regada

      ∗ Superfície pendent de transformació

      ∗ Inversions realitzades per les administracions central i autonòmica

      ∗ Ritme actual de la transformació

Cal assenyalar que les superfícies finalment regades, tant en el cas de les zones regables en execució, com en els regadius d'interès social, es poden veure alterades en algun cas puntual per raons de disponibilitat de recursos hídrics, consideracions ambientals o altres circumstàncies especials.

4.3.2 Situació administrativa de les zones

La base legal per la qual s'està actuant a les zones regables en execució, en l'àmbit de cada comunitat autònoma, és la següent:

Andalusia: Estan declarades com a Zones d'Interès Nacional amb anterioritat al Reial Decret de transferències (16-6-84), les zones regables de Costa Nord-oest de Cadis, Coves d'Almanzora, Genil – Cabra i Guaro. Declarades com a Zones d'Interès General de la Nació, amb posterioritat al Reial Decret de transferències, hi ha la zona de Chanza. Com a Zona d'Interès General de la Comunitat Autònoma hi ha la zona de Baza-Huéscar, mentre que la zona definida com a Sud Andévalo (centre) s'està executant a iniciativa dels agricultors, amb ajuda financera de la Comunitat Autònoma, estant les obres de capçalera executades i finançades per la Confederació Hidrogràfica del Guadiana.

Aragó: Les sis zones, Bardenas II, Canal de Calanda - Alcanyís, Canal del Cinca (3a part), Canal de Civán, Monegres I (4t tram) i Monegres II estan declarades d'Interès Nacional amb anterioritat a les transferències (10-5-85).

Castella-la Manxa: De les dues zones incloses com a regadius en execució, Canal d'Albacete està declarada d'Interès General de la Nació, i La Sagra-Torrijos és d'Interès Nacional.

Castella i Lleó: Les zones de la Marge Esquerra del Tera i la zona de Riaño tenen declaració d'interès general de la nació, amb posterioritat al Reial decret de transferències. La zona regable de les Cogotes (ZR Rio Adaja) està declarada d'interès general de la comunitat autònoma. A l'Armunya s'està aplicant el Pla d'Aprofitament Integral de la conca del riu Tormes, aprovat pel Consell de Ministres el 1961, mentre que el Páramo Bajo està recollit al Pla Hidrològic de la Conca del Duero.

Catalunya: Tenen declaració d'Interès Nacional les zones d'Alguerri-Balaguer, Muga-Margen dreta i Llogaret-Camarles; mentres que a les zones de Margalef, Perelló-Rasquera, Sant Martí de Tous i Valfornés s'està actuant d'acord amb la legislació de zones d'ordenació d'explotacions. La zona regable de Segarra-Garrigas té declarat d'Interès General de la Nació l'execució del Canal Principal, trobant-se la transformació en regadiu recollida en el Pla Hidrològic de la Conca de l'Ebre.

Extremadura: La zona de Centre d'Extremadura està declarada d'interès general de la nació, mentre que les zones regables d'Ambroz i Zújar estan declarades d'interès nacional.

Navarra: La zona regable de Canal de Navarra té declarada d‟Interès General de la Nació l‟execució del Canal, mentre que la transformació de la zona està declarada per Llei Foral. La zona regable de Mendavia està declarada d'interès nacional.

Rioja: La zona del Najerilla s'està transformant per l'Administració hidràulica de conformitat amb la Llei d'obres públiques de 1939.

Com a resum de les disposicions en les quals es basen les actuacions a les diferents zones es té:

4.3.3 Situació actual dels regadius en execució

L'anàlisi realitzada amb la metodologia indicada s'ha efectuat en les 36 zones esmentades, la distribució de superfícies de les quals regable, regada i pendent de transformació per comunitat autònoma és la següent:

En aquest capítol s'inclou per a cada zona una fitxa resum amb les dades i l'estat de situació següent:

• Situació de la zona
• Origen i qualitat de les aigües
• Sistema d'aplicació del reg i la dotació
• Superfície dominada, regable, regada i pendent de transformació
• Sòl i classe de terra
• Clima
• Alternativa actual i futura
• Característiques socials
• Estat actual de les obres
• Proposta dactuació

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA ANDALUSIA:

BASA-HUESCAR

COSTA NORD-OEST DE CADIS

COVES D'ALMANZORA

CHANÇA

GENIL-CABRA

RIU GUARO

SUD ANDÉVALO-CENTRO

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA ARAGÓ:

BARDENES II (2^a PART)

CANAL DE CALANDA-ALCANYÍS (1^a PART)

CANAL DE CIVÀ

CANAL DEL CINCA-3^a PART

MONTENEGRO I. 4^o TRAM

MONTENEGRES II

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA CASTELLA I LLEÓ:

L'HARMUNYA

LES COGOTES (ZR RIU ADAJA)

MARGE ESQUERRA DEL TERA

PARAMO SOTA

RIAN

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA CASTELLA-LA MANXA:

CANAL D'ALBACETE

LA SAGRA- TORRIJOS

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA CATALUNYA:

LLOGARET- CAMARLES

ALGUERRI- BALAGUER 1^a FASE

AMPLIACIÓ DE VALLFORNÈS

MARGALEF

MUGA MD

PERELLÓ-RASQUERA

PLA DE SES

SANT MARTÍ DE TOUS

SEGARRA- GARRIGA

XERTA- SENIA

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA EXTREMADURA:

AMBRÓS

CENTRE D'EXTREMADURA

ZUJAR

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA LA RIOJA:

GANEROLA

ZONES REGABLES EN EXECUCIÓ DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA NAVARRA:

CANAL DE NAVARRA

MENDAVIA

4.3.4 Característiques mediambientals dels regadius en execució

Al perímetre geogràfic dels regadius en execució, es troben interaccions mediambientals de diferent consideració.

El quadre adjunt mostra les possibles afeccions mediambientals en 238.977 ha, el 22,8% del territori analitzat, amb una especial rellevància en zones com La Armuña, Chanza, Costa Nord-oest de Cadis, Monegres II, Segarra Garrigas i Sud Andévalo.

En alguna com en els casos de Chanza, Costa Nord-oest de Cadis o Sud Andévalo, la transformació en reg amb aigües superficials reduirà la sobreexplotació de les aigües subterrànies.

En tot cas, encara que l'inici de les obres en algunes zones s'ha realitzat abans de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea, els nous projectes dels sectors a executar s'han de sotmetre als procediments d'avaluació d'impacte ambiental, així com s'han de definir les mesures correctores pertinents.

INTERACCIONS SUPERFICIALS DELS PERÍMETRES DELS REGADIS EN EXECUCIÓ AMB LES DELIMITACIONS GEOGRÀFIQUES MEDIAMBIENTALS

SENSE INTERACCIONS:

Canal d'Albacete, Canal de Civan, Sagra Torrijos i Pla del Sas. TOTAL 80.040 ha.

SENSE AFECCIONS:

TOTAL 806.682

AMB AFECCIONS:

TOTAL 238.977 22,8 % territori

4.4 Estudi daltres zones

Per completar la visió de conjunt sobre la situació dels regadius, no es poden deixar de considerar diferents zones que no estan actualment en execució, però són susceptibles de noves transformacions. Hi ha, en efecte, diferents estimacions de regadius potencials a llarg termini, de les quals, a la llum del seu interès i possibilitats de realització, aquest Pla Nacional de Regadius ha destacat les que s'indiquen tot seguit.

Cal assenyalar que totes aquestes actuacions han estat contemplades als Plans Hidrològics de Conca, per la qual cosa la compatibilitat d'aquest Pla de Regadius queda assegurada. De la mateixa manera, i en concordança amb el Pla Hidrològic Nacional, en cap cas no s'ha previst la possibilitat de desenvolupament de nous regadius a les conques receptores de transferències amb càrrec a les aigües transvasades.

Les diferents zones s'han agrupat a:

Noves zones estudiades amb representació cartogràfica: aquelles zones que tenen una entitat i dimensió significativa, formant una unitat territorial amb representació cartogràfica i significació socioeconòmica rellevant en el seu àmbit territorial.

Noves zones estudiades sense cartografia precisa: aquelles zones que, a causa de la seva menor superfície, normalment inferior a 1.000 ha, tenen un menor pes en la planificació dels futurs regadius, i aquelles que tot i reunint una dimensió superficial considerable la seva dispersió geogràfica les fa mancar d'entitat física individual. Aquestes darreres contemplen en general superfície a transformar per iniciativa privada.

Les zones regables en què s'hagin efectuat inversions en obres de certa importància, independentment de la seva situació administrativa, s'han considerat zones en execució, excloent-ne d'aquest apartat la superfície encara pendent de transformar.

L'objecte de l'estudi ha estat analitzar i avaluar la potencialitat de la transformació en regadiu de cada zona estudiada en els aspectes econòmics, socials, hídrics, territorials i mediambientals. D'acord amb aquests criteris d'avaluació, i aplicant la metodologia que es descriu a continuació, s'han seleccionat les actuacions que recull l'apartat “Programa d'actuacions en nous regadius”.

4.4.1 Metodologia de lestudi de les noves zones estudiades

S'han estudiat les noves zones definint-les i caracteritzant-les per establir el programa d'actuació en matèria de zones regables futures.

4.4.1.1 Dades prèvies: informació gràfica i documental

• Estudis existents sobre noves zones.
• Plans hidrològics de les diferents conques hidrogràfiques.
• Estudis sectorials realitzats a l'àmbit del PNR.
• Estudis temàtics generals i publicacions especialitzades.
• Cens agrari d'Espanya.
• Base informàtica de cultius MAPA.
• Dades censals dINE.
• Estudi de l'ús actual de la Terra per teledetecció. MAPA.
• Estudis agroclimàtics. MAPA.
• MTN 1:50.000.
• Plànols existents de les noves zones estudiades.

4.4.1.2 Procés metodològic

• Identificació de les noves zones.
• Contrast amb CCAA i Confederacions Hidrogràfiques de les zones potencials identificades.
• Inventari i justificació de zones excloses i les zones a desenvolupar a lestudi.
• Recull i anàlisi destudis específics de zones.
• Revisió de la informació per a cada zona.
• Elaboració destudis necessaris per zones.
• Disseny desquema hidràulic.
• Valoració i estimació de costos de transformació.
• Confecció de fitxes individuals en zones significatives i col·lectives per a altres zones.
• Desenvolupament de la informació cartogràfica de cada zona regable significativa.
• Influència de la Política Agrària Comunitària.
• Anàlisi de viabilitat tècnica, social, econòmica i mediambiental per zones.
• Anàlisi comparativa de zones i agrupació segons la viabilitat temporal d'execució.

4.4.1.3 Esquema metodològic: noves zones estudiades

4.4.2 Noves zones estudiades cartografiades

NOVAS ZONES ESTUDIADES CARTOGRAFIADES (1)

NOVES ZONES ESTUDIADES CARTOGRAFIADES (2)

NOVES ZONES ESTUDIADES CARTOGRAFIADES (3)

NOVES ZONES ESTUDIADES CARTOGRAFIADES (4)

NOVES ZONES ESTUDIADES CARTOGRAFIADES (5)

4.4.3 Noves zones estudiades no cartografiades

NOVAS ZONES ESTUDIADES NO CARTOGRAFIDES (1)

NOVES ZONES ESTUDIADES NO CARTOGRAFIDES (2)

NOVES ZONES ESTUDIADES NO CARTOGRAFIDES (3)

NOVES ZONES ESTUDIADES NO CARTOGRAFIDES (4)

4.4.4 Resum de superfícies de noves zones estudiades

NOVES ZONES ESTUDIADES SUPERFÍCIE REGABLE (ha) PER CONQUES HIDROGRÀFIQUES

NOVES ZONES ESTUDIADES SUPERFÍCIE REGABLE (ha) PER COMUNITATS AUTÒNOMES

4.4.5 Avaluació de les noves zones estudiades amb representació cartogràfica

Per a l'elaboració del programa d'actuació del PNR en matèria de nous regadius o futures zones regables, s'han classificat totes les zones segons la viabilitat tecnicoeconòmica de la transformació, excloent dels ingressos de les explotacions els ajuts de la PAC en aquells cultius les superfícies o produccions màximes garantides dels quals estan aconseguides.

La viabilitat tecnicoeconòmica i la conveniència social de la possible transformació en reg d'una zona s'efectua mitjançant l'anàlisi dels factors següents:

• Condicions naturals de sòl i topografia.
• Factors climàtics.
• Qualitat de laigua aplicada.
• Alternatives de cultiu abans i després de la transformació.
• Incidència mediambiental de la transformació.
• Recursos humans disponibles.
• Incidència social de la transformació.
• Incidència econòmica de la transformació.

Per al programa d'actuació del PNR H-2008, com és lògic, s'ha analitzat la disponibilitat de l'aigua necessària per al reg, d'acord amb el grau d'execució de les obres de regulació i de les previsions amb relació als diferents horitzons dels Plans Hidrològics de Conca.

4.4.6 Avaluació de les noves zones estudiades sense representació cartogràfica

Per a les noves zones estudiades incloses en aquest apartat, s'ha efectuat l'anàlisi de la seva viabilitat tecnicoeconòmica i conveniència social, aplicant la mateixa metodologia que per a les noves zones estudiades significatives, procedint també a la classificació en grups, considerant la disponibilitat d'aigua i la viabilitat tècnic econòmica de les explotacions sense considerar les subvencions provinents de la PAC en aquells cultius les superfícies o les produccions màximes dels quals estan garantides.

En relació amb la disponibilitat de l'aigua, es considera que, per les característiques pròpies d'aquestes zones, de menor superfície, normalment inferior a 1.000 ha, i aquelles que tenint una dimensió superficial considerable la seva dispersió geogràfica les fa mancar d'entitat física individual, aquestes últimes en general a transformar per iniciativa privada, es considera que tenen possible accés a l'aigua, o que les obres necessàries per a la seva necessitat.

El programa d'actuació sobre aquests regadius s'inclou a l'epígraf “Programes d'actuacions a nous regadius”.

4.4.7 Resultat de l'avaluació de les zones potencialment regables

Als gràfics adjunts s'indiquen els resultats globals més significatius obtinguts.

Aquests resultats tenen un abast preliminar i orientatiu, que han de ser verificats i contrastats en cada cas concret, ja que, de vegades, paràmetres sociològics relatius a l'activitat dels usuaris potencials, que no han estat considerats en els estudis previs, són determinants perquè una transformació es dugui a terme o no.

4.5 Anàlisi econòmica de les explotacions de regadiu

4.5.1 Descripció

Entre els criteris que s'han d'aplicar en la valoració, la selecció i la priorització de l'interès d'una transformació en regadiu, han de figurar, com és natural, els resultats econòmics previsibles en les explotacions afectades, cosa que requereix, per a cadascuna de les zones considerades, una anàlisi dels cultius actuals i potencials (costos de producció, preus percebuts i pagats, ingressos bruts, etc.), així com les ingressos bruts, etc.

Amb aquesta finalitat, i amb la metodologia que més endavant es ressenya, s'han estudiat 449 zones seleccionades a tot el territori nacional i que comprèn una superfície total de 8,77 milions d'hectàrees, de les quals 2,83 milions d'ha corresponen a regadius i els 5,94 milions de restants són de secà.

Per a cadascuna d'aquestes zones es consideren a l'estudi tant les explotacions de regadiu com els cultius de secà en explotacions mixtes, ja que els seus indicadors econòmics serveixen de referència a les zones properes que puguin ser objecte de transformació.

Al gràfic que s'inclou a continuació s'indiquen de forma desglossada les superfícies estudiades per conques hidrogràfiques.

Els estudis a l'àmbit de les 449 zones s'han realitzat seguint el procés metodològic que es descriu esquemàticament al quadre que s'inclou a continuació. La presa de dades relatives a tècniques emprades, despeses, ingressos, costos de producció, etc., dels cultius més significatius de cada zona, s'han basat en enquestes de camp, cosa que garanteix un elevat grau de fiabilitat en els indicadors obtinguts, dins dels nivells de raonable aproximació que cal.

Amb aquesta metodologia s'han obtingut índexs econòmics dels cultius, així com la de les diferents alternatives de cultius a les explotacions de secà, de regadiu i mixtos de cada zona. Els diferents índexs i les relacions econòmiques es representen en el quadre següent:

4.5.2 Síntesi de resultats

La informació i els resultats obtinguts dels estudis realitzats a les 449 zones analitzades són tan copiosos que no és possible recollir-los íntegrament en aquest apartat que, per tant, només presenta un resum gràfic dels índexs més significatius, que permeten avaluar les transformacions en regadiu de noves zones o les que estan en execució.

L'elevat nombre de zones estudiades i la variabilitat dels resultats econòmics n'aconsella l'agrupació per comarques. En els dos primers mapes que s'insereixen a continuació, es poden comparar, dins de cada comarca agrària, els ingressos bruts (ptes/ha) que de mitjana s'obtenen en secà i en regadiu, com a reflex, en uns casos, de l'increment de producció que les transformacions generen i, en altres, dels canvis d'orientació productiva que es puguin produir en passar de cultiu major valor i intensitat en superfície (fruites, hortalisses, tubercles, etc.).

En dos mapes més es comarcalitza, en secà i regadiu, el marge net (ptes/ha) que és l'índex que expressa les disponibilitats econòmiques que queden a les famílies després de deduir dels ingressos totals les despeses efectives de l'explotació.

Finalment, s'inclouen mapes amb les ràtios “ingressos bruts i beneficis obtinguts per metre cúbic d'aigua utilitzada”, que indiquen, com, en general, els resultats són més favorables a les comarques mediterrànies, de l'interior d'Andalusia i la Vall de l'Ebre, que a les dues Mesetes.

4.6 Les aigües subterrànies

Hi ha nombrosos estudis sobre definició i caracterització d'aqüífers i unitats hidrogeològiques. Els resultats que s'ofereixen a continuació provenen de l'anàlisi d'aquestes fonts disponibles. Cal assenyalar que des de l'aprovació dels Plans Hidrològics de Conca hi ha una definició oficial d'aquestes unitats hidrogeològiques, si bé en aquest capítol, i de manera no sistemàtica, s'ha fet servir informació de les diferents fonts prèvies per proporcionar, sense pretensió d'exhaustivitat, una visió general de la situació d'aquests recursos en relació amb els usos de regadiu.

Als diferents estudis realitzats per l'ITGE i la DGOH, els Plans hidrològics de conca i el Llibre Blanc de les aigües, s'han definit 467 unitats hidrogeològiques amb una recàrrega anual avaluada en 29.908 hm³, ubicada en una superfície de 174.745 km² i una explotació mitjana anual de 5.532 hm³/any, cosa que representa aproximadament el 18,5% de la recàrrega en règim natural.

El fet que l'explotació anual representa només el 18% de la recàrrega anual, i l'existència alhora d'una sèrie d'unitats hidrogeològiques sobreexplotades, en què les extraccions per al regadiu suposen el 85%, demostra una problemàtica complexa, per la qual cosa no es pot aplicar el mateix diagnòstic per a totes aquestes unitats.

Pel que fa al règim d'explotació i la recàrrega, podem classificar les unitats hidrogeològiques com:

• Sobre-explotades.
• Amb risc de sobreexplotació.
• Amb problemes d´intrusió marina.
• Normalment explotades.

4.6.1 Unitats hidrogeològiques sobreexplotades

La sobreexplotació de les unitats hidrogeològiques independentment de les seves afeccions a ecosistemes aquàtics, superficials associats, com aiguamolls, i la discontinuïtat dels seus cabals, té unes implicacions econòmiques i socials a considerar.

D'acord amb el Reglament de Domini Públic Hidràulic, article 171.2, es considera aqüífer sobreexplotat, o en risc de sobreexplotació, quan es troba en perill la subsistència dels aprofitaments existents en aquest o quan es produeixi un deteriorament greu de la qualitat de l'aigua com a conseqüència de venir realitzant extraccions anuals superiors o molt properes. un greu deteriorament de la qualitat de l'aigua.

Independentment d'aquest concepte jurídic de sobreexplotació, que porta aparellada la declaració de sobreexplotació i que actualment acull 15 unitats hidrogeològiques amb declaració provisional o definitiva, més dues unitats declarades per la Generalitat de Catalunya i 21 aqüífers més amb limitacions d'extraccions, actualment hi ha 61 unitats hidrogeològiques i 44 d'elles a la pena Canari, en què el volum de les extracions supera el de recàrrega natural.

Les reserves calculades per a les unitats hidrogeològiques peninsulars són de 27.423 hm³ amb un dèficit dexplotació estimat de 666 hm³/any, que afecten 418.890 ha de regadiu.

4.6.2 Unitats hidrogeològiques amb risc de sobreexplotació

S'han considerat 23 unitats hidrogeològiques en què l'índex de bombaments/recàrregues es troba entre el 0,8 i l'1, cosa que indica un risc de sobreexplotació.

UDS. HIDROGEOLÒGIQUES AMB RISCOS DE SOBREEXPLOTACIÓ ÍNDEX BOMBEIG/RECÀRREGA (entre 0,8 i 1,0)

4.6.3 Unitats hidrogeològiques amb problemes locals de sobreexplotació

Les unitats en què s'ha determinat que l'índex bombament/recàrrega es troba amb valors inferiors a 0,8 però en què, no obstant, s'han detectat descensos importants en els nivells o s'ha produït una degradació de la qualitat de l'aigua, que obliga a prendre mesures correctores, s'han considerat unitats amb problemes puntuals de sobreexplotació.

UNITATS HIDROGEOLÒGIQUES AMB PROBLEMES PUNTUALS DE SOBREEXPLOTACIÓ

4.6.4 Unitats hidrogeològiques amb problemes d´intrusió marina

Quan una unitat hidrogeològica el drenatge natural de la qual sigui directe al mar i suporti extraccions que de manera general o local puguin alterar les interfícies d'aigua dolça i aigua salada, es produeix un augment de sals a la massa d'aigua. Aquest fet pot afectar greument els cultius en regadiu que es beneficien de l'aigua procedent d'aquestes unitats hidrogeològiques, ja que aquest augment de sals provoca una pèrdua de la qualitat del recurs, cosa que comporta una limitació a les seves aplicacions.

Les explotacions dels aqüífers costaners en què les extraccions superen la recàrrega presenten greus problemes a causa de l'avenç de la interfícies d'aigua dolça i salada i, consegüentment, a la salinització.

De les 82 unitats hidrogeològiques costaneres a la península ia les Illes Balears, el 58% presenten algun grau d'intrusió marina que pot ser de tres tipus: local, zonal i generalitzada.

4.6.5 Contaminació per activitats agràries

Les activitats agràries, en funció de les característiques dels sòls, del règim hídric i de les pràctiques culturals, poden afegir a les aigües subterrànies elements químics orgànics o inorgànics no desitjables, i fins i tot poden afectar el consum humà.

Aquestes activitats poden constituir un factor important d'alteració de la qualitat natural de l'aigua subterrània, ja que afegeix substàncies contaminants, i les més significatives són les derivades de:

• Els fertilitzants, principalment els nitrogenats.
• Els plaguicides, que a causa de les seves característiques són retinguts o adsorbits a terra i la seva descomposició pot donar lloc a una sèrie de residus de vegades més tòxics que els plaguicides originals.
• Els residus de les activitats agropecuàries, contaminants de caràcter orgànic i bacteriològic, que són emmagatzemats en llocs inapropiats o són utilitzats com a adobs.

La Directiva 676/91/CEE, relativa a la protecció de les aigües contra la contaminació produïda pels nitrats utilitzats a l'agricultura, tracta de limitar i corregir els efectes que les aportacions nitrogenades de la fertirrigació i de l'activitat ramadera tenen sobre la qualitat de les aigües subterrànies.

D'acord amb la directiva i amb el Reglament derivat de la seva transposició a l'ordenament jurídic nacional RD 261/1996 de 16 de febrer (BOE d'11 de març).

Les comunitats autònomes han declarat les zones vulnerables a la contaminació pels nitrats, d'acord amb el Reial decret esmentat, o la inexistència d'aquesta, redactant els codis de bones pràctiques agrícoles preceptives.

La superfície en regadiu inclosa dins de les zones declarades vulnerables és de 610.939 ha, amb un predomini net de les aigües superficials i el sistema d'aplicació de reg per gravetat, tal com es pot observar als quadres adjunts.

La millora de les condicions de qualitat mediambiental de les aigües subterrànies passa no només la reducció de les dosis d'abonat i l'aplicació de millors pràctiques ambientals, sinó també per la millora dels sistemes d'aplicació de l'aigua de reg, i en els casos de reg amb aigües subterrànies, per la correcta aplicació, pels regants, dels volums d'abonat.

SUPERFÍCIE DE REGADIU EN ZONES VULNERABLES (ha i %) SEGONS L'ORIGEN DE L'AIGUA

SUPERFÍCIE DE REGADIU EN ZONES VULNERABLES (ha i %) SEGONS EL SISTEMA DE REG

SUPERFÍCIE DE REGADIU EN ZONES VULNERABLES (ha i %) PER COMUNITAT AUTÒNOMA